Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Les eleccions franceses

Les eleccions franceses

Emmanuel Macron disputarà la segona volta de les eleccions presidencials franceses amb Marine Le Pen el proper diumenge. El president sortint i la líder de l’extrema dreta es tornaran a enfrontar per segona vegada. En la cursa per l’Elisi han quedat descavalcats Jean-Luc Mélenchon, líder de l’esquerra radical, l’ultradretà Éric Zemmour i la socialista Anne Hidalgo, que ha aconseguit només l’1,7% dels vots. Le Pen ha millorat la seva imatge i ha escurçat distàncies amb Macron. La candidatura de Zemmour, a la dreta de Le Pen, ha contribuït a normalitzar políticament la líder d’Agrupació Nacional. Milers de francesos provinents de les classes obreres, la pagesia i capes mitjanes que constaten com l’ascensor social només funciona de baixada, han estat seduïts per les promeses del nacionalpopulisme. El duel del proper 24 d’abril no serà igual al de fa cinc anys. Le Pen ja no espanta a la majoria de francesos. Segons els sondejos, quedarà molt més a prop de Macron que el 2017, quan el president va derrotar la seva rival amb un 66% de vots davant d’un 34%. 20 anys enrere, quan el primer Le Pen, Jean Marie, es va batre en segona volta contra la dreta convencional de François Chirac, la diferència va superar els 60 punts.

Aquesta vegada, Le Pen té alguna possibilitat d’arribar al palau de l’Elisi, de manera similar a Boris Johnson al Regne Unit o, en clau autonòmica, al govern de coalició entre Fernández Mañueco (PP) i García Gallardo (Vox) a Castella i Lleó. Des que es va escurçar el mandat presidencial francès de 7 a 5 anys, cap president en el càrrec ha sortit reelegit. Nicolas Sarkozy va perdre davant de François Hollande i, cinc anys després, aquest va renunciar a tornar-se a presentar. Ara, els partits més extremistes de dreta i esquerra, que coincideixen en el seu suport a la criminal autocràcia de Putin, el refús de les polítiques liberals i el projecte comunitari europeu, sumen quasi la meitat dels vots a França, un país central en la construcció d’Europa, dotat de bomba nuclear i amb un escó permanent al Consell de Seguretat de l’ONU. Le Pen ha canviat el discurs des del 2017, deixant de banda qüestions tradicionals de l’extrema dreta com la identitat, la immigració o la inseguretat, per centrar-se en la pujada de preus i les mesures per augmentar salaris i poder arribar a final de mes. La clau de la segona ronda la tindrà el candidat revelació Mélenchon i els 6,5 milions d’insubmissos, que han protagonitzat un ascens meteòric. Votaran per Macron, s’abstindran o preferiran l’extrema dreta de Le Pen?

Un hipotètic relleu a l’Elisi tindria efectes sobre l’economia espanyola, ja que França n’és un dels principals socis comercials. El 2020, últim any amb dades, Espanya va importar de França mercaderies per valor de 28.522 milions d’euros, tercer màxim proveïdor després d’Alemanya i la Xina, i va exportar 42.177 milions al mercat francès. Un hipotètic triomf de Le Pen, amb un programa marcadament proteccionista (“Des emplois français pour des travailleurs français”) reduiria els intercanvis i les inversions previstes, reduint llocs de treball i oportunitats de negoci. Tot i que Le Pen ha deixat de banda la seva oposició a l’euro, el seu partit es manté fermament contrari a l’agenda de Macron i vol frenar la lliure circulació de mercaderies i persones. França presenta un model econòmic marcadament estatista i territorialment molt centralista. D’alguna manera, Espanya, per motius històrics, n’és una còpia imperfecta. França ostenta el rècord de ser el país on la despesa pública i els impostos, en percentatge del PIB, són més elevats. I també és un dels països amb major nombre de regulacions públiques. Com a conseqüència, ha tingut una taxa de creixement econòmic baix i un atur elevat durant moltes dècades. Amb un Estat tan poderós i el govern controlant la societat, els partits lluiten acarnissadament per aconseguir el poder. La política preval per sobre de les idees i l’elecció dels polítics és més important que els seus programes. L’Estat, més que mai, es converteix en la gran il·lusió segons la qual tothom intenta viure a costa dels altres.

Un punt molt important a l’agenda compartida dels dos països, per exemple, és reforçar la interconnexió elèctrica i gasista, inacceptablement baixa, per garantir un subministrament d’energia constant a preus assequibles. En el cas pràctic d’Espanya, suposaria més possibilitats d’exportar els excedents d’electricitat generats per les centrals eòliques i solars, fet que alhora donaria un impuls més decidit al desenvolupament d’aquestes instal·lacions, i tenir un accés més generalitzat a l’energia elèctrica produïda per França, molt més estable i barata que la nacional. Però el que seria un innegable avenç queda eclipsat sistemàticament per les mesures governamentals d’impuls a la indústria nacional o protecció dels monopolis existents, els intents de condicionar les decisions estratègiques de les empreses o les traves a la compra de companyies nacionals per part d’inversors internacionals. No debades és significativa la limitada presència de les grans empreses espanyoles en territori francès, i viceversa. Le Pen, partidària de garantir la sobirania energètica francesa consolidant l’aposta per l’energia nuclear, no donarà cap impuls a aquestes connexions. Malauradament, Macron, ja ho hem vist, tampoc.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: