Irlanda 12,5 – Espanya 25 – Catalunya 5

En paraules de Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels EUA, tenim només dues certeses en aquest món: el pagament d’impostos i la mort. Podem afegir que, com més elevats siguin els primers, més ràpidament transitarem cap a la segona. I viceversa. Aquesta setmana, s’ha produït la fusió de dues empreses farmacèutiques nord-americanes, que es complementen mútuament: Pfizer, que fabrica Viagra, i Allergan, productora de bòtox. El cas és que el nou gegant farmacèutic, el més important del món, ha fixat el domicili social a Irlanda. Aquesta decisió ha enfurismat el president Barack Obama, que l’ha arribat a qualificar d’antipatriòtica i de traïció als interessos nacionals.

Pfizer, fundada per immigrants alemanys el 1849, és la mateixa empresa que havia fabricat analgèsics pels soldats de la guerra de secessió nord-americana (1861-1865) o penicil·lina pels marines desembarcats a Normandia el dia D (6 de juny de 1944). El motiu obvi d’aquesta deslocalització és que Irlanda disposa d’un tipus d’impost sobre els beneficis de les societats més baixos del món, del 12,5%. Quan el tigre celta estava a un pas de la bancarrota, producte de l’esclat de la bombolla immobiliària i la fallida bancària, la troica va intentar imposar una pujada de l’impost. Els polítics irlandesos, però, amb molt bon criteri, s’hi van oposar. A diferència dels seus homòlegs espanyols, que troben mil excuses per incrementar tots els impostos i crear-ne de nous, Dublín ha mantingut l’atractiu d’una fiscalitat moderada. Com a conseqüència, la llista de multinacionals que han elegit l’illa com a centre d’operacions a Europa no ha fet més que ampliar-se. Les empreses tecnològiques més importants, com Google, Apple, Microsoft, Facebook, Yahoo, IBM, Adobe, Oracle o General Electric, i les companyies farmacèutiques més grans, com la recent creada Pfizer PLC., Eli Lilly, Abbott, Forest o Johnson & Johnson, estan localitzades a Irlanda per pagar impostos més moderats i menys confiscatoris.

Els resultats immediats són l’increment de la inversió, la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, així com l’impuls del consum i l’estalvi. El propi Estat irlandès en surt també beneficiat. Ni en el moment més negre de la crisi, enmig de les retallades i pujada de l’atur, va disminuir la recaptació dels ingressos de l’impost societari, contribuint al necessari equilibri fiscal. Els dos darrers anys, amb una economia que torna a créixer, els ingressos han anat pujant. Aquest any, Irlanda preveu arribar als 7.000 milions d’euros de recaptació, quantitat molt superior a la prevista. Espanya, en canvi, té un impost sobre societats que dobla l’irlandès. Això debilita la salut de les empreses, afavoreix la deslocalització, contribueix a reforçar el càncer de l’atur i disminueix els ingressos impositius de l’Estat. Quan se n’adonaran els polítics que gravar extraordinàriament els beneficis de les empreses no contribueix a recaptar més impostos, sinó a destruir el teixit empresarial i recaptar menys? Quan se n’adonaran els polítics que gravar extraordinàriament l’ocupació, amb les elevades cotitzacions socials a càrrec de l’empresa, contribueix a destruir l’ocupació i perpetuar l’atur? Sense empreses i sense ocupació, amb atur i amb més atur, Espanya està condemnada a la marginalitat més absoluta, sense futur i sense cap esperança.

I Catalunya? Doncs, en aquests moments, com Espanya. En el llarg, tediós i inacabable procés català, el Tribunal Constitucional acaba d’anul·lar la llei de l’Agència Tributària Catalana. L’alt tribunal ha declarat il·legal la creació d’un cos propi d’inspectors i gestors d’Hisenda a Catalunya perquè considera que vulnera la competència de l’Estat sobre els funcionaris. Preocupa, i molt, que CDC i ERC es posin d’acord en incrementar la partida per a l’Agència Tributària de Catalunya, de 33 a 54 milions, i en augmentar la plantilla de 168 a 500 funcionaris. Seria del tot necessari que es posessin d’acord no en la voluntat d’esquilmar el poble català, sinó en limitar la voracitat fiscal del futur Estat català. Seria un bon senyal la prohibició constitucional estricta de limitar el tipus impositiu a un màxim del 5%. Amb un impost de societats màxim del 5%, cotitzacions socials també del 5% i la lliure contractació entre empresari i treballador (derogació dels convenis col·lectius), la nova Catalunya veuria el futur d’una altra manera. S’atraurien empreses multinacionals, es fomentaria la creació de noves empreses autòctones i, el més important, l’atur desapareixeria. Es recuperaria la generació de joves, actualment perduda, i es facilitaria la construcció d’un nou i millor demà.

TTIP: comerç lliure o comerç imposat?

L’activitat comercial és més antiga que l’activitat agrícola. En el continent europeu hi ha indicis de comerç entre punts allunyats des de l’època paleolítica, fa 30.000 anys. Les condicions climàtiques varien molt d’un lloc a un altre. També ho fan les dotacions de recursos naturals, mà d’obra, capital i tecnologia. Aquestes diferències faciliten l’especialització en la producció d’aquells béns pels quals s’està comparativament millor dotat, de manera que es puguin obtenir a un cost més baix. Cada país té interès a exportar tot producte obtingut a un cost més baix que a l’estranger. I a l’inrevés, li convé importar qualsevol producte quan aquest sigui més barat a l’estranger. Mentre Espanya necessita el petroli de l’Aràbia Saudita, el país àrab importa mercuri de les mines d’Almadén. I mentre el Penedès exporta cava al centre d’Europa, Catalunya compra maquinària i tecnologia alemanya.

El comerç promou la prosperitat i la convivència pacífica dels pobles. Com deia Montesquieu, “els costums són dolços allà on hi ha comerç”. I a l’inrevés, les traves i l’hostilitat al lliure comerç poden derivar en perilloses conflagracions bèl·liques. El comerç és un procés d’intercanvi natural que augmenta les possibilitats de producció, incrementa l’ocupació i promou una major eficiència dels factors productius. El comerç incrementa també la sana competència, debilitant els monopolis o oligopolis governamentals que perjudiquen els consumidors. Els economistes Sachs i Warner, de la Universitat de Harvard, han elaborat un estudi sobre els efectes del comerç, demostrant que els països amb polítiques lliurecanvistes tenen un creixement entre 3 i 6 vegades superior al dels Estats proteccionistes. En un altre estudi dels economistes Frankel i Romer es sosté que si un país amplia els seus intercanvis comercials en el 10% del PIB, la renda per càpita augmenta entre el 5 i el 20%. Aplicat a un país com Nigèria, això significa treure de la pobresa 25 milions dels seus habitants. En general, quan un país ha impulsat el lliure comerç i un altre s’ha abstingut de fer-ho, el primer creix més que el segon: el Vietnam i Birmània, Costa Rica i Hondures, Uganda i Kènia, Xile i Bolívia. Les economies poden créixer més ràpid si aprofiten la prosperitat i tecnologia d’altres països. Anglaterra va trigar 58 anys a duplicar el seu nivell de riquesa el 1760, el Japó va tardar només 34 anys a duplicar la seva riquesa el 1880 i Corea del Sud únicament 11 anys per fer el mateix el 1980.

La llei de l’avantatge comparatiu de l’economista clàssic anglès David Ricardo demostra que cada país obté beneficis de l’especialització, i posterior intercanvi, en la producció en la qual és relativament més eficient. Aquest principi econòmic, que no és evident per si mateix, és un dels pocs principis en el que la majoria d’economistes i acadèmics hi estarien d’acord. I és un consens que cal reforçar i portar a la pràctica. Es va fer molt bé durant el segle XIX, el segle d’or de la civilització occidental; es va trencar completament durant bona part del segle XX, amb la barbàrie destructora de les dues guerres mundials; i es va tornar a fer força bé en la postguerra més primerenca. Les hostilitats comercials, però, han tornat a aparèixer. El trencament de l’últim vincle monetari amb l’or, l’agost del 1971, i l’adopció generalitzada de tipus de canvi flexibles suposa el retorn a les polítiques oportunistes de devaluació i empobriment del veí. La cursa per veure qui devalua més la seva moneda no contribueix a un entorn estable ni fomenta el comerç. Recentment, l’OCDE ha alertat del refredament del comerç mundial i dels seus efectes recessius.

En aquest context, els governs dels EUA i de la UE estan negociant un tractat de lliure comerç (diuen) traduït com Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP). Es preveu que l’acord es formalitzi a finals d’aquest 2015. En principi, el foment del comerç és positiu. De seguida, però, hom s’adona que darrera la noble façana de l’intercanvi comercial s’hi amaguen els interessos foscos i sòrdids dels governs i de les grans empreses, que incrementarien el seu poder i rebaixarien els nivells de protecció social i mediambiental. Sota el paraigües protector del comerç, es mouen els interessos inconfessables dels lobbies que parasiten l’Estat. El tractat busca un acord intergovernamental sobre la munió de normes i regulacions administratives que tenallen el comerç, incloent els aliments transgènics i la regulació del sector financer. El TTIP podria significar l’entrada a Europa d’aliments contaminats per transgènics no autoritzats i considerats il·legals actualment. I és que el TTIP busca afavorir determinats grups d’interessos o oligopolis que busquen expandir el seu mercat. Per promoure el lliure comerç no fan falta inacabables reunions governamentals, sinó que n’hi hauria prou amb una sola línia de tractat que permetés el lliure intercanvi, tot respectant la legalitat vigent. Les inacabables reunions governamentals sí són necessàries, però, per canviar regulacions en un joc d’estires i arronses per veure quin lobby en pot treure un benefici superior.  I a això li diuen tractat de lliure comerç?

La importància de la dimensió empresarial

Enmig del terror nihilista de París, que transita del no-res per anar al no-res deixant darrere seu una estela de destrucció, aquesta setmana l’Eurostat, l’institut d’estadística europeu, ha publicat les dades del cens de microempreses. La definició oficial que utilitza la Comissió Europea és la de companyies amb menys de 10 treballadors i, pel cas d’una pime, menys de 250 treballadors i amb una facturació anual inferior als 50 milions d’euros. Una empresa amb més de 250 treballadors es considera gran.

El total d’empreses no financeres de la UE, l’any 2012, era de 22,3 milions. Del total, el 92,7% són microempreses (29,2% de l’ocupació a Europa i 40,8% a Espanya), el 7,1% pimes (38% de l’ocupació a la UE i 33,1% a Espanya) i el 0,2% grans empreses (33% de l’ocupació europea i només 26,1% de l’espanyola). El teixit empresarial de Catalunya està majoritàriament format per autònoms, micros i pimes. Un 94,5% de les empreses tenen menys de 10 treballadors. Els anomenats PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) són els que concentren més treballadors en microempreses de tot Europa. La dimensió petita de l’empresa presenta inconvenients, perquè la seva productivitat es redueix. Per norma general, la gran empresa és més productiva que la pime. La primera és capaç de produir més amb menys, maximitzant el valor de la producció donats uns costos d’explotació. En llenguatge tècnic, és el que s’anomena aconseguir economies d’escala.

Aquest concepte no l’hem de confondre amb la fusió maldestre i imposada políticament. La nostrada Caixa Manresa era petita, però solvent i adaptada al territori. Forçar la seva integració amb Catalunya Caixa (quin error!), deu vegades més gran, però ruïnosa financerament, no va aconseguir cap tipus d’economia d’escala. En general, però, quan el creixement de l’empresa és orgànic i intern, o les fusions són lliures i complementàries, el major tamany empresarial es tradueix en productivitats i sous més elevats. Espanya, secularment molt poc competitiva, només és capaç de guanyar productivitat abaixant sous i acomiadant gent. Sembla contradictori, però la productivitat espanyola disminueix en l’etapa d’expansió i augmenta durant la crisi.

La punxada de la bombolla expulsa del mercat empreses que no eren rendibles i fa que les companyies supervivents, amb acomiadaments i retallades salarials indesitjades, continuïn produint aproximadament al mateix ritme que abans. Per fer créixer l’economia sense abaixar sous ni retallar llocs de treball caldria augmentar la productivitat per la via d’una major dimensió empresarial. L’increment del valor afegit seria compatible amb sous més elevats i una major capacitat de consum i estalvi. La grandària de les empreses està vinculat a la productivitat. Segons l’Enquesta Industrial d’Empreses elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la productivitat total de la indústria manufacturera espanyola va ser de 53.623 euros. Mentre que la productivitat a la microempresa (menys de 10 empleats) es va situar en 27.099 euros, en el cas de les grans corporacions (250 o més assalariats) la mitjana va ser de 77.077 euros. També les empreses industrials de 50 o més treballadors són les més enfocades a l’exportació, amb més d’un 30% de la seva facturació destinada a l’exterior, segons les últimes dades de l’INE. En canvi, la microempresa només destina el 6,9% de les seves vendes a altres mercats, mentre que en les societats petites (de 10 a 49 membres de plantilla) l’exportació significa el 20% de la xifra de negoci. En definitiva, que l’empresa gran és més productiva, paga sous més alts, exporta més, viu més anys i és més resistent a la crisi.

Quina és la dimensió mitjana de l’empresa catalana? Només 5 treballadors. Massa petites, especialment si considerem que la de França és de 5,7 treballadors, la del Regne Unit és d’11 i la d’Alemanya 11,7. I quina és la situació al Bages? En positiu, que el pes de la indústria és important i superior al 40% del valor afegit brut total (més del 30% de l’ocupació). En negatiu, però, destaca:
1) És una indústria, en general, de baixa tecnologia;
2) Un 25% de les empreses presenten endeutaments massa elevats, són addictes al crèdit, no estan sanejades i, per tant, són especialment vulnerables a la conjuntura econòmica (zombis empresarials);
3) Són massa petites i només tenen 4 treballadors de mitjana.
És especialment important, per tant, superar aquest liliputisme o nanisme empresarial. Ens cal una indústria amb més base tecnològica, financerament sanejada i de dimensió més gran. I per això, al marge de la crisi econòmica que alguns ja donen (equivocadament) per superada, és imprescindible un tractament administratiu i fiscal menys agressiu i més benigne. Com pot créixer una empresa constantment amenaçada per l’espasa de Dàmocles, en forma de normatives asfixiants i impostos confiscatoris?

Bleak Future

Quan s’acosten eleccions, com les del 20-D, es solen planificar polítiques econòmiques expansives per aconseguir el major nombre de vots possibles i aconseguir l’objectiu més important de tot polític: el poder. Si es tracta de prometre impostos més baixos es fa abans de les eleccions, encara que després s’acabin pujant. Així ho va fer el PP el 2011, i així es torna a fer el 2015.

Enguany, i fins ara, algunes circumstàncies externes han acompanyat l’economia espanyola per pronosticar un creixement del 3,2% anual, superior a la mitjana europea. El preu del cru està sota mínims, l’euro perd valor respecte el dòlar i la inestabilitat geopolítica del nord d’Àfrica han afavorit les dades del turisme de baix valor afegit. El BCE continua amb el seu programa mensual de compra de deute, bàsicament públic i potser extensible ara a deute regional i local, per import de 60.000 milions d’euros. Això estimula les exportacions low cost, al mateix temps que perjudica les importacions.

En qualsevol cas, no són millores estructurals. L’endeutament públic, que equival al 100% del PIB, no s’ha rebaixat. Tampoc ho ha fet l’atur i els dividends de la transitòria recuperació es reparteixen molt desigualment. La baixa qualitat institucional d’Espanya fa que l’elit dominant s’apropiï dels guanys, mentre que la majoria de la població empitjora la situació. L’atur, el càncer de l’economia espanyola, continuarà sent dels més elevats del món, com elevades són les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa. Qui defensa la seva reducció? I qui la llibertat contractual entre l’empresari i el treballador? Els joves més ben formats continuaran marxant del país, accelerant l’envelliment poblacional.

I alerta amb el tipus d’interès que pugui fixar la Reserva Federal dels EUA. Algun dia l’haurà d’elevar, posant fi a 7 anys d’interessos nuls i podent punxar la monstruosa bombolla de deute públic que ha contribuït a crear. Cada punt percentual d’increment en el tipus d’interès, servint igual l’encariment de la prima de risc, significa que les despeses financeres a pagar per l’Estat espanyol s’apugen en 10.000 milions. Donat el seu caràcter preferent i prioritari, per imperatiu constitucional després de la reforma exprés de la Carta Magna, complir amb l’objectiu de dèficit públic només es podrà aconseguir desmantellant l’Estat del Benestar. Les pensions, els subsidis d’atur, la sanitat i l’educació se n’anirien en orris.

En el darrer informe de l’OCDE publicat aquesta setmana, les perspectives de creixement mundial empitjoren i Espanya no se salvarà de la tempesta econòmica. L’OCDE desmenteix les optimistes previsions de creixement que fa el govern espanyol, i alerta del refredament del comerç mundial, que anuncia més períodes de patiment econòmic. Vegi’s aquest gràfic. Mai els inputs combinats de l’agricultura, la indústria i l’energia han estat en negatiu sense desencadenar una recessió mundial:

Josep Maria Gay de Liébana a la Fundació Universitària del Bages

Josep Maria Gay de Liébana, en la brillant intervenció d’aquesta setmana a la FUB-UManresa, en motiu de la presentació del meu llibre Introducció a la Macroeconomia, va assenyalar que l’envelliment demogràfic és una gran amenaça d’Europa, en general, i d’Espanya, en particular. La població espanyola es redueix i envelleix a un ritme frenètic. En cinc anys, fins el 2020, haurà perdut més d’un milió d’habitants, i en cinquanta anys la previsió és que la regressió demogràfica superi els 5.600.000 habitants. A l’eurozona, les persones amb més de 65 anys representaven el 15% de la població el 1990, el 21% el 2015, i s’espera que arribin al 32% el 2050. A Espanya, amb un envelliment fins i tot superior, superaran el terç de la població el 2050 i poden arribar al 39% l’any 2064. Per altra banda, en els últims 5 anys, la població de 16 a 34 anys ha caigut des dels 11,7 fins als 9,7 milions (reducció del 17%). En termes de població activa, la franja de 16 a 34 anys s’ha enfonsat més del 22%, passant dels 8,6 a només 6,7 milions.

Els nostres joves més preparats surten del país o continuen els estudis, mentre que alguns es converteixen en ni-nis involuntaris. La manca d’innovació associada a l’envelliment i l’èxode forçós dels joves més qualificats pot suposar, avui, la pèrdua de la generació més ben preparada i, demà, l’esfondrament de la societat i de l’actual sistema social.

L’envelliment de la societat deteriora encara més les finances públiques de l’Estat. Els impostos recaptats disminueixen, alhora que incrementen les despeses públiques en pensions, sanitat i dependència. El dèficit de les administracions, per tant, tendirà a incrementar-se i el deute públic també.

En segon lloc, l’impacte de l’envelliment sobre l’estalvi és negatiu. A l’etapa adulta la renda generada tendeix a superar les despeses, però quan s’abandona el mercat de treball es reverteix la tendència i es consumeixen els fons estalviats. Un menor estalvi global pressionarà el tipus d’interès d’equilibri a l’alça i repercutirà negativament en la borsa. També la mentalitat de l’inversor canvia amb l’edat. Mentre que un jove pot arriscar-se en la compra d’accions de risc elevat, l’ancià té aversió al risc i prefereix actius de renda fixa i risc baix. Per tant, la dinàmica demogràfica també suposa una reducció del pes de la renda variable, la venda d’accions i la baixada de les cotitzacions i dels rendiments borsaris.

Finalment, l’esperit emprenedor decau a la vellesa, afectant negativament la productivitat, la innovació tecnològica i el creixement econòmic. Entre els anys 2000 i 2014, el creixement de la productivitat total dels factors va ser del -0,7% anual.

Revertir aquesta bomba de rellotgeria demogràfica exigeix reformes estructurals urgents. Cal eliminar l’atur i canviar el model productiu, fomentar la natalitat i donar suport a les famílies, adoptar polítiques actives d’immigració i adaptar el sistema educatiu a les noves necessitats de formació, especialment en nivells intermedis de la població laboral. Per desgràcia, però, cap d’aquestes reformes està en procés ni s’espera que hi siguin. L’atur d’Espanya, per sobre del 20%, continua sent dels més elevats del món. I, naturalment, una societat que no et permeti treballar i lluitar pel teu projecte de vida, és una societat que no té futur. Com molt bé va dir el professor Gay de Liébana, reduir l’atur exigeix reduir les altíssimes cotitzacions que es paguen a la Seguretat Social (especialment les que són a càrrec de l’empresa). El 20-D ens anuncien eleccions estatals. Quina formació defensa la reducció dels costos de contractació? I la descentralització dels convenis col·lectius a nivell d’empresa?