La Rússia post-Putin

La rebel·lió de Prigojin contra Putin i l’exèrcit rus, no només ha estat un desafiament militar inèdit, sinó una clara mostra de la debilitat de l’autòcrata rus. La invasió russa de Crimea el 2014 no va tenir la resposta necessària per part dels polítics europeus, tan sensibles per les qüestions socials com ineptes en les militars. Si Hitler no en va tenir prou amb l’annexió d’Àustria i els Sudets, Putin tampoc amb la de Crimea. Veurem com respon ara a aquesta humiliació i si pot executar alguna venjança contra l’excap del grup militar Wagner. La guerra contra Ucraïna continua i Putin, debilitat i rabiós, no abandonarà el poder voluntàriament. Els conflictes enforteixen les lleialtats cegues de la població, suprimint els desacords i la dissidència pel bé de la solidaritat nacional. Com a president, Putin ha silenciat les crítiques i anul·lat els informes dels mitjans de comunicació independents. Les possibilitats que es presenten d’ara endavant són bàsicament tres.

La primera és que la inestabilitat, estesa des de Bielorússia fins Armènia, provoqui un nou aixecament militar intern que aconsegueixi enderrocar el tirà. L’any 1905, a la Rússia tsarista, una petita revolució va avisar del que acabaria passant el 1917, primer en el mes de febrer i definitivament a la revolució bolxevic d’octubre. Potser Putin és ara una versió molt més perversa del que era Gorbatxov el 1991, abans de la desintegració de la Unió Soviètica. O potser l’acció de Prigojin simula la de Stenka Razin, un rebel contra el poder tsarista que va reunir un exèrcit de camperols i va marxar contra Moscou des del sud de Rússia el 1670–71. A diferència de Prigojin, que va abatre dos avions de combat i diversos helicòpters en la seva marxa sobre la capital, Razin va ser finalment detingut i esquarterat a la plaça Roja. En ambdós casos, però, una rebel·lió sense èxit planta la llavor de futurs intents. Des del final de la Guerra Freda, el 13% dels autòcrates del planeta aferrats al poder han caigut per conflictes interns i guerres civils. I donat que la violència genera violència, la situació en cap cas millora i sol perpetuar un règim dictatorial. Un exemple, a l’Àfrica, seria l’enderrocament de Mobutu al Congo el 1997, succeït per Kabila.

La segona possibilitat és que Putin aconsegueixi mantenir-se en el poder fins la seva mort. Té 70 anys i l’esperança de vida a Rússia és de 73 anys (68 els homes i 78 les dones). La seva decisió d’invadir Ucraïna ha estat un desastre i provoca nombrosos crims. Les víctimes russes superen les 200.000, més que el nombre total de morts i ferits durant l’ocupació soviètica de l’Afganistan a la dècada de 1980. Havent de respondre davant la comunitat internacional pels crims de lesa humanitat, i malgrat el marcat declivi de la influència geopolítica de Rússia, Putin conserva el control gràcies a uns serveis de seguretat que són hereus directes del KGB. Ell mateix va aprendre a manipular, mentir, reclutar i reprimir en els seus anys d’espia a la KGB. Aquest cos de policia secreta va ser abolit formalment a la dècada de 1990, però les funcions i el personal es varen mantenir en el que és ara el Servei Federal de Seguretat (FSB), encara sota control directe de Putin. L’FSB continua infiltrat en els mitjans de comunicació, els negocis i la societat russa. Rússia disposa ara de més personal de seguretat per habitant que sota el domini soviètic. L’FSB té en el seu objectiu els principals líders antirègim com Boris Nemtsov, assassinat a Moscou el 2015, o més recentment Vladimir Kara-Murza i Alexei Navalny, ambdós empresonats. L’autoritarisme sol continuar després de la mort del líder autocràtic.

En darrer lloc, el camí més prometedor cap a una Rússia millor és l’oposició de la societat civil a Putin, mobilitzant protestes populars de baix a dalt. Hi ha nombrosos casos en què un líder autoritari, aferrat al poder durant dècades, ha estat destituït per les protestes socials. En tres d’ells, Indonèsia el 1998, Tunísia el 2011 i Burkina Faso el 2014, els països van organitzar eleccions democràtiques en dos anys. Pel contrari, no hi ha exemples de democratització després de la mort del tirà en el càrrec o del seu enderrocament per un cop d’Estat o guerra civil. Segurament no existeixen altres camins cap un futur millor. Una ciutadania crítica, per tant, és del tot necessària per fer una Rússia millor. Però Putin ha buscat crear una ciutadania apàtica i desmobilitzada que pugui controlar fàcilment. Centenars de milers de russos estan a l’exili i la repressió interna és molt elevada. Qui s’atreveix a encadenar el Leviatan en aquestes circumstàncies? La victòria d’Ucraïna i el restabliment de les fronteres reconegudes internacionalment el 1991 hi ajudaria, però la lluita de la societat civil contra l’acció lliberticida de l’Estat és insubstituïble, com defensen Acemoglu i Robinson a The narrow corridor (2019). Si la societat es relaxa i no corre prou ràpid per marcar el ritme de poder creixent de l’Estat, el Leviatan es pot convertir amb rapidesa en un dèspota. La classe mitjana, afeblida per 70 anys de domini totalitari soviètic, no ha estat rival per a Putin. Caldria que la resta dels països ho tinguin en compte per a no repetir els mateixos errors.

(De)creixement

Els polítics i els think tanks associats que tutelen actuen com altaveus mediàtics de les seves consignes programàtiques. A les portes d’una nova convocatòria electoral, és molt convenient presentar una cara amable i positiva de la realitat econòmica i social del país. El govern, per exemple, ha revisat a l’alça les previsions de creixement. Però és realment així? Mirem-ho. Espanya va ser el país que més va patir el cop sanitari i econòmic de la pandèmia amb una caiguda, mai vista, de l’11,3% del PIB. Després va quedar endarrerida en la recuperació. Per fi enguany l’activitat va camí de superar el nivell del 2019, anterior a la crisi, una fita que tots els països van aconseguir el 2021 o 2022. Espanya, per tant, l’alumne repetidor del grup a qui la dura realitat de les dades li nega la promoció automàtica de curs, acumula un endarreriment de fins a 2 anys en relació a la mitjana europea. Però la vicepresidenta del govern, Nadia Calviño, considera que Espanya és el país europeu que creixerà més aquest any.

L’expresident socialista Rodríguez Zapatero va afirmar l’any 2007 que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que, en 3 o 4 anys, superaria França. Doncs ni una cosa ni l’altra. En capacitat de compra o ajustat al nivell de preus, França està ara mateix una mica per sobre de la mitjana de la UE (102) i Itàlia lleugerament per sota (96). Espanya, en canvi, es troba clarament per sota de la mitjana (85) i ha caigut de la posició que tenia en els moments de la pandèmia (91). Des del 2020, Eslovènia (92), Lituània (89) i Estònia (87) han superat Espanya (85) en renda per càpita. Malta (102), Xipre (92) i Txèquia (91) la van superar abans del 2020. Si el PIB per habitant era de 25.180 euros el 2019, ara és de 24.580 euros en paritat de poder adquisitiu. Amb aquesta tendència, els propers països a superar Espanya seran Polònia (80), Hongria (77) i Portugal (77). Fins i tot Grècia, el cuer d’Europa, ha tingut un millor comportament que Espanya des de la crisi del coronavirus. I això que el país hel·lè és totalment dependent del turisme.

En l’autopista mundial, el vehicle patri circula molt lentament pel carril de la dreta, a empentes i rodolons. I per l’esquerra no paren d’avançar-nos. Primer eren bòlids asiàtics com el de Corea del Sud, país pobre i miserable el 1950, però que ja supera en un 20% la renda mitjana d’Espanya. Després varen continuar els països provinents de l’Europa de l’Est, tants anys subjugats al jou del comunisme. Vint-i-cinc anys li han estat suficients a Estònia per passar de l’aïllament del domini soviètic a ser el petit Silicon Valley europeu. Amb un nivell d’impostos tolerable, en cap cas equiparable a un paradís fiscal, un bon sistema educatiu i una administració pública business-friendly, els bàltics han entrat per mèrits propis a la Champions europea superant Espanya. Les causes més immediates que expliquen el mal comportament del darrer són que el PIB, des del 2020, ha crescut menys del que ho ha fet la població total, impulsada per la immigració. Les causes estructurals, però, ens remeten a l’envelliment i al mal comportament de la productivitat, problemes endèmics de l’economia espanyola.

A mesura que augmenta el percentatge de la població que no treballa, per jubilació o inactivitat, la menor renda disponible s’ha de repartir entre més persones. Per tant, el PIB per càpita baixa. El que fa el govern per evitar-lo és incórrer en dèficit públic. L’Estat gasta diners que no té i s’endeuta per finançar pensions i subsidis. Més de la meitat de la població espanyola en edat de treballar, el 51%, no treballa. A Estònia, en canvi, és el 40%. 11 punts més de població ocupada. El ministre José Luis Escrivá destaca que l’ocupació a Espanya ha millorat fins assolir el rècord de 21 milions de cotitzants a la Seguretat Social. Però això té trampa, perquè on abans treballava 1 persona a jornada completa, ara ho fan 2 o 3 amb contractes temporals a temps parcial o fixos discontinus. El número d’hores treballades amb 21 milions és inferior al de 20 milions. I on més ocupació s’ha creat ha estat en la sanitat i educació, administració pública, convertint en alguns casos interins en funcionaris sense passar oposicions.

Per finalitzar, la baixa productivitat de l’economia espanyola dificulta el creixement i ajuda a explicar també el diferencial negatiu de renda per càpita. Des de l’any 2000, la productivitat total dels factors, que mesura l’eficiència conjunta del treball i el capital, ha caigut un 15%. Espanya se situa per sota de la mitjana europea en variables com l’estoc de capital tecnològic, capital humà, infraestructures públiques i capital productiu per empleat. La prosperitat requereix quantitat, en termes d’hores de treball i màquines utilitzades, i qualitat, en termes del valor generat per hora invertida. Desenganyem-nos. Espanya és un país on es treballa poc i malament. I així és impossible generar riquesa. Com a molt, es pot repartir el pastís entre els presents. Però si el pastís no creix, les tensions socials continuaran augmentant mentre alguns es queden amb el millor tros i els altres han de rosegar els ossos.

Nou Pla Marshall

La contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès contra les tropes russes invasores ha començat aquesta setmana. El desenllaç és encara incert, i mentre els ucraïnesos recuperen alguns pobles, els russos continuen bombardejant la població civil. El camí cap a la victòria ucraïnesa depèn del suport dels EUA. A mesura que la guerra continuï, els Estats Units, que tenen eleccions presidencials el proper 2014, s’enfrontaran a discussions cada cop més intenses sobre els costos i els riscos del suport militar a Ucraïna. Caldria accelerar el desenllaç, oimés quan una guerra prolongada afavoreix els interessos de Putin. Les baixes russes fins ara, amb més de 800 morts i ferits al dia, superen el total de víctimes a la guerra de l’Afganistan (1978-1992). Però a mesura que augmenten les baixes, els reservistes russos són obligats a reemplaçar els seus companys. Putin no ha aconseguit subjugar Ucraïna, conquerir grans extensions del seu territori, incloses les costes, i subordinar-les al Kremlin. Quan va començar la guerra semblava que ho aconseguiria, però ara una victòria d’Ucraïna no és només possible, sinó també probable.

Putin considera que Ucraïna forma part de la Gran Rússia. En el seu article sobre “la unitat històrica de russos i ucraïnesos” argumenta que Ucraïna no només va ser el bressol de Rússia, sinó que els seus pobles sempre han estat russos. En la seva opinió, les forces exteriors malignes –l’imperi austrohongarès abans de la Primera Guerra Mundial i la Unió Europea avui- han intentat separar Rússia del seu legítim patrimoni. El dictador rus, sent un jove oficial de la KGB, va presenciar en primera persona la retirada de l’imperi soviètic d’Alemanya de l’Est i després la desintegració de la mateixa Unió Soviètica. I ho considera una humiliació, un afrontament a la glòria de l’imperi. Igual que l’expansió cap a l’est de l’OTAN i la UE, ambdues iniciades en el govern dels seus predecessors Mikhaïl Gorbatxov i Boris Eltsin. Per a Putin, Occident és l’enemic decadent a vèncer. A més, si el liberalisme i la democràcia arrelen a Ucraïna, aquests perillosos virus podrien infectar també la societat russa. Fins quan persistirà Rússia en la seva campanya? Quants horrors continuaran afligint al poble ucraïnès? Pot la guerra escampar-se fora de les fronteres d’Ucraïna i arribar fins a Taiwan? Hi ha risc que, amb el ressentiment de la derrota, Putin es decideixi a utilitzar armes nuclears? I com ha de ser la reconstrucció?

Cal recordar que, quan Alemanya va perdre la I Guerra Mundial, les draconianes indemnitzacions de guerra la van desestabilitzar tan profundament que sembraren les llavors del segon conflicte mundial. Georges Clemenceau, el primer ministre francès el 1919, va dir que signar la pau és més difícil que fer la guerra. I l’economista John Maynard Keynes va advertir a “Les conseqüències econòmiques de la pau” que l’intent d’asfixiar Alemanya econòmicament tindria conseqüències negatives no només per al país germànic, sinó també per a la resta d’Europa i el món en general. La reconstrucció econòmica d’Alemanya era crucial per mantenir l’estabilitat a Europa i evitar conflictes futurs. Per aquest motiu els Estats Units lideraren després de la Segona Guerra Mundial el Pla Marshall, per ajudar a la reconstrucció econòmica d’Europa occidental. Va ser dissenyat per proporcionar assistència financera i tècnica als països afectats per la guerra i fomentar el desenvolupament econòmic i l’estabilitat política a la regió. El seu balanç és positiu, tant pels EUA, que consolidaren el seu lideratge mundial, com per Europa, que ressorgí de les cendres amb rapidesa.

De moment, el suport econòmic dels Estats Units es quantifica en un dèficit públic de 25.000 milions de dòlars el 2022 i podria superar els 35.000 milions aquest any. Els Estats Units i els països de la UE han aportat aproximadament 100 milions de dòlars diaris per mantenir el funcionament del govern ucraïnès. Però el Banc Mundial calcula que Ucraïna necessitarà 14.000 milions més en subvencions només aquest any per cobrir les seves necessitats de reconstrucció més urgents. I durant els propers 10 anys, calcula el Banc Mundial, la recuperació i reconstrucció d’Ucraïna tindrà un cost superior als 400.000 milions. I és que Ucraïna ha perdut el 30% del seu PIB. Més de 13 milions d’ucraïnesos han estan desplaçats, les baixes arriben a les 500 diàries, el sector productiu del país ha estat profundament danyat i la inflació s’ha disparat.

Rússia hauria d’assumir la major part d’aquests costos. L’agressor, en circumstàncies úniques que s’han d’aprofitar, ha deixat els mitjans per indemnitzar les víctimes dins la jurisdicció dels països occidentals. Ens referim als actius financers de Rússia, ara congelats, que sumen uns 300.000 milions de dòlars. La major part es concentren a la UE, però també als EUA, el Regne Unit (incloses les Illes Caiman) i Suïssa. No seria just que els contribuents haguessin de pagar la factura de la reconstrucció. Tampoc és probable que el Congrés dels Estats Units continuï aprovant crèdits addicionals. Transferir les reserves russes congelades a Ucraïna és moralment correcte i políticament convenient. Rússia va incomplir greument les normes del dret internacional i ha de respondre d’aquesta violació. La transferència dels actius congelats pot contribuir a indemnitzar els damnificats. En un món profundament interconnectat, no hi ha lloc per la guerra. La pau i el lliure intercanvi és el camí.

Lliçons nòrdiques

Aquesta setmana s’han realitzat els exàmens de selectivitat que donen accés als estudis universitaris amb canvis mínims en el tipus d’examen.  El model educatiu futur és incert perquè la vigent LOMLOE o llei Celaá encara està en debat al Ministeri d’Educació i una possible victòria del PP a les properes eleccions generals pot suposar una nova llei orgànica més alineada amb el programa del partit popular. Recordem que Espanya se situa significativament per sota de la mitjana de la Unió Europea en comprensió lectora i altres indicadors educatius, fet que incideix molt negativament en el valor del capital humà i compromet encara més el futur de la nostra societat.  L’educació hauria de contribuir a la millora dels coneixements i habilitats de la força de treball, estimulant la productivitat i millorant el creixement econòmic. També les persones amb millor formació estan en disposició d’aconseguir innovacions i fer que s’estenguin per la societat. La bona educació és un fabulós mecanisme que contribueix simultàniament a l’eficiència econòmica i l’equitat social. La formació és clau pel funcionament de l’ascensor social i ha d’ajudar els sectors més desfavorits a sortir de la pobresa i marginació perquè promou la igualtat d’oportunitats. En negatiu, el fracàs de l’educació ens aboca a un futur amb menor nivell de vida però major desigualtat social, on només les elits podran pagar-se una formació de qualitat. La resta, atrapada dins els murs del seu gueto social, en quedarà exclosa.

Aquesta setmana hem conegut també que les escoles sueques fan marxa enrere en l’ús de les pantalles i tornen als llibres de text. Suècia va obtenir una puntuació de 544 en l’informe Pirls de comprensió lectora. La puntuació d’Espanya (i Catalunya), pèssima, va ser de només 521. La ministra d’educació sueca, Lotta Edholm, vol més llibres de text i menys hores de pantalla a les escoles. Els nòrdics acostumen a ser gent intel·ligent oberts a provar noves tècniques educatives. Ara bé, si l’experiment digital fracassa i els problemes ocasionats per les pantalles superen els seus avantatges, reconeixen l’error i rectifiquen. De manera similar, els suecs varen experimentar a les dècades dels 70 i 80 del segle XX els efectes de l’ultraintervencionisme estatal. Suècia va passar de ser un dels països amb menys càrregues fiscals a ser la nació desenvolupada amb més impostos. El sector públic es va expandir de manera espectacular. En un clima de rigidesa laboral, es van crear tota mena d’empreses públiques i es va plantejar que els sindicats es fessin amb el control de les empreses. Entre 1970 i 1990, l’ocupació privada amb prou feines va créixer mentre que l’ocupació pública es disparava fins a nivells insostenibles. Quan el país ja anava pel pedregar, les autoritats van rectificar liberalitzant el país. De manera similar, quan es demostra que l’abús de pantalles genera addicció, disminueix la capacitat d’atenció i dificulta el desenvolupament cognitiu, els suecs rectifiquen tornant als llibres de text.

Finlàndia és un altre país nòrdic que manté forts lligams amb Suècia. Els resultats educatius en comprensió lectora, matemàtiques i ciències varen ser excel·lents fins l’any 2000. A partir d’aquí, però, empitjoren. I donat que en aquest món no existeixen les casualitats fortuïtes, caldria esbrinar el perquè.  Una idea molt estesa és que els nens finlandesos no tenen que estudiar massa. A Finlàndia, el curs escolar és comparativament curt, amb poca càrrega lectiva i els estudiants tenen pocs deures. És el sistema “menys és més”. El nivell de qualificació dels docents és molt alt, com també ho és el reconeixement social. El sistema de selecció és molt rigorós i no regalen les oposicions només per acumular anys en situació d’interinatge. Metges, professors i pastors evangèlics són els referents de la societat finesa. Saben que per obtenir els millors estudiants calen els millors professors. El nivell d’assoliment màxim d’un estudiant està condicionat pel nivell del seu professor. Es pot aprendre a escriure amb qui fa faltes d’ortografia? Es pot aprendre a resoldre equacions amb qui no sap aritmètica? Pot ensenyar intel·ligència emocional qui està emocionalment desequilibrat? Es pot ensenyar allò que hom desconeix? És evident que no. I malgrat ser evident, convé no oblidar-lo.

El sistema educatiu finès va canviar a partir de 1985. Tal com expliquen els estudis de Gabriel H. Sahlgren i Catherine Haeck, fins els anys noranta el sistema educatiu estava centralitzat, el currículum nacional era normatiu, tots els professors feien pràctiques de formació i els llibres de text eren oficials. Aquest sistema tradicional impulsa l’educació finlandesa als primers llocs del rànquing mundial. Però la situació canvia a partir del 2000. Les noves metodologies, més centrades en l’aprenentatge actiu i menys en el coneixement estructurat, més en treballs col·laboratius d’esperit lúdic i menys en l’esforç personal, han empitjorat els resultats. En el darrer informe Pisa disponible de l’any 2018, Estònia supera Finlàndia en matemàtiques (523 vs. 507) i ciències (530 vs. 522). Els resultats d’Espanya són, respectivament, 481 i 483. I els de Catalunya, 490 i 489.

Finlàndia ja no és la superestrella educativa que fou en altres temps. Qui vol conèixer sistemes educatius d’èxit internacional, gairebé amb tota seguretat que no visitarà Helsinki, sinó Tallinn o Estocolm. Els planificadors educatius d’altres països, inclosa Catalunya, haurien de prende’n nota abans que sigui massa tard.