Archive

Archive for Desembre de 2015

Salari Mínim 2016

salarios-ok

Per al 2016, el govern espanyol ha augmentat el salari mínim a 655 euros mensuals. Suposa un increment dels salaris més baixos del 1%, que passen de 648 a 655 euros al mes. Són sous baixos? Sí, especialment si ho comparem amb altres països europeus més avançats que Espanya. Alemanya i França tenen salaris mínims de 1.500 euros mensuals i el de Luxemburg s’acosta als 2.000 euros. Un argument fals, però, sostingut no només per polítics i sindicats, sinó també per economistes que ocupen importants càrrecs governamentals, és la necessitat d’incrementar els salaris a cop de decret llei. Això, diuen, augmentarà la capacitat adquisitiva i potenciarà el consum. I amb més consum i més demanda, la producció es reactivarà i la crisi finalment s’esvairà. És un greu error que confon les conseqüències amb les causes i que suposa col·locar el carro davant dels bous.

Els salaris elevats i els alts nivells de consum són una conseqüència, que no una causa, de la productivitat del treball. Països avançats, dotats de maquinària i formació del treball, són molt productius i remuneren els obrers amb salaris elevats. A l’inrevés, els països endarrerits, parasitats per institucions corruptes i governs vampírics, amb escassa dotació de capital i amb treball no qualificat, remuneren els treballadors amb sous baixos. El sou no és la causa de la productivitat del treball, sinó l’efecte i la conseqüència. Si realment el camí de la prosperitat fos tan fàcil com crear diners del no-res i consumir la riquesa no produïda, països com Zimbabwe serien els més rics del món. I no és pas així. Abans de consumir s’ha de produir i no es pot gastar el que no tens, a no ser que estiris més el braç que la màniga i t’endeutis. Deute que, naturalment, s’ha de retornar amb interessos.

Si a Espanya s’imposessin salaris mínims de 3.000 euros mensuals amb la intenció de reactivar el consum i la demanda, què passaria? Doncs que automàticament el 99,9% de la població ocupada perdria el treball. Tots els treballadors que tinguessin un rendiment productiu inferior als 3.000 euros mensuals quedarien en atur, ja que no seria rendible la seva contractació. Per tant, el salari mínim, per baix que sigui, perjudica especialment els sectors més desfavorits de la societat.

El salari mínim exclou del mercat de treball les persones més joves i menys formades, colpejant la seva autoestima i fent-les dependents de subsidis misèrrims. El salari mínim perjudica els més febles i debilita les opcions de promoció social, dificultant l’emancipació dels joves. Aquesta voluntat tan regressiva, a favor de perpetuar els privilegis del establishment i impedir la progressió socials dels més desfavorits, està present en la instauració de les lleis de salaris mínims a inicis del segle XX. Així, per exemple, el socialista fabià Sidney Webb, escrivia el 1912 a “The economic theory of the minimum wage”:

Legal Minimum Wage positively increases the productivity of the nation’s industry, by ensuring that the surplus of unemployed workmen shall be exclusively the least efficient workmen; or, to put it in another way, by ensuring that all the situations shall be filled by the most efficient operatives who are available.

El britànic no amaga els seus desitjos d’eugenèsia, això és, de millorar la constitució de la societat mitjançant el perjudici conscient i intencionat de les classes més baixes, que quedaven excloses del mercat laboral amb aquest tipus de legislació. La història demostra que el seu propòsit era crear atur entre la gent que les elits consideraven no ser dignes de tenir llocs de treball. Webb continua dient:

What would be the result of a Legal Minimum Wage on the employer’s persistent desire to use boy labor, girl labor, married women’s labor, the labor of old men, of the feeble-minded, of the decrepit and broken-down invalids and all the other alternatives to the engagement of competent male adult workers at a full Standard Rate? … To put it shortly, all such labor is parasitic on other classes of the community, and is at present employed in this way only because it is parasitic. The unemployable, to put it bluntly, do not and cannot under any circumstances earn their keep. What we have to do with them is to see that as few as possible of them are produced.

Webb, sense escrúpols morals, qualifica de parasitaris els discapacitats mentals i els invàlids, entre altres, i advoca obertament per reduir el seu número. Impedir l’accés a una feina a través de salaris mínims, per tant, és el que defensa el britànic. Pel cas dels Estats Units, la motivació de la llei de salaris mínims és la mateixa que a la Gran Bretanya, substituint les discriminacions classistes per les racials. Com assenyala Thomas C. Leonard en un article del 2005 al Journal of Economic Perspectives:

Progressive economists, like their neoclassical critics, believed that binding minimum wages would cause job losses. However, the progressive economists also believed that the job loss induced by minimum wages was a social benefit, as it performed the eugenic service ridding the labor force of the ‘unemployable’ .

També Frank Taussig es pregunta, a la seva obra Principles of Economics (1911), què s’hauria de fer amb les persones que, per algun motiu, no poden desenvolupar amb normalitat un treball. I respon que, senzillament, s’han d’eradicar:

They should simply be stamped out

Per tant, el salari mínim no millora la posició de tots els treballadors ni augmenta l’ocupació. Manté l’estatus dels treballadors més productius a costa de perjudicar els menys productius, que quedaran expulsats del mercat laboral. El salari mínim no és una llei progressista ni va a favor dels treballadors, sinó que és regressiva i perjudica tant els treballadors menys qualificats com els que s’haurien d’incorporar al mercat laboral en un futur. El salari mínim no augmenta la productivitat del treball, sinó que la redueix. Pretendre defensar que el que hi guanyen els treballadors més productius, amb el salari mínim, supera les pèrdues dels treballadors expulsats és completament arbitrari i depèn de judicis de valor purament personals. A mitjà i llarg termini, el salari depèn directament de la productivitat del treball. Com més productiu sigui un treballador més alt serà el salari, i viceversa. Per altra banda, cal no oblidar les elevades cotitzacions socials a càrrec de l’empresa i que són a compte del sou. Contractar un treballador comporta a l’empresari el pagament d’un salari al treballador i també el de la corresponent assegurança a la Seguretat Social.

A Espanya, una de les més altes del món, aquesta supera el 30% de la base de cotització. La reducció d’aquest percentatge a un nivell més normal, diguem del 10%, permetria simultàniament l’increment de l’ocupació i dels salaris percebuts pels treballadors. En lloc de pagar a la Seguretat Social, l’empresari podria abonar al treballador un salari més elevat. Amb aquesta remuneració incrementada, el treballador hauria de procurar-se, sota la seva responsabilitat, una assegurança privada per les diferents eventualitats que deixarien d’anar a càrrec de l’Estat. La disminució del cost de contractació augmentaria l’ocupació i dinamitzaria l’activitat productiva. Per tant, més que incrementar el salari mínim, el que cal urgentment és reduir les cotitzacions socials de l’empresari i, també, garantir el dret a la lliure negociació entre l’empresari i el treballador.

Retirant el bazuka

2883504_300x300

El banc central dels EUA ha trencat aquesta setmana la política monetària ultraexpansiva d’una dècada apujant el tipus d’interès el 0,25%. Mai a la història econòmica mundial s’havia comès l’aberració econòmica de mantenir manu militari el preu més important d’una economia en el 0%. Aquesta és una diferència important en la gestió de dues crisis similars, el crac del 1929 i la crisi del 2008, ambdues de caràcter monetari i financer.

La decisió de Janet Yellen, possiblement la dona més poderosa del món, estava descomptada. És un increment molt petit, però rellevant pels efectes reals que pot tenir i pel que pot significar de cara a increments ulteriors. Previsiblement, el dòlar continuarà apreciant-se, els Estats Units podran importar productes més barats i, si el tipus d’interès continua pujant, beneficiarà els que tinguin estalvis en la moneda nord-americana.

Per la seva banda, l’euro continuarà perdent valor. El seu efecte positiu sobre les exportacions europees pot ser mínim, donat que el comerç de la UE és majoritàriament intraeuropeu i no pas transatlàntic. En canvi, la compra de les matèries primeres, denominades en dòlars, i de productes dels EUA s’encariran. Negatiu també serà l’efecte sobre les economies emergents, com Brasil i la Xina. Si durant una dècada han rebut entrades massives de capitals en busca de rendiments positius, l’increment de l’interès a la potència dominant pot suposar la repatriació descontrolada d’enormes sumes de diners. Com un tsunami, l’efecte pot ser devastador. Davant el lideratge dels EUA, i encara que el BCE mantingui momentàniament polítiques monetàries de caire oposat amb un tipus d’interès anclat en el 0,05%, no és descartable que, a curt o mitjà termini, Mario Draghi hagi de claudicar i seguir la tendència de la seva homònima Janet Yellen. En qualsevol dels casos, s’ha de seguir la realitat amb preocupació.

Després que les autoritats monetàries hagin utilitzat el bazuca, esgotant tot l’arsenal monetari més pesant, els signes de reactivació són tebis i contradictoris. Han passat tres anys i mig des que, l’estiu del 2012, Mario Draghi, davant el col·lapse imminent de l’euro, assegurés que faria qualsevol cosa per preservar la integritat de la moneda europea. L’euro, de moment, no s’ha dissolt. Això és bo. Però s’ha alimentat la bombolla terrorífica del deute públic. I això pot ser devastador, especialment per Espanya, que acumula el deute extern més elevat del món (94% del PIB) i un deute públic descontrolat (100% del PIB). Fins ara, amb interessos nuls, el cost d’aquest deute ha estat mínim. Però un lleuger increment del tipus d’interès de només l’1% significa un cost afegit de 10.000 milions. Naturalment, a càrrec del contribuent.

Europa: Quo Vadis?

europe-map-night
Les eleccions regionals franceses han elevat el Front Nacional a la condició de primer partit del país gal. De ser un partit marginal, amb només el 5% dels vots el 2007, ha passat a ser el partit dominant en 6 de les 13 regions amb el 30% dels vots. El vertiginós ascens del partit neofeixista, per tant, no és flor d’un dia, ve de lluny i té futur. És tot atribuïble als recents atemptats terroristes i al clima de por i inseguretat? No. Marine Le Pen ha captat el vot transversal d’unes classes treballadores òrfenes dels referents identitaris que els donava l’obrerisme clàssic. El descontentament popular castiga el bipartidisme tradicional socialista/conservador i, en el cas francès, es refugia a l’extrema dreta. En el cas espanyol el descontentament popular es refugia a l’extrema esquerra de Podemos, que possiblement veurà el proper 20-D la consolidació com a força política emergent.


El treballador (aturat) del segle XXI no es sent representat pel PPSOE, assimilats a unes elits que generen rebuig. A França, com a Espanya, l’atur i la manca de perspectives econòmiques, la marginació social i la decadència persistent empenyen la població, especialment la més jove, cap a la radicalització política. A França és la ultradreta de Marine Le Pen, filla de l’incòmode fundador Jean-Marie Le Pen, i a Espanya pot ser la ultraesquerra de Pablo Iglesias, l’estrella emergent de dialèctica neomarxista i verborrea populista que, remuntant a les enquestes, pot acabar obtenint un resultat extraordinari. El comú denominador dels dos, però, és un règim fortament autoritari i estatòlatra, proteccionista i contrari al lliure mercat. De fet, en el debat a quatre dels principals candidats a la Moncloa, tots coincideixen en la defensa de l’intervencionisme estatal. Amb lleugers matisos, advoquen la preeminència de l’Estat per conduir les nostres vides des del bressol fins a la tomba (from the cradle to the grave). Tots defensen l’expansió del control públic i la regulació de l’activitat humana. Punt percentual amunt o avall, tots defensen uns ingressos impositius no inferiors al 40% del PIB.


Per tota Europa, des de Finlàndia fins a Grècia, s’estén la xenofòbia. El govern de Viktor Orbán a Hongria i l’ultraconservador de Llei i Justícia a Polònia equiparen la immigració amb la delinqüència. A diferents països europeus, amb l’excepció d’Alemanya, els partits reaccionaris dinamiten la centralitat política dels últims 70 anys. Els partits xenòfobs i antieuropeus estan a l’alça a Finlàndia, Holanda, Eslovàquia, Àustria, Noruega, Dinamarca, la Gran Bretanya i França. Europa, agonitzant en un estancament crònic, necessita recuperar les idees de Konrad Adenauer i d’Alcide de Gasperis, de Jean Monnet i Robert Schuman. La lliure circulació de persones consagrada al tractat de Schengen perilla amb l’aixecament de murs i tanques amb filferros de pues. Josep Maria de Sagarra ens recorda que, a la gran Europa anterior al 1914, en tenia prou amb unes unces d’or per arribar a Berlín o a Estocolm. Amb la Gran Guerra (1914-1918), producte de l’estatolatria i paroxisme de la violència i la destrucció, Europa inicia un clar descens i s’imposaran passaports per anar des de Barcelona a París o des de Roma a Viena. L’hostilitat creixent entre governs i l’expansió de l’acció estatal contribuirà a la victòria del proteccionisme econòmic i la derrota del lliure comerç, la victòria dels partits feixistes i la derrota dels partits liberals clàssics, la victòria de la col·lectivitat i la derrota de la individualitat, la victòria de l’Estat i la derrota del mercat, la victòria de l’interès general i la derrota de la protecció de la propietat privada.


Europa, en regressió demogràfica, necessita estimular la natalitat i la integració d’immigració necessària i qualificada. Alemanya és l’únic país que s’ha compromès a rebre 964.000 refugiats. Els prop de 50 milions de musulmans són aquí per quedar-se. La solució no és la xenofòbia, però tampoc ho és la política de subsidis públics i protecció estatal indiscriminada. Res és gratuït en aquest món i tot té un cost. No existeix el menjar gratuït ni la diversió amb càrrec al pressupost públic. El Panem et Circenses va ser la ruïna de l’antiga Roma. L’espai de lliure mercat europeu és incompatible amb la coacció sistemàtica i la substitució del lliure acord entre les parts per la imposició centralitzada. Europa, instal·lada en un declivi secular, necessita recuperar urgentment les idees de propietat privada, llibertat d’empresa i societat oberta que la van fer gran i pròspera ja fa més d’un segle. L’alternativa és l’agonia econòmica i la marginalitat internacional.

Europa: Quo vadis?

europe-map-night.jpg

Les eleccions regionals franceses han elevat el Front Nacional a la condició de primer partit del país gal. De ser un partit marginal, amb només el 5% dels vots el 2007, ha passat a ser el partit dominant en 6 de les 13 regions amb el 30% dels vots. El vertiginós ascens del partit neofeixista, per tant, no és flor d’un dia, ve de lluny i té futur. És tot atribuïble als recents atemptats terroristes i al clima de por i inseguretat? No. Marine Le Pen ha captat el vot transversal d’unes classes treballadores òrfenes dels referents identitaris que els donava l’obrerisme clàssic. El descontentament popular castiga el bipartidisme tradicional socialista/conservador i, en el cas francès, es refugia a l’extrema dreta. En el cas espanyol el descontentament popular es refugia a l’extrema esquerra de Podemos, que possiblement veurà el proper 20-D la consolidació com a força política emergent.

El treballador (aturat) del segle XXI no es sent representat pel PPSOE, assimilats a unes elits que generen rebuig. A França, com a Espanya, l’atur i la manca de perspectives econòmiques, la marginació social i la decadència persistent empenyen la població, especialment la més jove, cap a la radicalització política. A França és la ultradreta de Marine Le Pen, filla de l’incòmode fundador Jean-Marie Le Pen, i a Espanya pot ser la ultraesquerra de Pablo Iglesias, l’estrella emergent de dialèctica neomarxista i verborrea populista que, remuntant a les enquestes, pot acabar obtenint un resultat extraordinari. El comú denominador dels dos, però, és un règim fortament autoritari i estatòlatra, proteccionista i contrari al lliure mercat. De fet, en el debat a quatre dels principals candidats a la Moncloa, tots coincideixen en la defensa de l’intervencionisme estatal. Amb lleugers matisos, advoquen la preeminència de l’Estat per conduir les nostres vides des del bressol fins a la tomba (from the cradle to the grave). Tots defensen l’expansió del control públic i la regulació de l’activitat humana. Punt percentual amunt o avall, tots defensen uns ingressos impositius no inferiors al 40% del PIB.

Per tota Europa, des de Finlàndia fins a Grècia, s’estén la xenofòbia. El govern de Viktor Orbán a Hongria i l’ultraconservador de Llei i Justícia a Polònia equiparen la immigració amb la delinqüència. A diferents països europeus, amb l’excepció d’Alemanya, els partits reaccionaris dinamiten la centralitat política dels últims 70 anys. Els partits xenòfobs i antieuropeus estan a l’alça a Finlàndia, Holanda, Eslovàquia, Àustria, Noruega, Dinamarca, la Gran Bretanya i França. Europa, agonitzant en un estancament crònic, necessita recuperar les idees de Konrad Adenauer i Alcide de Gasperis, de Jean Monnet i Robert Schuman. La lliure circulació de persones consagrada al tractat de Schengen perilla amb l’aixecament de murs i tanques amb filferros de pues. Josep Maria de Sagarra ens recorda que, a la gran Europa anterior al 1914, en tenia prou amb unes unces d’or per arribar a Berlín o a Estocolm. Amb la Gran Guerra (1914-1918), producte de l’estatolatria i paroxisme de la violència i la destrucció, Europa inicia un clar descens i s’imposaran passaports per anar des de Barcelona a París o des de Roma a Viena. L’hostilitat creixent entre governs i l’expansió de l’acció estatal contribuirà a la victòria del proteccionisme econòmic i la derrota del lliure comerç, la victòria dels partits feixistes i la derrota dels partits liberals clàssics, la victòria de la col·lectivitat i la derrota de la individualitat, la victòria de l’Estat i la derrota del mercat, la victòria de l’interès general i la derrota de la protecció de la propietat privada. En paraules del nacionalsocialisme alemany, Gemeinnutz geht vor Eigennutz (el bé de la comunitat està per sobre de l’interès particular). Aquesta negació de la mà invisible d’Adam Smith està igualment present en les idees del New Deal dels EUA, en els plans quinquenals de planificació centralitzada de l’extinta URSS, o en les idees de Marine Le Pen i Pablo Iglesias.

Europa, en regressió demogràfica, necessita estimular la natalitat i la integració d’immigració necessària i qualificada. Alemanya és l’únic país que s’ha compromès a rebre 964.000 refugiats. Els prop de 50 milions de musulmans són aquí per quedar-se. La solució no és la xenofòbia, però tampoc ho és la política de subsidis públics i protecció estatal indiscriminada. Res és gratuït en aquest món i tot té un cost. No existeix el pa gratuït ni la diversió amb càrrec al pressupost públic. El Panem et Circenses va ser la ruïna de l’antiga Roma. L’espai de lliure mercat europeu és incompatible amb la coacció sistemàtica i la substitució del lliure acord entre les parts per la imposició centralitzada. Europa, instal·lada en un declivi secular, necessita recuperar urgentment les idees de propietat privada, llibertat d’empresa i societat oberta que la van fer gran i pròspera ja fa més d’un segle. L’alternativa és l’agonia econòmica i la marginalitat internacional.

Sense futur

1149372001_740215_0000000000_noticia_normal

27 d’octubre de 2005. 10 estudiants de secundària estan jugant a futbol en el suburbi parisenc de Clichy-sous-Bois. Arriba la policia per a identificar-los i s’escapen. Tres d’ells s’amaguen en un transformador elèctric. Dos moren electrocutats i el tercer pateix ferides greus. A partir d’aquí comencen a cremar-se vehicles i comerços, s’estenen els amotinaments a altres ciutats fins que Sarkozy, titllant d’escòria la joventut del banlieue, decreta l’estat d’emergència.

13 de novembre de 2015. Atacs terroristes simultanis en set punts diferents de París provoquen més de 130 morts i centenars de ferits. François Hollande qualifica la massacre “d’acte de guerra organitzat des de l’exterior” i declara la guerra a l’Estat Islàmic.

Què està passant a la Grand France? Es deu a l’extrema pobresa dels joves ciutadans francesos, descendents d’immigrants? No. Certament que els terroristes no s’han criat al bulevard Saint-Germain, però tampoc es pot parlar pròpiament d’extrema pobresa. Omar Mostefai, un dels terroristes implicat en la matança a la sala Bataclan, vivia en una casa unifamiliar en un barri residencial a 90 km. de París i tenia muller i filles.

Es deu a la deixadesa política i a la falta d’inversions públiques socials? No. França té una economia fortament intervencionista, centralista i keynesiana. Els governs, tant de dretes com d’esquerres, han invertit en equipaments socials. En els suburbis, els treballadors socials són munió com també ho és la delinqüència juvenil, en un entorn dotat d’equipaments públics com guarderies, piscines, clubs juvenils i espais col.lectius. S’hi hagués pogut invertir més? Segur que sí. Però no seria cap garantia que, d’haver-se duplicat l’esforç pressupostari, s’haguessin evitat els problemes. L’exdiputada Rocío Martínez-Sampere reclama més inversió pública en els suburbis. Defensa que, al costat dels serveis d’intel·ligència i policials que ara ocupen els barris on fins fa dies ni tan sols patrullaven, hi entrin excavadores, cimenteres i operaris per començar a reconduir el present. Naturalment, en aquesta tasca hi situa el lideratge de l’administració pública i dels ajuntaments, i no pas l’empresari ni l’activitat productiva. És un error. No és res més que tornar a repetir receptes passades mil vegades aplicades i mil vegades fallides. O és que no recorda el Plan Español para el estímulo de la Economía y el Empleo (Pla E), de Rodríguez Zapatero, que consistia precisament en això? Més de 50.000 milions d’euros es van destinar a obres de molt dubtosa utilitat i escàs valor afegit. Alguns joves varen estar temporalment ocupats en aixecar voreres, per tornar a l’atur uns pocs mesos després.

Es deu al fonamentalisme islàmic? Aquests joves recorren al fanatisme religiós no pas per conviccions religioses, sinó com una falsa sortida a la buidor existencial. Hasna Aitboulahcen, la jove nascuda en els suburbis de París i immolada a Saint-Denis, no tenia conviccions religioses i portava el vel islàmic integral (niqab) com una manera de divertir-se.

Així, d’on sorgeix el gihadisme terrorista? Molt probablement, de l’absència total de futur dels seus adeptes, de la desesperança, la buidor i la manca de perspectives socials i econòmiques. Els aldarulls de l’any 2005 no es varen processar correctament ni molt menys solucionar. Aquesta joventut francesa, exponent del passat colonial del país veí, no pot escapar del cercle viciós de l’atur, la desigualtat creixent, el menyspreu, l’estigmatització i la marginació social. Cal disposar d’un discurs d’esperança i futur. Els francesos haurien de reconstruir el seu ego nacional i no menysprear a tots aquells que no es corresponen amb aquest ideal. És el que el sociòleg Alain Touraine anomena “la falsa consciència dels francesos quan parlen d’ells mateixos”. Els terroristes de París vénen majoritàriament de barris de Brussel·les o dels afores de la capital francesa. Són segones generacions criades en guetos del segle XXI on col·lectivament s’ha fabricat un caldo de cultiu de la desesperació, l’exclusió i del fanatisme com a via de sortida a una societat que aquests joves no senten com a pròpia.

François Hollande ha declarat la guerra a l’Estat Islàmic i les tropes franceses bombardegen les seves bases a Síria. És un altre error i una fugida cap endavant que no resol els greus problemes latents, però que sí expandeix l’acció de l’Estat i la seva activitat coactiva i repressora. L’enemic no està a l’exterior, sinó a casa. Coneixem Brussel·les, París, Barcelona o Girona. Molt menys conegut és Molenbeek, Saint-Denis, el barri de la Mina o Salt. Si visiteu París, us recomano l’església de Saint-Denis. És una fantàstica basílica gòtica, que a voltes em recorda la Seu de Manresa, i que és el lloc de sepultura de la majoria de reis francesos. No consta, però, a cap guia turística, perquè està localitzada en els suburbis de la capital i no en el glamorós centre parisenc. Els polítics han de flexibilitzar aquesta encarcarada economia que amb un creixement raquític frustra la il.lusió col.lectiva d’una població que no pot millorar la seva situació social. S’ha de tornar a activar la possibilitat de progressar socialment. I això, amb estancament i sense creixement econòmic, és poc menys que impossible. No ens podem permetre la pèrdua de tota una generació de joves. L’Europa decadent s’ha de reinventar urgentment per integrar socialment la generació juvenil i oferir-los treball i ocupació. S’ha de tornar a activar la possibilitat de progressar econòmicament i socialment. A França, sí, i a Espanya, amb un atur juvenil proper al 50%, també.