Malgrat tot

Hem deixat enrere el 2020, l’annus horribilis de la pandèmia causada per la covid-19, i encetem un nou any amb l’esperança que les campanyes de vacunació significaran el principi del final del malson. Tots recordarem l’any traspassat com un any de contagi i mort, de confinaments i estats d’alarma que han separat amics i familiars, empreses i clients, causant una doble depressió sanitària i econòmica. Els resultats són dolentíssims, i encara més quan comparem les xifres d’Espanya amb les dels països més propers. 50.700 morts en aquests moments significa una ràtio de 1.080 defuncions per milió d’habitants, molt per sobre de França (963), Portugal (663), Alemanya (401), Holanda (661), Suïssa (886), Suècia (853), Dinamarca (223) o el Japó (26). En termes de PIB, la caiguda prevista del -11,5% és també molt superior a la caiguda mitjana de l’eurozona (-7,3%), Portugal (-8,1%), Irlanda (-2,5%) o Suïssa (-2,8%). Cal destacar que els països amb pitjor comportament sanitari i econòmic, liderats per Espanya i completant la tríada amb Itàlia i el Regne Unit, coincideixen amb els països que han experimentat el deteriorament més gran en la governança i qualitat institucional.

Si consultem els Worldwide Governance Indicators del Banc Mundial, que mesuren aspectes com el nivell de transparència, l’estabilitat política i l’absència de violència, l’efectivitat del govern, la qualitat regulatòria, l’estat de dret i el control de la corrupció, constatem la degradació del nostre marc institucional. En quinze anys, Espanya passa de la vuitena a la divuitena posició, essent el país amb el retrocés en qualitat institucional més important de tota la UE, juntament amb Itàlia i Grècia. Així mateix, un estudi recent del Quality of Government Institute analitza la qualitat de les institucions a nivell regional en base a un índex sintètic, basat en tres eixos: qualitat, imparcialitat i corrupció. Catalunya apareix en una posició per sota de la mitjana, juntament amb la gran majoria de Comunitats Autònomes. L’excepció dins d’Espanya la conformen el País Basc i Navarra, amb puntuacions per sobre de la mitjana, posant en evidència l’asimetria que resulta de la major descentralització derivada del règim foral.

Per dolent que hagi estat el 2020 cal, però, defugir extremismes. Fins i tot si ens limitem a les pandèmies més recents, la grip asiàtica del 1957-58 i la grip de Hong Kong del 1968 van matar un nombre comparable de persones quan la població mundial era molt inferior a l’actual. Si la covid-19 hagués estat tan mortal com la grip espanyola, just fa un segle, ara no estaríem parlant de 1,8 milions de morts a tot el món, sinó entre 200 i 400 milions. I la majoria d’aquestes víctimes haurien tingut entre 15 i 35 anys. En termes de producció, el PIB mundial haurà caigut un 4,2% el 2020 i el PIB per càpita, en termes reals, quedarà al nivell de l’any 2017. Per arribar a superar la renda per càpita més alta de la història mundial, només caldrà esperar fins el 2022. Amb dades del Banc Mundial, al voltant de 88 milions de persones arreu del planeta tornaran a la pobresa extrema a causa de la pandèmia. Amb aquest escenari, la taxa de pobresa mundial serà del 9,1%. Una xifra dolenta, però que, de fet, ens remet a la taxa de pobresa del 2017, que era la meitat de la dècada anterior i només un terç de la que hi havia a finals del segle XX. Recuperant creixements positius, hauríem de tornar a la taxa de pobresa més baixa de la història el proper 2023.

Les projeccions de l’ONU apunten a un augment de la desnutrició del 8,9% al 9,9%. Un resultat dolent, certament, però que encara està molt per sota de la xifra que hi havia l’any 2000. En termes de mortalitat infantil, i malgrat l’increment de la població mundial, el 2020 ha registrat 1,3 milions de morts menys que el 2010 i set milions menys que el 1990. En l’àmbit científic, és un èxit el desenvolupament de tantes vacunes en un temps rècord. L’optimisme no es basa en la creença que no tindrem mai problemes ni dificultats, sinó en què la col·laboració de la comunitat científica, el coneixement adquirit i la capacitat tecnològica ens oferiran eines cada vegada més eficients per afrontar els problemes i desastres que ens afligeixen. La humanitat va tardar milers d’anys a desenvolupar una vacuna contra la poliomielitis i la verola. En canvi, Pfizer-BioNTech, Moderna i Oxford-AstraZeneca han dissenyat una vacuna contra la covid-19 en pocs mesos.

Si ens haguéssim enfrontat a aquest nou virus l’any 2000, no hauríem tingut la tecnologia per desenvolupar les actuals vacunes basades en l’ARN missatger, si hagués aparegut el 1970 no tindríem la capacitat de llegir el genoma del virus, i si hagués esclatat el 1940 no hauríem tingut cap aparell de ventilació mecànica i ara estaríem parlant de molts milions de víctimes mortals. Certament que l’any 2020 no ha estat un bon any, però l’aparició del coronavirus hagués estat molt pitjor en qualsevol altre any. Malgrat la pandèmia, la mortalitat infantil al món és un 40% inferior a la de fa 20 anys. Malgrat els confinaments i l’aturada productiva, la pobresa extrema és un 65% inferior a la del 2000. Malgrat les retallades en sanitat, la qualitat humana i professional dels metges i infermeres han salvat moltes vides. Malgrat el malson del virus, les vacunes permeten tenir esperances que els contagis es reduiran. Malgrat els errors en la gestió pública, la societat se’n sortirà. I malgrat tot, la vida continuarà.

Pensament econòmic català

Tothom ha sentit parlar de pensadors econòmics tan rellevants com l’escocès Adam Smith (1723-1790), un dels teòrics de l’economia de lliure mercat més influents, catedràtic de la universitat d’Edimburg en un moment en què la Gran Bretanya iniciava el camí per convertir-se en la fàbrica del món. La seva influència és molt notable en el grup dels economistes clàssics anglesos Thomas Robert Malthus (1766-1834), David Ricardo (1772-1823) i John Stuart Mill (1806-1873). Karl Marx (1818-1883), l’enemic visceral del capitalisme, refugiat a la capital londinenca sense represàlies ni coaccions institucionals de cap mena, podrà dedicar tota la seva vida a l’estudi de les contradiccions del sistema econòmic que origina la Revolució Industrial, estirant fins a l’extrem l’errònia teoria del valor-treball que paradoxalment marra Adam Smith a la seva obra La riquesa de les nacions (1776). I també és molt influent John Maynard Keynes (1883-1946), el pare intel·lectual de l’intervencionisme estatal que inspira les societats occidentals actuals i que es converteix en l’economista de referència de la majoria de dirigents a partir del crac del 1929, després de publicar La Teoria General (1936). Podríem preguntar-nos si Catalunya, al llarg dels segles, ha tingut pensadors econòmics originals o rellevants. Ho intentem respondre amb el record de les lliçons de Jordi Nadal i Oller, el catedràtic d’història econòmica que ha mort recentment a Barcelona el passat 8 de desembre, després de liderar durant molts anys l’estudi del fracàs de la revolució industrial a Espanya.

A l’època mercantilista del segle XVII, quan la monarquia hispànica estava ja en decadència irreversible, trobem Narcís Feliu de la Penya i Farell, autor del Fénix de Cataluña. Nascut en una família de comerciants originaris de Mataró, va estudiar dret i sempre es va interessar per aspectes del comerç. Defensor dels hospitals de misericòrdia, els quals havien d’evitar la pobresa pública i ajudar a l’ensenyament útil, s’assembla més als mercantilistes anglesos que als castellans en l’intent de crear una companyia privada, tot i que necessités el suport públic. Amb la desfeta de 1714 i el decret de Nova Planta, alguns autors com Romà i Rossell es negaren a anar a Cervera, la universitat oficial del nou règim, estudiant a la d’Osca, que fou refugi d’austriacistes. La Junta de Comerç, creada a Barcelona el 1758, va promocionar una sèrie d’estudis sobre l’economia catalana, entre els quals cal destacar Antoni de Capmany i Jaume Caresmar. Juntament amb Romà formen la trinitat del pensament econòmic català del període de la Il·lustració. Capmany defensa un comerç fornit per un conjunt de gremis ciutadans i centrat en les ciutats. Però tots tenien por d’una gran indústria, que crea una massa de proletariat, amb els problemes socials derivats i una recerca ferotge del benefici. En el seu conjunt tenen un programa econòmic mercantilista, defensant un superàvit exterior (promoció d’exportacions i limitació de les importacions) compatible amb la defensa de la llibertat de comerç interior.

Entre els economistes que seguiren els preceptes clàssics d’Adam Smith se n’ha de destacar quatre: Eudald Jaumeandreu, Antoni Gassó, Guillem Oliver i Ramon Llàtzer de Dou. Tots ells demostraren coneixements de l’escocès i els seus deixebles anglesos, i per primera vegada Jaumeandreu i Dou feren tractats d’economia política teòrica, i no descripcions de l’economia catalana o programes econòmics específics. En conjunt, formen un grup coherent en la defensa de la industrialització catalana, promovent restriccions al lliurecanvisme exterior que condemnava Espanya a dedicar-se a la ramaderia de llana. Més endavant, amb la Primera República espanyola, el calafí Laureà Figuerola en fou nomenat ministre d’hisenda. Figuerola va assistir a les classes d’economia de Jaumeandreu i va plasmar les mateixes línies de liberalisme polític i econòmic, pel que fa al mercat interior, adoptant una postura proteccionista pel que fa al mercat exterior (limitació dels aranzels al 15%). Les tesis castellanes que afirmen que els catalans defensaven el proteccionisme per interès propi no són tan clares i, de fet, fou Cánovas del Castillo qui va unir els interessos catalans, castellans, bascos i asturians entorn d’un programa proteccionista amb un títol tan eloqüent com De cómo vine a ser doctrinalmente proteccionista.

Josep Pla deia que els anglesos tenien Hume i Locke, els francesos Descartes, mentre que els catalans teníem el Rector de Vallfogona i el Baró de Maldà. És lògic que un poble, el català, derrotat i remolcat per l’hegemonia castellana, no hagi produït un pensament econòmic original, almenys en el sentit teòric i analític. Els més destacats són Guiu Terrena per l’economia escolàstica, Feliu de la Penya pel mercantilisme, Capmany i Caresmar pels economistes il·lustrats, Jaumeandreu per la recepció de l’escola clàssica, Figuerola pels debats de continuació, Estasén i Graell per l’historicisme, Vandellòs i Reventós pels debats del segle XX, i Joan Sardà com a símbol de la represa. Curiosament, una de les aportacions més interessants i pioneres de l’economia prové d’un pensador i clergue català. Ens referim a Jaume Balmes i Urpià, que resolgué l’anomenada paradoxa del valor 26 anys abans que ho fessin els grans economistes neoclàssics Jevons, Walras i Menger. Les circumstàncies que envolten la manca de reconeixement justificarien sobradament un proper article.

Aniversari Beethoven

S’ha recordat aquesta setmana els 250 anys del naixement de Ludwig van Beethoven, un dels músics més rellevants de la història. Els registres indiquen que va ser batejat a Bonn, Alemanya, el 17 de desembre de 1770. Com que era habitual rebre el baptisme dins de les 24 hores posteriors al naixement, sempre s’ha suposat, sense saber-lo del cert, que va néixer el 16 de desembre. Beethoven, una icona de la música occidental, activa els nostres sentiments, des d’una melanconia plorosa fins l’èxtasi més pletòric. Per culpa de la pandèmia, però, el seu record ha quedat aigualit. La festa d’aniversari s’ha cancel·lat en bona part, conjuntament amb la resta del calendari mundial d’arts escèniques.

La infantesa de Beethoven no va ser feliç, i això probablement explica el caràcter introvertit i esquerp del compositor, així com el seu esperit rebel. El seu pare, Johann, era un home aspre i dissolut que no va dubtar a imposar al petit Ludwig una disciplina musical prussiana, no exempta de violència, per tal de convertir-lo en un prodigi musical. La seva primera feina remunerada va ser la d’organista assistent a la cort de Colònia. Ludwig tenia només 12 anys i l’organista titular Christian Neefe, amb qui sempre es varen professar un sincer apreci mutu, el va introduir a l’estudi de l’obra de Bach. Es conserven algunes fugues primerenques que Beethoven interpretava a l’orgue. També aquesta setmana, per cert, s’ha procedit al desmuntatge i trasllat de l’orgue degà de la Catalunya Central, el de la Seu de Manresa. El seu destí és el taller d’organeria de Carlos Manuel Álvarez, que ha de completar un projecte col·lectiu de restauració i millora de l’instrument. L’orgue Puggina de la basílica manresana, atacat pel virus d’un elevat deteriorament funcional, no només comprometia les possibilitats tècniques i artístiques, sinó que el mecanisme elèctric interior, en molt mal estat, suposava un risc per a la integritat de la mateixa basílica. Quan es completi el projecte de restauració i millora, amb la incorporació de quasi 500 tubs nous i 10 registres més, esperem haver deixat enrere el malson de la pandèmia actual i encarar fites històriques com el cinquè centenari de l’estada d’Ignasi de Loiola a la ciutat o els 700 anys de l’inici de les obres de la Seu amb un orgue dotat de plena salut. Salut que li va faltar al protagonista de l’article d’aquesta setmana, Ludwig van Beethoven, durant bona part de la seva vida.

El compositor de Bonn conclou el classicisme i inicia l’etapa romàntica on la música passa a expressar l’estat d’ànim de l’artista i els conflictes interns. Amb una sordesa incipient que comença a donar senyals a partir del 1800 quan Beethoven tenia només 30 anys, la desesperació es manifestarà en violentes dissonàncies. A partir de Beethoven es produeixen canvis importants en el rol social de la música. Les causes estan relacionades amb l’ascens de la burgesia, una nova classe social sorgida de la revolució industrial i que es disputava la preeminència amb la noblesa. La burgesia va començar a substituir les pràctiques aristocràtiques de la cort, encarregant obres musicals, assistint a les noves sales de concert i organitzant vetllades musicals als seus salons privats. Una de les virtuts que té el mercat és la de socialitzar béns de luxe que abans estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats. La Primera Revolució Industrial, que està en procés al llarg de tota la vida de Beethoven, aconsegueix alimentar i vestir una població creixent i en expansió, que abans restava subjecta al jou implacable de la llei pessimista de Thomas Robert Malthus, un dels economistes clàssics anglesos. Si abans de Beethoven la música era un luxe que només podia trobar-se a les corts aristocràtiques i a les grans esglésies (el temple gòtic manresà, per cert, té documentat a Miquel Aymerich del Bosch com a organista en un any tan llunyà com el 1562), a partir de Beethoven la música esdevé una manifestació artística accessible al gran públic en les sales de concert. També la publicació i venda de les partitures musicals comença a tenir una àmplia difusió.

Beethoven serà el primer compositor de la història de la música totalment independent, que no viurà d’un sou imposat pel poder temporal (el noble) o espiritual (el bisbe). I malgrat la gran qualitat de la seva música, aquest és un fet excepcional en perspectiva històrica. Perquè la sordesa li impedia guanyar-se la vida com a professor de música, intèrpret o director d’orquestra. Els ingressos provinents dels concerts de les seves obres tampoc varen ser importants. Rebia encàrrecs remunerats, és cert, i distingits mecenes també el finançaven. Però la font d’ingressos més important del compositor provenia dels editors. Les seves obres gaudien de molt predicament a la societat i es cotitzaven favorablement en el mercat. Sempre tenia diversos editors, com Breitkopf & Härtel a Leipzig, disposats a pagar elevades sumes de diners per elles. Sabien que la seva distribució comercial seria un èxit i que la venda estava asssegurada. Malgrat la sordesa i una vida turmentada, Beethoven va poder mantenir tota la seva vida una independència financera que li permeté la suficient llibertat creativa per llegar a la humanitat obres mestres immortals. Els problemes financers de Beethoven varen coincidir amb períodes d’inflació monetària relacionats amb la lluita de l’imperi austríac contra les tropes franceses napoleòniques. I això ens torna ara a recordar que, quan el virus de la covid deixi d’amenaçar directament les nostres vides, s’haurà d’afrontar la crisi financera i el retorn de la inflació que les decisions monetàries preses durant la pandèmia poden provocar.

Vacunes i patents

El dimarts d’aquesta setmana, coincidint amb la festivitat de la Puríssima, una dona britànica de 90 anys ha estat la primera persona al món en rebre la vacuna contra la covid-19 desenvolupada per la farmacèutica nord-americana Pfizer i el seu soci alemany BioNTech. Margaret Keenan, que complirà 91 anys en pocs dies, anima a tothom a rebre la vacuna i declara sentir-se privilegiada de ser la primera persona vacunada i contenta de poder passar més temps, a partir d’ara, amb les persones estimades, després d’un perllongat període d’aïllament. Una cinquantena d’hospitals del Regne Unit ja han començat amb les vacunacions a majors de 80 anys i empleats del sector sanitari, tot i que els residents de les llars d’avis s’hauran d’esperar els propers dies a que la logística permeti la distribució de la vacuna sense trencar la cadena de fred a -70 graus centígrads. El país del Brexit té compromesa l’adquisició de 40 milions de dosis, que permetran vacunar a 20 milions de persones (el 30% de la població britànica). Els experts prometen l’efectivitat de la vacuna i la protecció contra el virus una setmana després de rebre la segona dosi.

Es preveu que l’Agència Europea de Medicaments aprovi la vacuna Pfizer abans que acabi l’any, i la de la competidora Moderna a inicis del 2021. Per població, a Espanya li corresponen l’11% del total de vacunes contra la covid-19 que la Comissió Europea està gestionant a través d’una compra centralitzada. La reserva no obliga a adquirir-les totes, però el ministre Illa ha apuntat que pretén executar les opcions de compra en la seva totalitat i adquirir 140 milions de dosis, una xifra ingent que permetria immunitzar 80 milions de persones quan la població espanyola és de només 46 milions. Els motius pels quals Espanya ha adquirit més vacunes que població, quan alguns investigadors de les Universitats d’Estocolm i Nottingham consideren que amb el 40% ja s’aconseguiria la immunitat de grup, no estan gens clars. La República Txeca pretén vacunar el 51% de la població, Letònia el 42% i França el 60%. Ja veurem en què es concreta, més enllà del titular, que Espanya anunciï compres per poder arribar a vacunar el 175% de la població.

El cost de les vacunes sobrants seria d’aproximadament 200 milions d’euros. I és aquí quan arribem a un punt delicat com és el dels drets de propietat intel·lectual o patents sobre medicaments, en general, i vacunes contra la covid, en particular. Una patent és un dret exclusiu concedit per l’Estat a l’inventor d’un nou fàrmac o tecnologia biomèdica, que seran explotats comercialment en règim de monopoli durant un període de 20 anys. L’argument habitual, encara que incorrecte, és que les companyies farmacèutiques necessiten aquesta ajuda estatal per incentivar la innovació i recuperar la inversió realitzada en el desenvolupament de nous fàrmacs i vacunes. Naturalment, un producte patentat es ven al públic a preus elevats i sense competència. I diem que és incorrecte perquè bona part de la recerca biomèdica és subvencionada amb fons públics i moltes vacunes s’han descobert i comercialitzat sense necessitat de patents. Jonas Salk, el científic nord-americà descobridor de la vacuna contra la poliomelitis, que tantes vides ha salvat, mai la va voler patentar. I, sense anar massa lluny, les vacunes anuals contra la grip comuna es produeixen cooperativament i en règim obert per una xarxa de laboratoris amb finançament públic i privat organitzats per un organisme (GISRS) pertanyent a l’Organització Mundial de la Salut. El seu objectiu està centrat únicament en la protecció de les vides humanes, més que en la generació de beneficis extraordinaris, i ha demostrat ser capaç de reunir, interpretar i distribuir coneixement útil per a la fabricació de les vacunes.

En sentit contrari, la vacuna contra la pneumònia infantil, patentada per Pfizer, es ven a un preu tan elevat que resulta prohibitiu per a bona part de la població, especialment la que viu en països pobres. Al mateix temps que a l’Índia moren cada any 100.000 nens i nenes per no tenir accés a la vacuna, l’empresa nord-americana ingressa 5.000 milions de dòlars per la patent. Múltiples patents vigents obstaculitzen el desenvolupament de fàrmacs antivirals aptes en la lluita contra la covid (remdesivir, favipiravir i lopinavir/ritonavir). I Gilead, la farmacèutica que fabrica el remdesivir, ha demanat reforçar la seva posició monopolística sol·licitant la condició de “medicament orfe”, un estatus de salut pública que dóna accés a subvencions alhora que permet el benefici d’exempcions i bonificacions fiscals milionàries.

Ara és el moment de buscar i posar en pràctica nous mecanismes que promoguin veritablement la innovació sense necessitat de concedir monopolis legals. Diversos països s’han manifestat a favor de crear un fons comú que permeti als fabricants subministrar nous medicaments i vacunes a preus més assequibles. Així s’ha permès l’accés a tractaments contra la Sida, l’hepatitis C o la tuberculosi. I ara s’hauria d’ampliar per cobrir el tractament contra la covid. Concedir premis monetaris als inventors, en substitució de les patents, també és una altra idea que forma part de l’agenda de reforma. L’objectiu és substituir un sistema basat en el monopoli legal per un altre basat en la cooperació i el coneixement compartit.

Recerca i desenvolupament

Aquesta setmana hem conegut que l’economia espanyola va invertir 15.572 milions d’euros en recerca i desenvolupament (R+D) l’any passat. I això és molt o poc? Doncs depèn. Algú pot argumentar que una economia molt basada en serveis de baix valor afegit i en turisme massiu de sol i platja no necessita fer grans esforços en investigació. S’atribueix a Miguel de Unamuno la dita “¡Que inventen ellos!” i, d’alguna manera, és un clixé que perdura de l’Espanya més refractària al progrés tecnològic. Entrant en les comparacions internacionals, Espanya investiga poc. Fins i tot països com Grècia i Polònia han superat per primer cop Espanya en inversió en R+D. El màxim esforç inversor per part de l’economia espanyola es va assolir el 2010 amb l’1,35% del PIB. L’última dada del 2019 indica un descens a l’1,25% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 2,15% i l’objectiu comunitari del 3%. Els països tecnològicament més avançats se situen en el 4,9% (Israel), 4,5% (Corea del Sud), 3,4% (Taiwan), 3,3% (Suècia), i 3,2% (Japó). Alemanya inverteix el 3,1% del seu PIB en R+D, mentre que els Estats Units ho fan el 2,8%. És important remarcar que els diners que es dediquen a la recerca són importants, però que ho és molt més els resultats que s’aconsegueixen. No es tracta de gastar més sense solta ni volta. Es tracta de dedicar recursos allà on es necessiten, tot obtenint millores reals i quantificables.

Molts esperen beneficiar-se dels increments monetaris dels nous pressupostos generals aprovats i, especialment, dels fons del pla de recuperació europeu postcovid. Concretament, estem parlant de 72.000 milions d’euros de fons europeus fins el 2023, fons que haurien d’impulsar la transformació digital, un model energètic més ecològic i polítiques d’ajuda social inclusives. Mazzucato, una economista italo-nordamericana autora del llibre “The Entrepreneurial State”, és una de les fonts inspiradores per al govern de Pedro Sánchez que coordinarà la gestió dels fons europeus Next Generation. D’orientació marcadament keynesiana, l’assessora del Partit Laborista britànic defensa governs intervencionistes que exerceixin un marcat contrapès dins el sistema econòmic actual, tenint un paper actiu en la societat i servint d’estímul per a la innovació en tecnologia i la inversió en activitats productives. És el que el Nobel d’Economia Joseph Stiglitz anomena capitalisme progressista en el seu darrer llibre. Segons Mazzucato, economista de referència d’Íñigo Errejón i inspiradora de l’oficina de la Moncloa que gestionarà els fons europeus, l’Estat ha d’entrar en el capital de les empreses privades per marcar l’estratègia a seguir i liderar el camí del progrés i la innovació. És realment així? Doncs no. No i per múltiples raons.

D’entrada, la funció de l’Estat no és la d’entrar en l’accionariat d’empreses amb models de negoci centrats en la innovació i la sostenibilitat. L’Estat no es caracteritza precisament per ser un Business Angel o promotor d’empreses, sinó per vampiritzar els excedents empresarials. L’Estat no inverteix en empreses rendibles, sinó que rescata amb diners públics entitats financeres en fallida. L’Estat no crea negocis viables, sinó AVEs insostenibles econòmicament i socialment que apuntalen una concepció del país marcadament radial. Segons la Fundació COTEC, del pressupost públic de més de 7.000 milions assignat el 2019, només es varen invertir 3.600 milions (el 51%). Un pressupost ja inferior en un 30% al de fa una dècada, que només s’executa en poc més de la meitat, possiblement per excessiva complexitat burocràtica i ineficiència en els seus procediments. Com es distribuiran els fons milionaris que arribaran de Brussel·les? Cada vegada que arriben nous recursos, sorgeixen noves estructures que en reclamen la seva part, propiciant que un sector de la societat prosperi a costa d’altres. Es corre el risc que els poders establerts aprofitin els diners públics per nodrir una xarxa clientelar que reforci el seu estatus dominant.

És cert que Espanya no s’ha caracteritzat mai ni per la recerca ni pels invents associats a la mateixa. Però és fals que la inversió estatal en R+D sigui sempre beneficiosa. Tota acció econòmica comporta costos d’oportunitat i pot donar lloc a conseqüències no desitjades. La inversió pública en innovació dirigida des de dalt (top-down) pot desviar l’avenç del seu desenvolupament cap a sectors menys connectats amb les demandes dels consumidors, retirant recursos dels projectes socialment més necessaris i alentint, per tant, les innovacions més urgents o prioritàries. A més, la despesa pública en R+D té el perill de materialitzar-se en increments retributius i salarials dels investigadors i científics, abans que en progressos tecnològics tangibles. També és fals que l’Estat hagi de liderar el sistema d’innovació nacional. Pensi en invents espanyols. N’hi ha pocs, i els més destacables estan relacionats amb els pals. El pal de fregar de Manuel Jalón va suposar una revolució a les llars a mitjan segle XX, i el famós Chupa Chup d’Enric Bernat, un caramel amb pal i logotip dissenyat per Dalí, va endolcir molts moments de la nostra infantesa. D’iniciativa pública estatal n’hi ha ben pocs, tret del garrot vil utilitzat per executar els condemnats a mort. Crec que estarem tots d’acord en quins han contribuït, en la mesura de les seves possibilitats, a millorar la vida dels ciutadans.