Milei versus Massa

A inicis del segle XX, Argentina es postulava com una de les economies més potents i prometedores a nivell mundial per la seva gran riquesa en recursos naturals i una creixent immigració. El judici històric, però, és inapel·lable. En comptes d’optar pel camí de la iniciativa privada i la competència empresarial, han abusat una i altra vegada dels beneficis personals i monopolístics mitjançant favors polítics. La corrupció és estructural. Sabent-ho, els contribuents es neguen a pagar impostos i, és clar, entre els diners que s’evadeixen i els que s’embutxaquen els polítics, el sector públic presenta dèficits fiscals molt elevats. Quan els dèficits es financen imprimint pesos, la moneda argentina que emet el Banc Central, es dispara la inflació. Al país austral són molt freqüents taxes d’inflació mensual superiors al 10% i anuals del 140% com ara. Els salaris creixen molt més lentament i això fa que més de 18 milions d’argentins, prop de la meitat de la població, visquin en la pobresa i la indigència.

Els comicis presidencials del proper 19 de novembre estan marcats per la irrupció del candidat llibertari Javier Milei, que ha aconseguit el 30% dels sufragis en la primera votació. Aquest economista, que es defineix com anarcocapitalista, carrega amb duresa contra les castes polítiques, siguin d’esquerres, com el candidat peronista Sergio Massa, que ha guanyat la primera volta amb el 36% dels vots, o de dretes, com la conservadora Patricia Bullrich, que queda fora de la carrera presidencial a l’obtenir només el 24% dels vots. Que Massa, actual ministre d’Economia, hagi guanyat amb una inflació del 140% diu molt de la força del peronisme a Argentina i de fins a quin nivell l’intervencionisme del govern forma part del codi ètic i genètic de molts argentins, especialment els que tenen una certa edat. Sergio Massa té l’habilitat de cantar la mateixa cançó que Cristina Fernández de Kirchner, però fent que la gent escolti una altra música. Per a molts votants és més important la identitat de partit que la misèria econòmica i la corrupció política. Entre el pèssim conegut i el temor al desconegut, Argentina prefereix de moment el primer.

Les propostes econòmiques de Milei inclouen la dolarització del país, el tancament del Banc Central, la retallada substancial d’impostos i la reducció de l’Estat a la seva mínima expressió, incloent el desmantellament de bona part dels ministeris, així com la liberalització dels mercats de béns, laboral i financer. En l’àmbit social es mostra contrari a l’avortament, partidari de prohibir l’educació sexual a les escoles, de la possessió d’armes i de l’extensió del xec escolar com una fórmula per fer arribar a les famílies la despesa educativa del govern. Mentre que el tipus de canvi oficial del govern de la Casa Rosada iguala 1 dòlar a 350 pesos, en el mercat lliure la moneda nord-americana es cotitza a més de 750 pesos. L’alteració del valor de la moneda argentina i la seva revaluació artificial perjudica les exportacions dels seus recursos naturals, com la soja o la carn, i agreuja el dèficit exterior del país. L’any 1999, Brasil va depreciar el real brasiler enfonsant la competitivitat de les exportacions argentines, i com que Argentina manté un tipus de canvi irreal amb el dòlar, va acabar caient en una crisi tan profunda que, combinada amb la irresponsable política fiscal, els va conduir al corralito del 2001.

La dolarització de l’economia argentina, una de les polèmiques mesures que figura en el programa de Milei, seria un mecanisme molt eficaç per estabilitzar els preus i acabar amb la inflació. En adoptar la moneda nord-americana com a patró monetari, els preus interns passen a estar regits pel valor del dòlar. I estabilitzar els preus és un objectiu fonamental per Argentina, no només per escapar de la hiperinflació, sinó també per posar fi a més de 50 anys d’absolut descontrol monetari. Per a controlar la inflació és condició necessària disposar d’un banc central independent que no cedeixi als capricis populistes dels governs i no monetitzi el deute públic. Quelcom que Argentina no té. A més, desanclar les expectatives dels ciutadans a les habituals pràctiques cleptòmanes dels polítics requereix molt de temps. Per tant, externalitzar la política monetària argentina a la Reserva Federal dels EUA és la millor solució per a controlar els preus, malgrat que la mesura presenta també alguns inconvenients.

La distància que en aquests moments separa Milei del vencedor de la primera volta, el peronista Massa, és molt considerable. L’estratègia que ha seguit La Libertad Avanza, de Milei, és buscar l’aliança amb la força derrotada Juntos por el Cambio, de la conservadora Patricia Bullrich. Aquesta ja ha manifestat el seu suport a Milei, de la mateixa manera que Victoria Villarruel, candidata a vicepresidenta, mostra també les seves simpaties per Bullrich. Si Milei i Bullrich s’uneixen, el candidat oficialista Sergio Massa ho pot tenir difícil. Milei té a favor seu que el perfil de votant de Juntos por el Cambio està clarament en contra del peronisme. George Clemenceau, primer ministre de França, assegurava que Argentina prosperava “gràcies a què els polítics deixen de robar quan dormen”. Haurem d’esperar els resultats de la segona volta, el proper 19 de novembre, per comprovar si els polítics peronistes continuen governant o bé el llibertari Milei dóna la sorpresa.

La reconversió del turisme

La trajectòria seguida per l’economia catalana en les últimes dècades es caracteritza per un creixement demogràfic excepcionalment expansiu, una pobre evolució de la productivitat, l’explosió del sector turístic i la davallada de la indústria. No són pas fenòmens independents, sinó plenament interconnectats. L’envelliment demogràfic alterarà la trajectòria de ràpid creixement del PIB perquè farà impossible que segueixi amb el mateix dinamisme, i això amb independència dels escenaris que puguin considerar-se sobre la immigració, ja que serà amb tota probabilitat de baixa qualificació. El 1900 vivien a Catalunya poc menys de dos milions de catalans i ara en som més de 7,5. Cap estat europeu ha experimentat un augment tan vertiginós. No cal dir que, amb una de les fecunditats més baixes del planeta, bona part dels llocs de treball creats, de baixa qualificació i poca productivitat, han estat ocupats per immigrants en serveis de baix valor afegit.

Un moment clau hauria estat el 1986, quan es va fer efectiva l’entrada en la Comunitat Econòmica Europea i es van liberalitzar els intercanvis comercials. Moltes empreses, la majoria de capital familiar, van descobrir que els seus productes no eren competitius. Davant d’això, podien fer dues coses: invertir i millorar el producte, o vendre l’empresa i invertir els guanys en el sector immobiliari o turístic. Moltes van optar per la segona opció, molt més fàcil que la primera. Si la indústria encara representava el 30% de l’economia catalana l’any 2000, ara és inferior al 20%. Quin sector ha omplert aquest enorme buit? Principalment, el turisme. Avui som una economia més lligada al turisme i als serveis a les persones que a la indústria, amb una productivitat que no supera el 0,5% en els darrers 25 anys. El turisme té un virus molt perillós que contagia l’anomenada malaltia holandesa. L’arribada de turistes succiona el treball industrial i alimenta guanys fàcils en l’hostaleria, la restauració i el comerç. Els llocs de treball creats són temporals, poc productius i mal remunerats, mentre que els destruïts eren indefinits, més productius i ben pagats. El turisme és un sector depredador de l’activitat industrial i un cant de sirenes que sedueix els polítics en la seva promesa de diner fàcil i immediat.

El turisme ha canviat la fesomia de Catalunya, ha malmès el paisatge i els recursos naturals, creant molts llocs de treball temporals i mal pagats. Amb un sou mitjà inferior a 20.000 euros anuals, els impostos pagats amb aquests ingressos no arriben a cobrir el cost dels serveis públics de l’Estat del Benestar. El turisme és un sector subsidiat pel conjunt de la societat, que no genera valor econòmic, sinó que el destrueix. No vivim del sector turístic, sinó que el sector turístic viu de nosaltres. Comprovin, si no, com les comarques especialitzades en el turisme són les més pobres: la Costa Brava (Alt i Baix Empordà) i la Costa Daurada (Baix Penedès), ara amb Port Aventura en venda. El turisme empobreix majoritàriament la societat i erosiona la cohesió social amb l’increment de les desigualtats. Les Illes Canàries ocupen el darrer lloc a Espanya en el rànquing de PIB per càpita i com més s’especialitzen en turisme, pitjor. A Catalunya, Lloret se situa sistemàticament entre els municipis amb la renda disponible més baixa. Per què Lloret, Tossa, Platja d’Aro, Salou o Roses es troben entre els municipis amb una renda més baixa? La indústria catalana paga un salari que és un 80% superior al del turisme. Segons l’Observatori del Treball, la indústria paga un 30% per sobre de la mitjana salarial del país, mentre que els subsectors turístics estan un 25% per sota. Es tracta d’una diferència enorme que explica que la decisió col·lectiva de desinvertir en manufactura és un error greu.

A més, el turisme de sol i platja genera efectes externs molt negatius: tensiona els espais públics, comporta soroll i brutícia, provoca aglomeracions en determinades poblacions, incrementa el preu de l’habitatge, crea problemes de convivència, incrementa la inseguretat, sobreexplota recursos crítics com l’aigua… Amb més de 24 milions de turistes anuals, dels quals 15 milions són estrangers, i una despesa agregada de 19.000 milions d’euros, Catalunya és la primera destinació turística d’Espanya. Catalunya es té per una societat industrial. Però això és perquè les mentalitats canvien molt més lentament que els fets. Ja fa anys que vam passar a ser una societat de serveis. En general, el turisme de sol i platja català està immers en un cercle viciós de baixa qualificació laboral i escassa rendibilitat, competint amb preus molt baixos i elevades rotacions, això és, un gran nombre de turistes, quan ho hauria de fer amb marges molt més alts i clients de més poder adquisitiu. Cal reduir capacitat hotelera, començant per tots els establiments que tenen dos estrelles o menys. La reconversió del turisme es podria finançar parcialment amb un impost finalista que recaigui sobre els visitants. 

La Generalitat s’ha fixat l’objectiu que el pes de la indústria creixi fins arribar al 25% de l’economia l’any 2025. I quins sectors han de perdre pes? Difícilment la salut o l’ensenyament, que conformen la columna vertebral del sistema. Potser el comerç, molt afectat per la digitalització, i necessàriament el turisme per totes les raons que hem argumentat.

El retorn de l’estagflació

Israel, octubre de 1973. Tropes d’Egipte i Síria ataquen simultàniament el sud i el nord del país. La guerra Yom Kippur va ser un intent d’aquests països àrabs per recuperar els territoris que havien perdut a la guerra dels 6 Dies de 1967. Els atacs sorpresa de les forces àrabs van provocar que Israel es veiés inicialment sorprès i patís pèrdues importants: 3.000 baixes a l’exèrcit jueu i elevats danys a les infraestructures. Israel inicia l’anomenada dècada perduda, amb inflacions elevadíssimes (133% el 1980 o 445% el 1984) i la fallida de nombroses empreses. Els països àrabs exportadors de petroli anuncien un embargament contra els Estats Units i aliats. Aquesta decisió, combinada amb el gran increment de l’oferta monetària, doncs cal recordar que el dòlar abandona la vinculació amb l’or el 1971, provoca un dramàtic augment del preu del petroli i una crisi energètica a nivell mundial. Les empreses s’enfronten a costos molt més alts i els consumidors pateixen grans pujades de preus. La inflació es descontrola i el creixement econòmic s’estronca. Apareix la temuda estagflació, fenomen teòricament impossible per a l’economia keynesiana, situació que presenta simultàniament atur i inflació.

Israel, octubre de 2023. Combatents de Hamàs ataquen per sorpresa Israel, matant a més de 1.200 persones i capturant desenes d’ostatges. El govern israelià respon declarant la guerra i ordenant bombardejos massius sobre Gaza que causen la mort de milers de persones. La guerra, en paraules de Paul Valéry, és una matança entre gent que no es coneixen, per a profit de persones que sí que es coneixen però que no es maten. L’odi personal entre Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel, i Ismail Haniya, líder de Hamàs, mai justificarà els milers de víctimes del conflicte. Aquesta guerra contribuirà a tensionar encara més l’oferta i, per tant, els preus. L’economia mundial també acumula ara, com fa 50 anys, els efectes dels pitjors excessos monetaris provocats per la crisi financera de 2008-2014 i la del coronavirus de 2020. De moment, el preu del petroli es manté per sota dels 90 dòlars i no sembla probable que es descontroli. El bloc contrari a Israel dins de l’OPEP es troba ara molt més desunit. Dels 13 estats que conformen el càrtel petrolífer, 6 ja reconeixen Israel i sembla que properament es formalitzaran les relacions amb Aràbia Saudita, el país líder. Iran, el principal valedor de Hamàs i malgrat les sancions, ven més de mig milió de barrils diaris de petroli, especialment a la Xina. El malson del retorn de l’estagflació, però, no és descartable.

El darrer informe de l’FMI retalla la previsió de creixement per a Espanya i eleva la d’inflació. El Fons avisa que la conjuntura econòmica és molt delicada per l’increment del preu de les matèries primeres, del tipus d’interès i de la creixent incertesa geopolítica. Fins ara, Espanya creixia més que la mitjana comunitària gràcies a les exportacions, especialment de serveis turístics, però aquest motor s’ha esgotat. Alemanya, principal locomotora de l’economia europea, està en recessió i l’eurozona continua estancada, amb creixements previstos del 0,7% aquest any i del 1,2% el vinent. El país germànic acumula tres anys perduts des de l’inici de la invasió d’Ucraïna. Alemanya segueix pagant el cost de la dependència amb Rússia per a les importacions d’energia barata, i amb la Xina per a la importació de tecnologia germànica. El Fons també anticipa que l’IPC d’Espanya serà del 3,5% el 2023 i del 3,9% el 2024. Aquest repunt dels preus situa a Espanya amb un nivell d’inflació superior a la resta de socis europeus. La Xina, amb greus desequilibris interns derivats de la crisi immobiliària, redueix també el seu creixement. L’únic país que continua amb un mercat intern dinàmic són els Estats Units, mentre que l’Índia es postula com el país que liderarà el creixement en els propers anys. En qualsevol cas,  l’escenari no és positiu. Les previsions de creixement són les més baixes en dècades, i en aquesta conjuntura qualsevol ensurt pot provocar una crisi. I la guerra a Israel és més que un simple ensurt.

El creixement feble de l’economia mundial amb una inflació global del 6%, lluny dels objectius d’estabilitat dels bancs centrals, s’acosta molt a l’estagflació. Els EUA han superat bé les últimes crisis, però l’eurozona no creix i la Xina està patint. El pitjor comportament ha estat el dels països emergents més pobres. Les dues causes fonamentals són la depreciació de les seves monedes i els elevats tipus d’interès, que perjudiquen les economies altament endeutades. Des de la guerra d’Ucraïna i l’empitjorament de la crisi climàtica, això és, l’extensió de la sequera, s’ha revertit la tendència a la reducció de la pobresa. Fa dècades que això no passava. I també la desigualtat està augmentant. Els costos de l’estagflació no es reparteixen equitativament. Mentre que els beneficis empresarials a Espanya han crescut notablement després de la pandèmia, els salaris reals continuen inferiors als del 2020. Els treballadors pateixen una pèrdua contínua de poder adquisitiu. Pedro Sánchez, que ja va incrementar les pensions el 8,5%, ha promès un nou increment del 4% pel 2024. I no és just que els sacrificis recaiguin sempre sobre els mateixos.

Efecte Brussel·les

La intel·ligència artificial és la darrera i més potent tecnologia que promet, per als tecnòfils, redimir el món o, a l’altre extrem, destruir-lo. El ChatGPT i altres mitjans d’intel·ligència artificial generativa tenen el potencial de revolucionar la manera com treballem i interactuem amb la informació. Aquestes tecnologies, en el millor dels casos, permetrien als humans assolir noves fronteres de coneixement i productivitat, transformant els mercats laborals, revitalitzant les economies i conduint la població mundial a nivells de creixement econòmic i progrés social sense precedents. En el pitjor dels casos, en canvi, si la intel·ligència artificial es desenvolupa sense una supervisió adequada i se’n fa un mal ús, pot contribuir a generar problemes importants com la pèrdua de llocs de treball per automatització, la presa de decisions discriminatòries per biaixos en els algoritmes, la pèrdua de la privacitat o l’augment dels delictes a Internet. És per això crucial que la comunitat mundial treballi per establir marcs ètics i regulacions responsables per al desenvolupament i l’ús de la intel·ligència artificial. Els riscos associats han de poder-se gestionar mitjançant una gestió i una governança adequades.

Els principals paradigmes reguladors de la intel·ligència artificial són tres: el nord-americà, el xinès i l’europeu. Els EUA defensen una regulació impulsada i centrada en les grans empreses tecnològiques. No debades són totes nord-americanes. Washington, fins ara, ha permès l’abús de poder d’empreses tecnològiques com Google que monopolitzen les tecnologies de publicitat digital en detriment dels seus rivals. La Xina, en canvi, té un enfocament centrat en l’Estat. El règim de Pequín desconfia de qualsevol tecnologia que pugui empoderar el ciutadà i prioritza el control social per part del govern. Res es pot escapar a les directrius del partit comunista. Els governs autoritaris troben atractiu el model xinès donada l’aparent capacitat de Pequín per combinar les innovacions amb el control polític. Finalment, la UE adopta una visió humanista arrelada en els drets dels usuaris que utilitzen les tecnologies. Des del punt de vista europeu, la intel·ligència artificial anuncia una transformació digital amb un potencial tan disruptiu que no es pot deixar als capricis de les empreses tecnològiques, sinó que s’ha d’ancorar fermament en l’estat de dret i la governança democràtica. A la pràctica, això significa que els governs han d’intervenir per defensar els drets fonamentals dels ciutadans, preservar les estructures democràtiques de la societat i garantir una distribució justa dels beneficis de l’economia digital.

Aquest model europeu basat en els drets individuals ja es reflecteix en altres normatives de la UE, com ara el Reglament general de protecció de dades, que protegeix la privacitat de les dades dels ciutadans. També s’ha aprovat recentment la Llei dels mercats digitals, que imposa certes obligacions als gegants tecnològics dels Estats Units, per tal de reduir el seu domini aclaparador i protegir la competència; i la Llei de serveis digitals, que estableix normes que fan que les plataformes en línia siguin responsables del contingut que mostren. Els avenços en intel·ligència artificial estan empenyent Europa encara més en aquesta direcció. Si el model nord-americà sembla massa permissiu, i el model impulsat per l’Estat xinès sembla massa restrictiu, l’enfocament europeu podria ser l’alternativa més raonable. Una tercera via que controli el poder de les empreses al mateix temps que protegeix els drets fonamentals i preserva les institucions democràtiques. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, amb les seves freqüents visites a Joe Biden, es mostra com una interlocutora vàlida amb el govern de Washington.

La UE té una gran oportunitat per donar forma i contribuir decisivament al desenvolupament global de la intel·ligència artificial. Les empreses tecnològiques sovint estenen les estrictes regulacions de la UE a les seves operacions comercials globals per estandarditzar els seus productes i serveis a tot el món. Aquest fenomen és conegut com l’efecte Brussel·les, i és una font d’avantatge competitiu que s’hauria d’aprofitar. Tres raons suggereixen que els Estats Units poden adoptar el model europeu de regulació. En primer lloc, alguns destacats experts i líders en intel·ligència artificial com Sam Altman, director d’OpenAI, l’empresa que ha desenvolupat el ChatGPT, i Steve Wozniak, el cofundador d’Apple, estan advertint dels danys incontrolables que pot provocar a la societat. En segon lloc, els Estats Units poden concloure que prefereixen establir regulacions conjuntes amb la UE abans que aquesta reguli el mercat dels EUA de manera unilateral gràcies a l’efecte Brussel·les. I en tercer lloc, la preocupació compartida dels EUA i la UE per la creixent influència global de la Xina proporciona un fort estímul per a una cooperació transatlàntica més fluïda i estreta. Els Estats Units podrien deixar de banda les seves diferències amb la UE i desenvolupar estàndards conjunts d’intel·ligència artificial, dissenyats per promoure la innovació, protegir els drets fonamentals i preservar la democràcia.

En els propers anys hi haurà guanyadors i perdedors no només en la cursa per desenvolupar noves tecnologies d’intel·ligència artificial, sinó també en els models reguladors que regeixen aquestes tecnologies. La UE no té grans empreses tecnològiques. En aquest àmbit, el lideratge nord-americà és inqüestionable. Però Europa sí té l’anomenat efecte Brussel·les, que hauria de servir per a desenvolupar una regulació de la intel·ligència artificial compatible amb la promoció de la prosperitat, la protecció dels drets de la persona i la preservació dels valors democràtics.