Bon any 2014

La factura de la llum

El Govern ha decidit avui, després d’haver invalidat l’última subhasta elèctrica, el proper augment del 2,3% en el rebut de la llum. En un període de nou anys, el preu de l’energia elèctrica, un cost important per a totes les economies domèstiques i empreses productives, haurà augmentat un 100%, això és, més d’un 10% de mitjana anual. Hem passat de pagar una electricitat relativament barata, abans de la crisi, a una de les més cares. Si comparem el PIB per capita d’Espanya amb el preu real per kilowatt/hora, trobem que som els qui paguem més de tota Europa, compartint el dubtós honor amb Malta i Xipre. Concretament, i agafant l’índex de 100 com la mitjana de la UE-28, Espanya té un PIB per capita de 96 i paga un preu per Kw/h de 128. A l’altre extrem hi trobem països amb una riquesa per habitant molt superior a la mitjana, com Luxemburg (263), Dinamarca (126), Holanda (128) o Finlàndia (115), que paguen un preu de l’energia elèctrica inferior (105, 95, 96 i 80 respectivament).

Cal recordar que un 60% del preu de la factura que paguem està determinat directament pel govern. És l’anomenat tram regulat, que inclou tots els costos de peatge, com els de distribució i subvencions a les energies renovables, més els impostos. El 40% restant del preu és el cost de l’energia, fins ara determinat mitjançant subhastes trimestrals controlades per les empreses elèctriques i els bancs. Malgrat pagar l’electricitat més cara d’Europa, les empreses del sector es queixen de no poder cobrir tots els seus costos. La diferència entre el preu de la factura i els costos estimats s’anomena dèficit de tarifa (3.600 milions el 2013). Fins ara, aquest dèficit es traslladava al total del dèficit públic anual, incrementant, per tant, el deute total i els impostos futurs a pagar. L’última reforma elèctrica del govern, però, ho impedeix, i aquest va ser el motiu de l’alça descontrolada a l’última subhasta elèctrica, anul·lada per l’executiu davant l’alarma social que va provocar.

I qui en té la culpa? És que potser les empreses elèctriques no són privades? No és una demostració del mal funcionament del lliure mercat i de la necessitat de regulació governamental? No i no. Les empreses elèctriques, abans públiques, són ara privades des que Aznar va decidir vendre-les per aconseguir un botí suculent i, d’aquesta manera, complir nominalment els criteris per entrar a l’euro. Ara bé, privatitzar no significa liberalitzar. El govern continua controlant el preu de l’energia, la gestió de l’empresa i l’estructura del mercat. Recordem com Felipe González, a Gas Natural, i José María Aznar, a Endesa, ocupen butaca als respectius Consells d’Administració, amb la sucosa remuneració que això comporta. O recordem també com Zapatero va vetar l’intent d’absorció de Gas Natural, primer, i d’EON, després, sobre Fecsa-Endesa. Al final, el destí de l’elèctrica espanyola es va resoldre en un hotel de luxe a Mallorca entre Rodríguez Zapatero i Romano Prodi, aleshores primer ministre italià. Enel, l’elèctrica italiana, entrava en el capital de Fecsa-Endesa, a canvi que Abertis ho fes també amb Autostrade. Un intercanvi de cromos, vaja. I d’hiperregulació a hiperregulació n’obtenim preus cars i preus més cars…

El govern i els preus: impedeix que baixi el preu de la vivenda i força l’augment de la factura elèctrica.

El ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, el principal artífex de l’augment de l’11,5% en la factura elèctrica del proper mes de gener, destacava la fi dels desequilibris en el mercat immobiliari espanyol, donat que el preu de la vivenda ha caigut més del 35% des del 2008. D’acord a l’INE, el preu de la vivenda ha augmentat un 0,7% en el tercer trimestre de l’any. Hem de pensar que ja s’ha tocat fons en els preus dels pisos i que comença la recuperació? Així ho veu el govern, però cal analitzar-lo.

En el mercat de la vivenda de segona mà, l’oferta anual és de 750.000 immobles i la demanda de només 150.000. Per tant, el preu ha de disminuir per ajustar el mercat. Pel que fa referència al mercat de la vivenda nova, romanen encara 800.000 vivendes que no s’aconsegueixen vendre, a les que s’hi ha de sumar la producció anual. Pel cantó de la demanda, l’atur, l’excessiu endeutament familiar, la manca de crèdit hipotecari i la incertesa sobre el futur dissuadeixen molts possibles compradors, de manera que la demanda de pisos nous no supera els 150.000 anuals. Per tant, tardarem aproximadament set anys en buidar tot l’estoc immobiliari que no es ven.

A més, cal considerar que les perspectives demogràfiques per Espanya són regressives, donat que molt aviat el número de defuncions superarà el de naixements. Quan els difunts abandonin el seu pis i els no-nascuts tampoc puguin ocupar-los, l’excés de l’oferta sobre la demanda forçarà encarà més la caiguda dels preus.

En definitiva, estem encara molt lluny de l’equilibri en el mercat immobiliari i, dissortadament, l’acció del govern mitjançant el banc dolent (Sareb) tendirà, com de costum, a agreujar els desequilibris existents. En la búsqueda d’impossibles rendibilitats promeses, la Sareb frenarà la venda i, per tant, la necessària caiguda dels preus immobiliaris, frustrant i allargant el necessari ajust. Malgrat l’esperit nadalenc d’esperança, el futur que ens espera és encara molt difícil.

De la generació Ni-Ni a la generació Sí-Sí

Exactament vint-i-cinc anys després de la caiguda del mur de Berlín, que va significar la certificació definitiva del fracàs de l’economia de planificació centralitzada i el sorgiment de nous països independents que, com els bàltics, han pogut afrontar la crisi econòmica amb eficàcia i intel·ligència, els catalans estem convocats el proper novembre a la consulta per decidir l’articulació política del nostre futur col·lectiu. Tal com està plantejada la doble pregunta, són tres els tipus de possibles respostes: la reafirmació de l’Estat unitari amb deriva recentralitzadora, la via federal i la independentista. No deixa de ser curiós que es reculli expressament la tercera via federalista, quan el partit polític que la defensa, el PSC, va decidir no participar en la pregunta de l’eventual consulta sobiranista de Catalunya. També està per veure com aquesta via intermèdia, necessitada d’una cultura política i d’un substrat històric en general absents a les nostres latituds, pot acabar afectant les dues restants. En qualsevol cas, calen decisions valentes en moments d’excepcionalitat i d’especial gravetat com les actuals. És molt difícil fer comprendre a la societat com una elit política immobilista i corrupta, aliada amb diversos lobbies i amb el suport de poderoses oligarquies, pot regenerar unes institucions corcades per l’ús i abús del poder. Per molt que es deformi el llenguatge, apel·lant a ruptures traumàtiques, històries compartides o a sentiments plurinacionals seculars, es fa impossible negar el cisma existent entre la societat civil i la classe dirigent. La globalització econòmica és perfectament compatible amb un procés de creixent desintegració política. El lliure comerç i el mercat únic, junts amb la disminució dels costos de transport i la difusió dels progressos tecnològics, debiliten els estats tradicionals i permeten la prosperitat de petits països altament productius i competitius com Dinamarca, Holanda, Suècia… I potser Catalunya?

Pensem que, en poc més de cinquanta anys, el nombre d’estats independents s’ha més que duplicat, passant de 74, al final de la segona guerra mundial, a quasi 200 en l’actualitat. La globalització i el comerç internacional permeten prosperar a petits països que troben un lloc en la divisió internacional del treball. Mentre Catalunya té una població de 7,5 milions d’habitants, un total de 85 països del món en tenen menys de 5 milions. Dels 10 països més grans, amb poblacions superiors als 100 milions d’habitants, només EUA i Japó són, malgrat la crisi, pròspers i benestants. Luxemburg i Mònaco a Europa, o Singapur i Hong Kong a Àsia són exemples de països lil·liputencs que, sense recursos naturals, han prosperat enormement. Són economies obertes, productives i dinàmiques que gaudeixen de governs democràtics transparents i eficients. La globalització permet l’autogovern sostingut de nacionsterritorialment petites. A l’actualitat, la dimensió mundial dels mercats traspassa les fronteres i converteix en innecessari un espai estatal mínim per garantir l’autoabastiment de la població. L’argument de la defensa nacional també erosiona el poder dels estats tradicionals, ja que pocs països, possiblement amb la menció destacada dels EUA, són capaços de garantir en solitari la pròpia seguretat.

Problemes com un atac amb míssils nuclears o una guerra química, el terrorisme o el tràfic de drogues, tenen una dimensió global que obliga a intensificar la cooperació internacional i a buscar solucions supraestatals. El principi de subsidiarietat de la Unió Europea, per altra banda, pel qual la gestió pública territorial s’ha de fer des del nivell administratiu menor i més proper al ciutadà, xoca amb la recentralització de l’estat espanyol. La crisi de l’administració central és triple. Als problemes pressupostaris d’un dèficit i deute excessius s’hi suma la corrupció institucional i la creixent tendència desintegradora de cessió de sobirania per dalt a organismes supranacionals i per baix a l’administració autonòmica o local. Per tant, els estats tradicionals estan en procés de revisió, tant en les seves funcions com en la dimensió.

El govern espanyol no té el control de les habituals polítiques macroeconòmiques monetària i fiscal. La primera està cedida a les institucions europees com el BCE i la segona queda totalment condicionada a la reducció del dèficit públic. Resten per gestionar les polítiques microeconòmiques i institucionals. I ja s’ha vist la impossibilitat del govern central per flexibilitzar l’economia i augmentar la competitivitat mitjançant un millor funcionament dels mercats i les empreses.

Un estat de grans dimensions tendeix a enfortir el poder dels polítics i el seu àmbit de decisió discrecional, al mateix temps que afebleix la societat civil, dificulta el control democràtic i disminueix l’espai dels acords contractuals lliures. Si a això hi afegim la poca eficiència, o marcada incompetència, de la gestió pública, la connivència entre els poders polítics i financers en la crisi econòmica i el procés de creixent globalització en la majoria de països del planeta, obtenim un resultat que ens porta a redefinir les funcions tradicionals de l’estat i a disminuir el seu àmbit d’influència territorial.

Veurem si Catalunya decideix, el proper 9 de novembre de 2014, continuar pel camí ja conegut o obrir-se a un nou futur col·lectiu, tan incert com esperançat.

 

Capacitat per construir el futur

Es compleixen avui 35 anys d’una Constitució que ha servit especialment per consolidar en el poder a una oligarquia política creixentment desvinculada de les necessitats i demandes de la societat civil. El precepte bàsic de la separació de poders no ha funcionat, i l’executiu domina tant el Parlament com el nomenament dels alts càrrecs del poder judicial, garantint al govern impunitat en els continus casos de corrupció, prevaricació, malbaratament de recursos públics i flagrant nepotisme.

Les esperances de regeneració institucional i articulació de la llibertat col·lectiva han estat segrestades per uns pocs oligarques, al marge de la ciutadania i de les seves aspiracions de progrés i llibertat individual. A l’últim informe de Transparència Internacional, basat en la corrupció en el sector públic, Espanya és, conjuntament amb Síria, el país on més augmenta la corrupció durant el 2013. Ocupant la darrera posició entre els països de la Unió Europea, la distància amb els països menys corruptes, com Dinamarca i Nova Zelanda, augmenta.

Mentre el vigor del teixit productiu de les pimes i el capital social generat per les famílies es redueix i debilita, el poder del càrtel financer i dels lobbies vinculats al sistema polític augmenta i s’enforteix. Els bancs que suposadament competeixen entre ells, col·lusionen en secret i es posen d’acord per manipular en benefici propi la taxa interbancària de l’euríbor, o es llancen a una política de concessió de crèdits bipolar, excessiva en l’etapa expansiva i massa restrictiva en l’etapa recessiva, sabent que tenen l’aval de l’Estat i que aquest els rescatarà si cal. Al mateix temps, l’Agència Tributària estén la sospita, com en el cas Cemex, d’atorgar un tractament diferencial a determinats contribuents.

Els elevats costos de l’ajust recauen així molt desigualment sobre la classe mitjana, alhora que es qüestiona la imprescindible igualtat formal davant la llei. La descomposició de l’Estat de Dret a Espanya corre paral·lela amb la creixent inseguretat jurídica i la proliferació de grups mafiosos que vampiritzen una societat civil cada vegada més exhausta, debilitada i exànime.

No és la política d’austeritat la que està matant o dificultant la recuperació, sinó la feblesa institucional i el desgovern públic. Necessitem més que mai, com va aconseguir el desaparescut líder sud-africà Nelson Mandela, que la capacitat decisòria sobre el nostre futur retorni d’una l’elit governant, corrupta i incompetent, a cadascun de nosaltres.