La importància dels preus

El darrer informe de pespectives econòmiques elaborat per l’FMI rebaixa del 4,9% al 3,6% la previsió de creixement econòmic global prevista per aquest 2022. Un motiu és l’enquistament de la guerra a Ucraïna. L’autòcrata rus preveia una victòria ràpida i completa sobre el país veí, inclosa l’ocupació de la capital Kíiv. No ha estat així, i de moment les forces ucraïneses defensen aferrissadament la seva llibertat alhora que l’aliança occidental transatlàntica entre Europa i els EUA recupera el seu vigor i exerceix una acció conjunta consistent contra el criminal atac de Putin. Un segon motiu de la desacceleració global és que l’economia de la Xina està creixent actualment molt per sota del ritme acostumat de gairebé el 8% registrat entre el 2010 i el 2019. El gegant asiàtic s’enfronta actualment a una nova onada de confinaments massius per la Covid-19, mentre que el sector immobiliari ja fa temps que mostra senyals de crisi i desacceleració per excessiu endeutament. El món ja no pot dependre de la Xina com a font de resiliència. I el tercer motiu que gripa el creixement i amenaça la recuperació és la inflació. I en aquesta seriosa amenaça ens hem d’aturar.

Tot i que els preus estan pujant per diferents motius, l’augment de la demanda és el factor més important. Els factors d’oferta, com l’escassetat de microxips, les interrupcions en la cadena de subministrament i l’encariment de l’energia i dels aliments a conseqüència del conflicte bèl·lic són molt rellevants, però el creixement del PIB real suggereix que l’activitat econòmica no s’ha vist obstaculitzada significativament per problemes d’oferta, i que la inflació està impulsada principalment per les polítiques d’estímul monetàries i fiscals. Tot fa pensar que la inflació es mantindrà. Per al conjunt de l’OCDE, durant el 2021 el creixement del PIB real va ser del 4,9% (5,1% a Espanya), mentre que la inflació va créixer el 5,2% (6,5% a Espanya). La inflació és un fenomen monetari que succeeix quan la quantitat de diners augmenta més ràpidament que la producció. Per tant, per doblegar la inflació és necessari deixar de crear diners del no-res, normalitzar el tipus d’interès i limitar la despesa pública.

Però cal anar més enllà. Les autoritats ens volen fer creure que una mica d’inflació, propera al 2%, és bona i que la deflació és molt dolenta. Però és realment així? La caiguda de preus suposa un problema per la societat? O és més aviat la deflació una excusa per permetre la creació de diners i evitar els importants perjudicis que comporta a l’Estat? La por a la deflació és instigada per aquells que se’n beneficien directament de la creació de diners, ja que són també els qui gasten primer el nou diner creat. La rebaixa artificial del tipus d’interès facilita que els bancs emetin més moneda a través de la concessió de préstecs. Un crèdit bancari de 50.000 euros, per exemple, s’anota a l’actiu de l’entitat financera i en el compte del client, que els podrà fer servir com vulgui, retirant-los en efectiu, fent transferències o pagant amb targeta de crèdit. Crear diners del no-res (amb un clic d’ordinador es crea diner virtual) distorsiona l’estructura productiva i genera bombolles financeres que esdevindran inviables a mitjà i llarg termini. Els efectes a curt termini són d’eufòria econòmica, similar a la injecció d’anfetamines, però a llarg termini sempre es paguen els excessos.

La deflació, pel contrari, és una medecina amarga quan es prova, però que obra meravelles en el mitjà i llarg termini. La mala fama de la deflació li ve donada per l’errònia atribució d’uns efectes negatius. Són sofismes i mites inconsistents que s’haurien d’aclarir. En primer lloc, no és cert que la deflació perjudiqui l’activitat empresarial. L’empresari actua mogut per l’obtenció del benefici, i es poden obtenir guanys amb deflació per la senzilla raó que els costos, que també són preus, disminueixen. En segon lloc, tampoc és cert que el consum es desplomi amb l’expectativa de preus futurs inferiors. En algun moment s’activarà la compra. Es pot esperar unes setmanes a adquirir aliments o peces de roba que s’abaratiran, però no es diferirà el consum indefinidament. Les compres no es poden ajornar eternament. La vida humana és finita. Com a norma, volem els béns més aviat que tard. Fins i tot assumint que els preus cauran, en algun moment hem de començar a gastar. Tot i que alguns esperaran un any a comprar el nou iPhone, altres voldran tenir-lo el més ràpid possible.

El decrement esperat dels preus incrementa el tipus d’interès real, això és, la suma de l’interès nominal més la deflació esperada. Encara que el Banc Central fixi un interès nominal del 0%, la reducció generalitzada de preus incrementa el cost del crèdit i dificulta la devolució dels préstecs. El deute real, això és el préstec en relació al nivell de preus, s’incrementa. Vist des del punt de vista de l’estalviador, la deflació premia l’estalvi amb una prima de rendiment. I aquí, amb un deute públic descontrolat, és on toquem el moll de l’os. La deflació perjudica l’Estat a l’encarir el pagament del deute. La inflació, en canvi, redueix el valor real del deute, sosté la recaptació d’impostos, però perjudica el conjunt de la societat.

Inflació, salaris i pensions

Gràcies a una esperança de vida creixent situada entre les més altes del món, però també al descens de la natalitat i a l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuts a la dècada del 1960, la població espanyola està envellint ràpidament, amb tota la pressió a l’alça en la despesa en pensions que això comporta. Un sistema públic de repartiment on la situació financera ja és molt deficitària, suposa un problema seriós i complex. I és que el número de persones més grans de 65 anys ha crescut en 4,8 milions des de 1980. Això implica que aquest col·lectiu s’ha duplicat i que les pensions de la Seguretat Social han passat de 4,4 a 10 milions. Aquest procés d’envelliment augmentarà i es preveuen 15 milions de pensions l’any 2050, el que significa un esforç addicional del 50% sobre la situació actual. El nombre més gran de pensions a pagar estarà acompanyat d’un import superior de la jubilació mitjana. No només per l’increment de les bases de cotització dels nous jubilats, sinó també per la revaloració anual de les pensions. I aquí és quan entra en escena el monstre de la inflació, fins ara endormiscat, però ja completament desfermat. Les últimes previsions de l’FMI per Espanya consideren que l’IPC superarà aquest any el 5% de mitjana anual, gairebé la meitat del nivell del 9,8% del mes de març.

El passat 28 de desembre es va publicar la Llei 21/2021 de garantia del poder adquisitiu de les pensions. Sabem que en aquest dia, conegut com el dels Sants Innocents, es recorda la mort a Israel dels nens menors de dos anys ordenada pel rei Herodes fa més de 2.000 anys. Al primer article d’aquesta llei llegim que les pensions contributives de la Seguretat Social mantindran el seu poder adquisitiu. Concretament, que les pensions es revaloraran al començament de cada any en el percentatge equivalent a la inflació, expressada com l’Índex de Preus al Consum dels dotze mesos anteriors. Per tant, els pensionistes estan protegits per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de l’increment generalitzat de preus. La decisió d’actualitzar les pensions vigents a cada moment amb l’IPC de l’any precedent tindrà importants conseqüències sobre la despesa pública total. La Seguretat Social pot haver finalitzat el 2021 amb un dèficit de 29.500 milions d’euros, considerant la transferència rebuda de l’Estat. Amb les dades disponibles fins aquest moment, la despesa pública en pensions a final del 2022 superarà els 175.000 milions d’euros. Aquesta quantitat significa destinar a pensions quasi el 14% del PIB. I considerant la inflació galopant del 2022, equivalent en aquests moments al 10% interanual, que s’incorporaria a la revaloració de les pensions de l’any 2023, les xifres no farien altra cosa que empitjorar. Tot això, just en el moment en què la Seguretat Social pot començar a implosionar per l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuda a partir del 1960. La despesa pública en pensions, que ja significa una tercera part de la despesa pública total, superaria els 195.000 milions d’euros el 2023. El dèficit del sistema de pensions és tan elevat que exigeix un gran esforç col·lectiu per resoldre-ho. No n’hi ha prou en pujar només els impostos als més rics. L’expropiació del patrimoni d’Amancio Ortega Gaona, una de les persones més riques del planeta, no donaria ni per pagar les pensions espanyoles de mig any. I tampoc és acceptable carregar tot el pes en un únic grup social.

Recordem que, en el sistema espanyol de repartiment, les pensions les paguen els treballadors amb una part del seu salari. Quasi un 40% de l’aportació total del treballador, dividida entre l’empresa i el cotitzant, no arriba a la butxaca de l’empleat perquè s’ingressa a la Seguretat Social. No és just ni eficient que, en les actuals circumstàncies, es revalorin les pensions segons l’IPC i al mateix temps es congelin majoritàriament els salaris dels treballadors, que són els qui les paguen en última instància. Per qüestions de justícia distributiva elemental, l’actualització de les pensions requereix també indexar els salaris respecte a l’IPC, que el Banc d’Espanya estima en una mitjana del 7,5% aquest 2022. Per altra banda, l’actualització dels salaris significaria un increment dels ingressos de la Seguretat Social i, per tant, una millora del dèficit del sistema de pensions. Es sol adduir en contra de la revaloració dels sous els efectes inflacionaris en segona ronda que aquesta mesura ocasionaria. Però el que caldria és atacar les causes originals de la inflació en primera ronda, i no en segona. La inflació és un fenomen monetari que es produeix quan la massa monetària augmenta més ràpidament que la producció. On cal actuar, per tant, és en la política monetària i en la normalització del tipus d’interès. És absurd i cínic a parts iguals continuar amb l’actual ritme d’expansió monetària i carregar tots els ajustos necessaris en la moderació salarial dels treballadors. Aquests són perfectament innocents i no en tenen cap culpa dels errors monetaris i fiscals de les autoritats. I la seva exclusió del pacte de rendes en un govern socio-comunista és una injustícia social que ni el mateix Karl Marx va arribar a imaginar.

Les eleccions franceses

Emmanuel Macron disputarà la segona volta de les eleccions presidencials franceses amb Marine Le Pen el proper diumenge. El president sortint i la líder de l’extrema dreta es tornaran a enfrontar per segona vegada. En la cursa per l’Elisi han quedat descavalcats Jean-Luc Mélenchon, líder de l’esquerra radical, l’ultradretà Éric Zemmour i la socialista Anne Hidalgo, que ha aconseguit només l’1,7% dels vots. Le Pen ha millorat la seva imatge i ha escurçat distàncies amb Macron. La candidatura de Zemmour, a la dreta de Le Pen, ha contribuït a normalitzar políticament la líder d’Agrupació Nacional. Milers de francesos provinents de les classes obreres, la pagesia i capes mitjanes que constaten com l’ascensor social només funciona de baixada, han estat seduïts per les promeses del nacionalpopulisme. El duel del proper 24 d’abril no serà igual al de fa cinc anys. Le Pen ja no espanta a la majoria de francesos. Segons els sondejos, quedarà molt més a prop de Macron que el 2017, quan el president va derrotar la seva rival amb un 66% de vots davant d’un 34%. 20 anys enrere, quan el primer Le Pen, Jean Marie, es va batre en segona volta contra la dreta convencional de François Chirac, la diferència va superar els 60 punts.

Aquesta vegada, Le Pen té alguna possibilitat d’arribar al palau de l’Elisi, de manera similar a Boris Johnson al Regne Unit o, en clau autonòmica, al govern de coalició entre Fernández Mañueco (PP) i García Gallardo (Vox) a Castella i Lleó. Des que es va escurçar el mandat presidencial francès de 7 a 5 anys, cap president en el càrrec ha sortit reelegit. Nicolas Sarkozy va perdre davant de François Hollande i, cinc anys després, aquest va renunciar a tornar-se a presentar. Ara, els partits més extremistes de dreta i esquerra, que coincideixen en el seu suport a la criminal autocràcia de Putin, el refús de les polítiques liberals i el projecte comunitari europeu, sumen quasi la meitat dels vots a França, un país central en la construcció d’Europa, dotat de bomba nuclear i amb un escó permanent al Consell de Seguretat de l’ONU. Le Pen ha canviat el discurs des del 2017, deixant de banda qüestions tradicionals de l’extrema dreta com la identitat, la immigració o la inseguretat, per centrar-se en la pujada de preus i les mesures per augmentar salaris i poder arribar a final de mes. La clau de la segona ronda la tindrà el candidat revelació Mélenchon i els 6,5 milions d’insubmissos, que han protagonitzat un ascens meteòric. Votaran per Macron, s’abstindran o preferiran l’extrema dreta de Le Pen?

Un hipotètic relleu a l’Elisi tindria efectes sobre l’economia espanyola, ja que França n’és un dels principals socis comercials. El 2020, últim any amb dades, Espanya va importar de França mercaderies per valor de 28.522 milions d’euros, tercer màxim proveïdor després d’Alemanya i la Xina, i va exportar 42.177 milions al mercat francès. Un hipotètic triomf de Le Pen, amb un programa marcadament proteccionista (“Des emplois français pour des travailleurs français”) reduiria els intercanvis i les inversions previstes, reduint llocs de treball i oportunitats de negoci. Tot i que Le Pen ha deixat de banda la seva oposició a l’euro, el seu partit es manté fermament contrari a l’agenda de Macron i vol frenar la lliure circulació de mercaderies i persones. França presenta un model econòmic marcadament estatista i territorialment molt centralista. D’alguna manera, Espanya, per motius històrics, n’és una còpia imperfecta. França ostenta el rècord de ser el país on la despesa pública i els impostos, en percentatge del PIB, són més elevats. I també és un dels països amb major nombre de regulacions públiques. Com a conseqüència, ha tingut una taxa de creixement econòmic baix i un atur elevat durant moltes dècades. Amb un Estat tan poderós i el govern controlant la societat, els partits lluiten acarnissadament per aconseguir el poder. La política preval per sobre de les idees i l’elecció dels polítics és més important que els seus programes. L’Estat, més que mai, es converteix en la gran il·lusió segons la qual tothom intenta viure a costa dels altres.

Un punt molt important a l’agenda compartida dels dos països, per exemple, és reforçar la interconnexió elèctrica i gasista, inacceptablement baixa, per garantir un subministrament d’energia constant a preus assequibles. En el cas pràctic d’Espanya, suposaria més possibilitats d’exportar els excedents d’electricitat generats per les centrals eòliques i solars, fet que alhora donaria un impuls més decidit al desenvolupament d’aquestes instal·lacions, i tenir un accés més generalitzat a l’energia elèctrica produïda per França, molt més estable i barata que la nacional. Però el que seria un innegable avenç queda eclipsat sistemàticament per les mesures governamentals d’impuls a la indústria nacional o protecció dels monopolis existents, els intents de condicionar les decisions estratègiques de les empreses o les traves a la compra de companyies nacionals per part d’inversors internacionals. No debades és significativa la limitada presència de les grans empreses espanyoles en territori francès, i viceversa. Le Pen, partidària de garantir la sobirania energètica francesa consolidant l’aposta per l’energia nuclear, no donarà cap impuls a aquestes connexions. Malauradament, Macron, ja ho hem vist, tampoc.

El liberalisme nacional, una defensa

Les nacions són realitats socials evolutives, bàsicament unides per una llengua comuna i altres característiques històriques o culturals. Són un conjunt d’interaccions humanes constituïdes per una determinada sèrie de comportaments pautats de naturalesa lingüística, cultural, històrica, religiosa i, amb menys importància, racial. El nacionalisme té avui mala fama. És, per alguns, una ideologia perillosa. Una cosa és el sentiment natural d’estima per la gent del país i una altra la lleialtat cega capaç d’agressions incompatibles amb la justícia i la pau. El nacionalisme ha tingut, moltes vegades, importants conseqüències contràries a la llibertat de les persones. Així, sense remuntar-se a la tragèdia que va suposar el nacionalsocialisme a Alemanya o el feixisme a Itàlia durant la primera meitat del segle XX, cal recordar la guerra dels Balcans entre les nacions de l’antiga Iugoslàvia i, per suposat, la barbàrie actual de la Rússia de Putin sobre Ucraïna. Putin va afirmar que Ucraïna no tenia una identitat diferent a la de Rússia. Però Ucraïna està resistint amb tenacitat precisament perquè no vol viure en una dictadura corrupta imposada, sinó en un país independent i liberaldemocràtic.

Fins el darrer terç del segle XVIII, grans imperis havien governat la major part del món. Amb la revolució nordamericana, el 1776, i la francesa, el 1789, el govern en nom d’un poble definit nacionalment es va anar estenent gradualment. Ara podem trobar nacions, com l’anglosaxona, distribuïda en diferents estats, com Gran Bretanya, els EUA, Canadà i Austràlia. O la nació lingüística alemanya, que comprèn Alemanya, Àustria i part de Suïssa. També trobem Estats plurinacionals com Suïssa i, per suposat, Espanya, on coexisteixen com a mínim tres grups nacionals, el castellà, el català i el basc. Per tal que els sentiments nacionalistes ancestrals contribueixin al progrés i desenvolupament harmoniós i no al conflicte i l’agressió, cal que siguin fecundats pels ideals de la tolerància, la llibertat individual i el respecte a la legalitat. Això és, pel liberalisme. Les societats liberals assumeixen la igualtat en dignitat humana, una dignitat que està arrelada en la capacitat de decisió de l’individu i, per aquest motiu, protegeixen l’autonomia individual com un dret bàsic. Prioritzen la diversitat i la tolerància, el cosmopolitisme i la societat civil, com també la innovació i l’emprenedoria, el treball i l’austeritat, la propietat i el lliure mercat per prosperar econòmicament. Així com els ideals liberals tenen vocació d’universalitat, el nacionalisme és més provincià i localista. Com fer compatible la identitat nacional amb els valors liberals?

Pel principi d’autodeterminació, cada grup nacional ha de tenir, en tot moment, la possibilitat de decidir lliurement amb quin Estat polític vol integrar-se. El suport a l’autodeterminació nacional en forma de secessió comporta dues conseqüències.  La primera, en sentit descendent, és que un país que hagi aconseguit la independència ha de permetre la secessió en segona instància d’una minoria més petita del seu territori nacional, si aquesta així ho expressa. En termes hipotètics, podria ser el cas de la Vall d’Aran. I la segona, en sentit ascendent, és el suport a l’ampliació dels estats nacionals mitjançant l’adhesió o annexió pacífica i democràtica. El segon principi essencial que ha de regir la relació entre les diferents nacions és el de la completa llibertat de comerç. El proteccionisme genera inevitablement la dinàmica del conflicte i la guerra, que es justifiquen amb la finalitat d’expandir les fronteres i guanyar més recursos productius. Com més petit sigui un Estat, més difícil li serà imposar el proteccionisme i més defensarà el lliure comerç. Aquest és un argument a favor de la descentralització i la fragmentació política en unitats administratives com més petites millor. Pel principi de subsidiarietat, un assumpte ha de ser resolt per l’autoritat més propera al ciutadà i, per tant, conforme ascendim per l’escalafó administratiu, les competències de les organitzacions estatals haurien de disminuir. Sumat a la llibertat comercial, cal la llibertat de moviment de persones, amb l’emigració i immigració sotmeses a unes normes que impedeixin fins coactius i intervencionistes contraris a la lliure interacció. Així, la immigració no ha d’estar subvencionada per l’Estat. Els emigrants o immigrants han de poder demostrar voluntat d’integració i que accedeixen a la societat que els rep amb la finalitat d’aportar la seva capacitat laboral o empresarial. Que no seran una càrrega i podran, com a norma general, mantenir-se per si mateixos.

El problema del nacionalisme és el seu desmesurat intervencionisme econòmic i social. El nacionalisme català demana paradoxalment a l’Estat central, de qui diu voler-se separar, que actuï en contra d’autonomies com la de Madrid, fiscalment molt més benèvoles. D’aquesta manera aconsegueix reforçar el centralisme de la capital en perjudici de la pròpia nació catalana. El nacionalisme basat en la planificació social i la coacció sistemàtica està condemnat al fracàs. En canvi, el liberalnacionalisme permet el desenvolupament de les nacions i la seva relació pacífica. Johann Bluntschli, un jurista suís, considerava que “en el món hi hauria d’haver tants estats com nacions”. D’alguna manera anem per aquí. Des del final de la Segona Guerra Mundial, s’ha passat de 52 a gairebé 200 estats, molt per sota dels 300 que hi havia abans de la unificació d’Alemanya, o dels 500 que s’han identificat a l’Europa del segle XVI.