Capitalisme d’amiguets

Fa vuitanta anys, el 1942, en plena Segona Guerra Mundial, l’economista austríac Joseph Schumpeter va publicar un dels seus llibres més famosos, “Capitalism, Socialism, and Democracy”. Va intentar respondre a si el capitalisme pot sobreviure i la seva conclusió va ser que no. Que malgrat l’èxit del capitalisme i l’augment assolit en el nivell de vida, el socialisme seria el seu successor. I no estava del tot equivocat. Aclarim el concepte perquè ni l’hàbit fa el monjo ni el nom la realitat. El capitalisme primigeni d’Adam Smith i el jesuïta Juan de Mariana és finiquitat a la Primera Guerra Mundial. El pes de l’Estat abans del 1914, de mitjana, és inferior al 10% del PIB. A partir d’aquest moment, però, s’abandona l’Estat-mínim liberal per abraçar un Estat-providència que creix constantment, fins arribar a superar el 50% del PIB (60% a França). John Maynard Keynes ens ha convertit a la nova economia de la despesa pública. Podem continuar parlant de neocapitalisme o intervencionisme o el que vulguem dir-li, si això ajuda psicològicament a canalitzar les frustracions i injustícies socials, però el sistema actual es tracta d’un capitalisme clientelar o d’amiguets. L’adjectiu qualificatiu hi té molt a dir.

L’Estat modern absorbeix molts recursos, imposa càrregues, regula en excés, canvia les regles del joc quan li convé, distorsiona els mercats i frena el creixement. Per primera vegada des de la II Guerra Mundial, aquesta nova fornada de joves que es formen a les aules viurà pitjor que els seus pares. Vivim moments de crisi econòmica, és cert, però també de valors. A Espanya, quan algú té èxit se l’enveja. Quan el que triomfa és un empresari, aleshores l’escarni és despietat i se’l persegueix implacablement. Els creadors d’ocupació, els emprenedors que aconsegueixen un cert èxit amb els seus projectes, són examinats al mil·límetre i censurats sense pietat. En canvi, s’espera que la intervenció estatal i l’acció pública tot ho millori i perfeccioni. Schumpeter defineix l’emprenedor com la figura central del procés dinàmic de mercat que introdueix innovacions que canvien radicalment l’activitat econòmica. L’empresari introdueix al mercat productes nous o significativament millors, explora contínuament nous processos de producció amb un ús més eficient dels recursos, i obra nous mercats abans no disponibles.

Schumpeter assenyala l’increment mai vist abans en la producció de béns i serveis, des de la Revolució Industrial, que trenca la maledicció malthusiana i eleva el nivell de vida d’una població creixent, especialment classes mitjanes i baixes, a nivells que ni prínceps ni senyors feudals havien conegut. El que eren luxes minoritaris, ara són béns bàsics àmpliament disponibles. On hi havia privilegis i favoritismes, ara abunda el mèrit i l’esforç. On dominava el col·lectivisme tribal i la servitud, ara es defensa el dret a la llibertat individual i la propietat privada. En temps del capitalisme del segle XIX, la intervenció estatal era mínima i, per tant, el nivell de despesa pública, impostos i intervenció pública també. El moviment de mercaderies i capitals no tenia fronteres, com la migració, el patró or garantia el valor de la moneda i la llei desaprovava la força en la resolució dels conflictes afavorint la solució pacífica. No cal dir que la situació ha canviat radicalment. La intervenció pública s’ha disparat, com també la despesa i el deute, els impostos i la regulació. La moneda fiduciària no té cap valor per ella mateixa, Rússia ataca Ucraïna i Putin desprecia el secretari general de l’ONU a qui bombardeja en la seva visita a Kíiv després de passar pel Kremlin.

Schumpeter assenyala també que el capitalisme permet mantenir una nova classe d’intel·lectuals, desconnectada per primera vegada de la cadena productiva, però que es mostra molt hostil amb el sistema. La seva frustració genera un ressentiment que deriva en crítica social. I, és clar, el sistema de mercat es sosté sobre institucions com la propietat privada i el lliure intercanvi, però també en una cultura i valors determinats. A finals del segle XVIII, les idees liberals permetien l’emergència d’una nova classe social, la burgesia, que prosperava gràcies a uns valors completament diferents als ostentats per la noblesa i reialesa. Amb l’adveniment de l’Estat-providència i el creixement descontrolat de l’activitat pública, són els valors polítics i burocràtics els que adquireixen preeminència. La creixent politització i burocratització de les decisions econòmiques comporta importants costos i riscos de corrupció. El concepte funcionarial d’innovació, plasmat a la llei de start-ups, exclou èxits empresarials com Supermercats Bonpreu, La Fageda o Zara. El model d’innovació que subvenciona el Ministeri d’Indústria està molt lluny dels productes d’alimentació, iogurts o bates de boatiné. Els criteris administratius d’innovació exclouen també empreses com Cabify o Wallapop.

És raonable que les empreses sostinguin l’Estat amb els impostos legals i compleixin les normatives que promulguen les institucions democràtiques. Però no ho és que els òrgans administratius discriminin entre empreses, assignin subvencions i decideixin a priori els guanyadors, perquè quan afavoreixen unes empreses ho fan a costa de les altres i hi ha un risc evident que escullin no les que més s’ho mereixen, sinó les que millor serveixen al poder decisor. Necessitem augmentar la competència i disminuir el pes de les decisions polítiques. Ens calen més empresaris en un entorn on valors com l’esforç i el mèrit dominin a l’amiguisme i l’enxufisme.

La importància dels preus

El darrer informe de pespectives econòmiques elaborat per l’FMI rebaixa del 4,9% al 3,6% la previsió de creixement econòmic global prevista per aquest 2022. Un motiu és l’enquistament de la guerra a Ucraïna. L’autòcrata rus preveia una victòria ràpida i completa sobre el país veí, inclosa l’ocupació de la capital Kíiv. No ha estat així, i de moment les forces ucraïneses defensen aferrissadament la seva llibertat alhora que l’aliança occidental transatlàntica entre Europa i els EUA recupera el seu vigor i exerceix una acció conjunta consistent contra el criminal atac de Putin. Un segon motiu de la desacceleració global és que l’economia de la Xina està creixent actualment molt per sota del ritme acostumat de gairebé el 8% registrat entre el 2010 i el 2019. El gegant asiàtic s’enfronta actualment a una nova onada de confinaments massius per la Covid-19, mentre que el sector immobiliari ja fa temps que mostra senyals de crisi i desacceleració per excessiu endeutament. El món ja no pot dependre de la Xina com a font de resiliència. I el tercer motiu que gripa el creixement i amenaça la recuperació és la inflació. I en aquesta seriosa amenaça ens hem d’aturar.

Tot i que els preus estan pujant per diferents motius, l’augment de la demanda és el factor més important. Els factors d’oferta, com l’escassetat de microxips, les interrupcions en la cadena de subministrament i l’encariment de l’energia i dels aliments a conseqüència del conflicte bèl·lic són molt rellevants, però el creixement del PIB real suggereix que l’activitat econòmica no s’ha vist obstaculitzada significativament per problemes d’oferta, i que la inflació està impulsada principalment per les polítiques d’estímul monetàries i fiscals. Tot fa pensar que la inflació es mantindrà. Per al conjunt de l’OCDE, durant el 2021 el creixement del PIB real va ser del 4,9% (5,1% a Espanya), mentre que la inflació va créixer el 5,2% (6,5% a Espanya). La inflació és un fenomen monetari que succeeix quan la quantitat de diners augmenta més ràpidament que la producció. Per tant, per doblegar la inflació és necessari deixar de crear diners del no-res, normalitzar el tipus d’interès i limitar la despesa pública.

Però cal anar més enllà. Les autoritats ens volen fer creure que una mica d’inflació, propera al 2%, és bona i que la deflació és molt dolenta. Però és realment així? La caiguda de preus suposa un problema per la societat? O és més aviat la deflació una excusa per permetre la creació de diners i evitar els importants perjudicis que comporta a l’Estat? La por a la deflació és instigada per aquells que se’n beneficien directament de la creació de diners, ja que són també els qui gasten primer el nou diner creat. La rebaixa artificial del tipus d’interès facilita que els bancs emetin més moneda a través de la concessió de préstecs. Un crèdit bancari de 50.000 euros, per exemple, s’anota a l’actiu de l’entitat financera i en el compte del client, que els podrà fer servir com vulgui, retirant-los en efectiu, fent transferències o pagant amb targeta de crèdit. Crear diners del no-res (amb un clic d’ordinador es crea diner virtual) distorsiona l’estructura productiva i genera bombolles financeres que esdevindran inviables a mitjà i llarg termini. Els efectes a curt termini són d’eufòria econòmica, similar a la injecció d’anfetamines, però a llarg termini sempre es paguen els excessos.

La deflació, pel contrari, és una medecina amarga quan es prova, però que obra meravelles en el mitjà i llarg termini. La mala fama de la deflació li ve donada per l’errònia atribució d’uns efectes negatius. Són sofismes i mites inconsistents que s’haurien d’aclarir. En primer lloc, no és cert que la deflació perjudiqui l’activitat empresarial. L’empresari actua mogut per l’obtenció del benefici, i es poden obtenir guanys amb deflació per la senzilla raó que els costos, que també són preus, disminueixen. En segon lloc, tampoc és cert que el consum es desplomi amb l’expectativa de preus futurs inferiors. En algun moment s’activarà la compra. Es pot esperar unes setmanes a adquirir aliments o peces de roba que s’abaratiran, però no es diferirà el consum indefinidament. Les compres no es poden ajornar eternament. La vida humana és finita. Com a norma, volem els béns més aviat que tard. Fins i tot assumint que els preus cauran, en algun moment hem de començar a gastar. Tot i que alguns esperaran un any a comprar el nou iPhone, altres voldran tenir-lo el més ràpid possible.

El decrement esperat dels preus incrementa el tipus d’interès real, això és, la suma de l’interès nominal més la deflació esperada. Encara que el Banc Central fixi un interès nominal del 0%, la reducció generalitzada de preus incrementa el cost del crèdit i dificulta la devolució dels préstecs. El deute real, això és el préstec en relació al nivell de preus, s’incrementa. Vist des del punt de vista de l’estalviador, la deflació premia l’estalvi amb una prima de rendiment. I aquí, amb un deute públic descontrolat, és on toquem el moll de l’os. La deflació perjudica l’Estat a l’encarir el pagament del deute. La inflació, en canvi, redueix el valor real del deute, sosté la recaptació d’impostos, però perjudica el conjunt de la societat.

Inflació, salaris i pensions

Gràcies a una esperança de vida creixent situada entre les més altes del món, però també al descens de la natalitat i a l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuts a la dècada del 1960, la població espanyola està envellint ràpidament, amb tota la pressió a l’alça en la despesa en pensions que això comporta. Un sistema públic de repartiment on la situació financera ja és molt deficitària, suposa un problema seriós i complex. I és que el número de persones més grans de 65 anys ha crescut en 4,8 milions des de 1980. Això implica que aquest col·lectiu s’ha duplicat i que les pensions de la Seguretat Social han passat de 4,4 a 10 milions. Aquest procés d’envelliment augmentarà i es preveuen 15 milions de pensions l’any 2050, el que significa un esforç addicional del 50% sobre la situació actual. El nombre més gran de pensions a pagar estarà acompanyat d’un import superior de la jubilació mitjana. No només per l’increment de les bases de cotització dels nous jubilats, sinó també per la revaloració anual de les pensions. I aquí és quan entra en escena el monstre de la inflació, fins ara endormiscat, però ja completament desfermat. Les últimes previsions de l’FMI per Espanya consideren que l’IPC superarà aquest any el 5% de mitjana anual, gairebé la meitat del nivell del 9,8% del mes de març.

El passat 28 de desembre es va publicar la Llei 21/2021 de garantia del poder adquisitiu de les pensions. Sabem que en aquest dia, conegut com el dels Sants Innocents, es recorda la mort a Israel dels nens menors de dos anys ordenada pel rei Herodes fa més de 2.000 anys. Al primer article d’aquesta llei llegim que les pensions contributives de la Seguretat Social mantindran el seu poder adquisitiu. Concretament, que les pensions es revaloraran al començament de cada any en el percentatge equivalent a la inflació, expressada com l’Índex de Preus al Consum dels dotze mesos anteriors. Per tant, els pensionistes estan protegits per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de l’increment generalitzat de preus. La decisió d’actualitzar les pensions vigents a cada moment amb l’IPC de l’any precedent tindrà importants conseqüències sobre la despesa pública total. La Seguretat Social pot haver finalitzat el 2021 amb un dèficit de 29.500 milions d’euros, considerant la transferència rebuda de l’Estat. Amb les dades disponibles fins aquest moment, la despesa pública en pensions a final del 2022 superarà els 175.000 milions d’euros. Aquesta quantitat significa destinar a pensions quasi el 14% del PIB. I considerant la inflació galopant del 2022, equivalent en aquests moments al 10% interanual, que s’incorporaria a la revaloració de les pensions de l’any 2023, les xifres no farien altra cosa que empitjorar. Tot això, just en el moment en què la Seguretat Social pot començar a implosionar per l’arribada a l’edat de jubilació de la generació del baby boom, nascuda a partir del 1960. La despesa pública en pensions, que ja significa una tercera part de la despesa pública total, superaria els 195.000 milions d’euros el 2023. El dèficit del sistema de pensions és tan elevat que exigeix un gran esforç col·lectiu per resoldre-ho. No n’hi ha prou en pujar només els impostos als més rics. L’expropiació del patrimoni d’Amancio Ortega Gaona, una de les persones més riques del planeta, no donaria ni per pagar les pensions espanyoles de mig any. I tampoc és acceptable carregar tot el pes en un únic grup social.

Recordem que, en el sistema espanyol de repartiment, les pensions les paguen els treballadors amb una part del seu salari. Quasi un 40% de l’aportació total del treballador, dividida entre l’empresa i el cotitzant, no arriba a la butxaca de l’empleat perquè s’ingressa a la Seguretat Social. No és just ni eficient que, en les actuals circumstàncies, es revalorin les pensions segons l’IPC i al mateix temps es congelin majoritàriament els salaris dels treballadors, que són els qui les paguen en última instància. Per qüestions de justícia distributiva elemental, l’actualització de les pensions requereix també indexar els salaris respecte a l’IPC, que el Banc d’Espanya estima en una mitjana del 7,5% aquest 2022. Per altra banda, l’actualització dels salaris significaria un increment dels ingressos de la Seguretat Social i, per tant, una millora del dèficit del sistema de pensions. Es sol adduir en contra de la revaloració dels sous els efectes inflacionaris en segona ronda que aquesta mesura ocasionaria. Però el que caldria és atacar les causes originals de la inflació en primera ronda, i no en segona. La inflació és un fenomen monetari que es produeix quan la massa monetària augmenta més ràpidament que la producció. On cal actuar, per tant, és en la política monetària i en la normalització del tipus d’interès. És absurd i cínic a parts iguals continuar amb l’actual ritme d’expansió monetària i carregar tots els ajustos necessaris en la moderació salarial dels treballadors. Aquests són perfectament innocents i no en tenen cap culpa dels errors monetaris i fiscals de les autoritats. I la seva exclusió del pacte de rendes en un govern socio-comunista és una injustícia social que ni el mateix Karl Marx va arribar a imaginar.

Les eleccions franceses

Emmanuel Macron disputarà la segona volta de les eleccions presidencials franceses amb Marine Le Pen el proper diumenge. El president sortint i la líder de l’extrema dreta es tornaran a enfrontar per segona vegada. En la cursa per l’Elisi han quedat descavalcats Jean-Luc Mélenchon, líder de l’esquerra radical, l’ultradretà Éric Zemmour i la socialista Anne Hidalgo, que ha aconseguit només l’1,7% dels vots. Le Pen ha millorat la seva imatge i ha escurçat distàncies amb Macron. La candidatura de Zemmour, a la dreta de Le Pen, ha contribuït a normalitzar políticament la líder d’Agrupació Nacional. Milers de francesos provinents de les classes obreres, la pagesia i capes mitjanes que constaten com l’ascensor social només funciona de baixada, han estat seduïts per les promeses del nacionalpopulisme. El duel del proper 24 d’abril no serà igual al de fa cinc anys. Le Pen ja no espanta a la majoria de francesos. Segons els sondejos, quedarà molt més a prop de Macron que el 2017, quan el president va derrotar la seva rival amb un 66% de vots davant d’un 34%. 20 anys enrere, quan el primer Le Pen, Jean Marie, es va batre en segona volta contra la dreta convencional de François Chirac, la diferència va superar els 60 punts.

Aquesta vegada, Le Pen té alguna possibilitat d’arribar al palau de l’Elisi, de manera similar a Boris Johnson al Regne Unit o, en clau autonòmica, al govern de coalició entre Fernández Mañueco (PP) i García Gallardo (Vox) a Castella i Lleó. Des que es va escurçar el mandat presidencial francès de 7 a 5 anys, cap president en el càrrec ha sortit reelegit. Nicolas Sarkozy va perdre davant de François Hollande i, cinc anys després, aquest va renunciar a tornar-se a presentar. Ara, els partits més extremistes de dreta i esquerra, que coincideixen en el seu suport a la criminal autocràcia de Putin, el refús de les polítiques liberals i el projecte comunitari europeu, sumen quasi la meitat dels vots a França, un país central en la construcció d’Europa, dotat de bomba nuclear i amb un escó permanent al Consell de Seguretat de l’ONU. Le Pen ha canviat el discurs des del 2017, deixant de banda qüestions tradicionals de l’extrema dreta com la identitat, la immigració o la inseguretat, per centrar-se en la pujada de preus i les mesures per augmentar salaris i poder arribar a final de mes. La clau de la segona ronda la tindrà el candidat revelació Mélenchon i els 6,5 milions d’insubmissos, que han protagonitzat un ascens meteòric. Votaran per Macron, s’abstindran o preferiran l’extrema dreta de Le Pen?

Un hipotètic relleu a l’Elisi tindria efectes sobre l’economia espanyola, ja que França n’és un dels principals socis comercials. El 2020, últim any amb dades, Espanya va importar de França mercaderies per valor de 28.522 milions d’euros, tercer màxim proveïdor després d’Alemanya i la Xina, i va exportar 42.177 milions al mercat francès. Un hipotètic triomf de Le Pen, amb un programa marcadament proteccionista (“Des emplois français pour des travailleurs français”) reduiria els intercanvis i les inversions previstes, reduint llocs de treball i oportunitats de negoci. Tot i que Le Pen ha deixat de banda la seva oposició a l’euro, el seu partit es manté fermament contrari a l’agenda de Macron i vol frenar la lliure circulació de mercaderies i persones. França presenta un model econòmic marcadament estatista i territorialment molt centralista. D’alguna manera, Espanya, per motius històrics, n’és una còpia imperfecta. França ostenta el rècord de ser el país on la despesa pública i els impostos, en percentatge del PIB, són més elevats. I també és un dels països amb major nombre de regulacions públiques. Com a conseqüència, ha tingut una taxa de creixement econòmic baix i un atur elevat durant moltes dècades. Amb un Estat tan poderós i el govern controlant la societat, els partits lluiten acarnissadament per aconseguir el poder. La política preval per sobre de les idees i l’elecció dels polítics és més important que els seus programes. L’Estat, més que mai, es converteix en la gran il·lusió segons la qual tothom intenta viure a costa dels altres.

Un punt molt important a l’agenda compartida dels dos països, per exemple, és reforçar la interconnexió elèctrica i gasista, inacceptablement baixa, per garantir un subministrament d’energia constant a preus assequibles. En el cas pràctic d’Espanya, suposaria més possibilitats d’exportar els excedents d’electricitat generats per les centrals eòliques i solars, fet que alhora donaria un impuls més decidit al desenvolupament d’aquestes instal·lacions, i tenir un accés més generalitzat a l’energia elèctrica produïda per França, molt més estable i barata que la nacional. Però el que seria un innegable avenç queda eclipsat sistemàticament per les mesures governamentals d’impuls a la indústria nacional o protecció dels monopolis existents, els intents de condicionar les decisions estratègiques de les empreses o les traves a la compra de companyies nacionals per part d’inversors internacionals. No debades és significativa la limitada presència de les grans empreses espanyoles en territori francès, i viceversa. Le Pen, partidària de garantir la sobirania energètica francesa consolidant l’aposta per l’energia nuclear, no donarà cap impuls a aquestes connexions. Malauradament, Macron, ja ho hem vist, tampoc.

El liberalisme nacional, una defensa

Les nacions són realitats socials evolutives, bàsicament unides per una llengua comuna i altres característiques històriques o culturals. Són un conjunt d’interaccions humanes constituïdes per una determinada sèrie de comportaments pautats de naturalesa lingüística, cultural, històrica, religiosa i, amb menys importància, racial. El nacionalisme té avui mala fama. És, per alguns, una ideologia perillosa. Una cosa és el sentiment natural d’estima per la gent del país i una altra la lleialtat cega capaç d’agressions incompatibles amb la justícia i la pau. El nacionalisme ha tingut, moltes vegades, importants conseqüències contràries a la llibertat de les persones. Així, sense remuntar-se a la tragèdia que va suposar el nacionalsocialisme a Alemanya o el feixisme a Itàlia durant la primera meitat del segle XX, cal recordar la guerra dels Balcans entre les nacions de l’antiga Iugoslàvia i, per suposat, la barbàrie actual de la Rússia de Putin sobre Ucraïna. Putin va afirmar que Ucraïna no tenia una identitat diferent a la de Rússia. Però Ucraïna està resistint amb tenacitat precisament perquè no vol viure en una dictadura corrupta imposada, sinó en un país independent i liberaldemocràtic.

Fins el darrer terç del segle XVIII, grans imperis havien governat la major part del món. Amb la revolució nordamericana, el 1776, i la francesa, el 1789, el govern en nom d’un poble definit nacionalment es va anar estenent gradualment. Ara podem trobar nacions, com l’anglosaxona, distribuïda en diferents estats, com Gran Bretanya, els EUA, Canadà i Austràlia. O la nació lingüística alemanya, que comprèn Alemanya, Àustria i part de Suïssa. També trobem Estats plurinacionals com Suïssa i, per suposat, Espanya, on coexisteixen com a mínim tres grups nacionals, el castellà, el català i el basc. Per tal que els sentiments nacionalistes ancestrals contribueixin al progrés i desenvolupament harmoniós i no al conflicte i l’agressió, cal que siguin fecundats pels ideals de la tolerància, la llibertat individual i el respecte a la legalitat. Això és, pel liberalisme. Les societats liberals assumeixen la igualtat en dignitat humana, una dignitat que està arrelada en la capacitat de decisió de l’individu i, per aquest motiu, protegeixen l’autonomia individual com un dret bàsic. Prioritzen la diversitat i la tolerància, el cosmopolitisme i la societat civil, com també la innovació i l’emprenedoria, el treball i l’austeritat, la propietat i el lliure mercat per prosperar econòmicament. Així com els ideals liberals tenen vocació d’universalitat, el nacionalisme és més provincià i localista. Com fer compatible la identitat nacional amb els valors liberals?

Pel principi d’autodeterminació, cada grup nacional ha de tenir, en tot moment, la possibilitat de decidir lliurement amb quin Estat polític vol integrar-se. El suport a l’autodeterminació nacional en forma de secessió comporta dues conseqüències.  La primera, en sentit descendent, és que un país que hagi aconseguit la independència ha de permetre la secessió en segona instància d’una minoria més petita del seu territori nacional, si aquesta així ho expressa. En termes hipotètics, podria ser el cas de la Vall d’Aran. I la segona, en sentit ascendent, és el suport a l’ampliació dels estats nacionals mitjançant l’adhesió o annexió pacífica i democràtica. El segon principi essencial que ha de regir la relació entre les diferents nacions és el de la completa llibertat de comerç. El proteccionisme genera inevitablement la dinàmica del conflicte i la guerra, que es justifiquen amb la finalitat d’expandir les fronteres i guanyar més recursos productius. Com més petit sigui un Estat, més difícil li serà imposar el proteccionisme i més defensarà el lliure comerç. Aquest és un argument a favor de la descentralització i la fragmentació política en unitats administratives com més petites millor. Pel principi de subsidiarietat, un assumpte ha de ser resolt per l’autoritat més propera al ciutadà i, per tant, conforme ascendim per l’escalafó administratiu, les competències de les organitzacions estatals haurien de disminuir. Sumat a la llibertat comercial, cal la llibertat de moviment de persones, amb l’emigració i immigració sotmeses a unes normes que impedeixin fins coactius i intervencionistes contraris a la lliure interacció. Així, la immigració no ha d’estar subvencionada per l’Estat. Els emigrants o immigrants han de poder demostrar voluntat d’integració i que accedeixen a la societat que els rep amb la finalitat d’aportar la seva capacitat laboral o empresarial. Que no seran una càrrega i podran, com a norma general, mantenir-se per si mateixos.

El problema del nacionalisme és el seu desmesurat intervencionisme econòmic i social. El nacionalisme català demana paradoxalment a l’Estat central, de qui diu voler-se separar, que actuï en contra d’autonomies com la de Madrid, fiscalment molt més benèvoles. D’aquesta manera aconsegueix reforçar el centralisme de la capital en perjudici de la pròpia nació catalana. El nacionalisme basat en la planificació social i la coacció sistemàtica està condemnat al fracàs. En canvi, el liberalnacionalisme permet el desenvolupament de les nacions i la seva relació pacífica. Johann Bluntschli, un jurista suís, considerava que “en el món hi hauria d’haver tants estats com nacions”. D’alguna manera anem per aquí. Des del final de la Segona Guerra Mundial, s’ha passat de 52 a gairebé 200 estats, molt per sota dels 300 que hi havia abans de la unificació d’Alemanya, o dels 500 que s’han identificat a l’Europa del segle XVI.

Crisi energètica

Aquesta setmana, el president Pedro Sánchez ha aprovat en Consell de Ministres un conjunt de mesures per donar resposta a la crisi energètica que està contribuint a l’encariment del preu de l’electricitat, el combustible, els aliments i, per extensió, la resta de béns i serveis. Amb l’indicador avançat de l’IPC del mes de març, la inflació a Espanya ja arriba al 9,8% en taxa interanual. Un increment de preus del 3% el mes de març és una de les pitjors dades mai registrades a Espanya. Per fer front a les necessitats més urgents, l’executiu regularà alguns preus i mobilitzarà 16.000 milions d’euros fins el 30 de juny, 6.000 milions en ajudes directes i 10.000 milions com avals de l’ICO a les empreses amb problemes financers. En l’àmbit del control de preus hi trobem la limitació de la revisió dels contractes de lloguer al 2% i la fixació d’un preu de referència per al gas que s’utilitza a les centrals de cicle combinat. I dins del bloc d’ajudes directes destaquen els 20 cèntims per litre de combustible, l’increment de l’ingrés mínim vital, l’ampliació del bo social elèctric a les llars més vulnerables o l’extensió de la rebaixa d’impostos a l’electricitat mantenint l’IVA reduït del 10% i l’impost especial sobre l’electricitat al 0,5%.

Quins efectes tindran aquestes mesures sobre una inflació de dos dígits? Doncs negatius. El control de preus mai és una solució. No podem frenar la inflació fixant preus per decret de la mateixa manera que no podem taponar una manguera a pressió obstruint la sortida d’aigua amb un dit. Els bancs centrals comencen a defensar el refredament urgent del volum de despesa agregada per desaccelerar la pujada de preus i estabilitzar les expectatives. Malauradament, alguns governs encara no ho han entès i no saben fer altra cosa que incrementar els nivells de despesa, contribuint a generar més i més dèficit públic, més i més deute públic. Clarament, aquest pla no s’hauria de finançar amb deute, sinó amb mesures pressupostàries de suma equivalent i signe contrari, això és, retallades d’altres partides de despesa o/i pujades temporals d’impostos. El recurs al deute significa ajornar la solució del problema i carregar la factura d’aquestes mesures a les generacions futures. Generacions futures que no tenen cap culpa dels errors comesos pels seus antecessors i que no han tingut ni veu ni vot en l’aprovació de polítiques fiscals permanentment expansives.

Recordem que en el mercat de l’energia el preu s’estableix segons el sistema marginalista. La font energètica més cara és la que determina el preu al qual es remuneren totes les altres centrals elèctriques amb independència de quins siguin els costos de producció. Donat que en les actuals circumstàncies de guerra a Ucraïna el gas s’ha encarit, tota la factura puja de preu per l’encariment del gas. Així, per exemple, encara que el cost de generar un MWh en una central nuclear sigui de 15 euros, com també es genera electricitat en una central de cicle combinat amb gas a 150 euros, aleshores a la nuclear se li remunera el MWh a 150 euros. Si el mercat elèctric fos competitiu, que no ho és, els beneficis extraordinaris assenyalarien quines tecnologies són les més eficients i en quines s’ha d’invertir. A mitjà termini, els beneficis incentivarien a construir més centrals nuclears i menys centrals de cicle combinat amb gas, rebaixant estructuralment el preu de l’electricitat i normalitzant també els beneficis de les nuclears.

L’alternativa que proposa el govern de Sánchez, molt diferent a la de la lliure competència, és limitar els preus del mercat majorista determinats pel gas a un màxim d’aproximadament 50 euros. Si les companyies elèctriques renoven contractes o en signen de nous a un preu superior a aquest topall, aleshores el govern reduiria els beneficis extraordinaris, coneguts com beneficis caiguts del cel o “windfall profits”. Se’ls reduiria la rendibilitat obtinguda perquè, com defensa la ministra per a la Transició Ecològica Teresa Ribera, els beneficis estan per sobre d’allò que és raonable i només es justifiquen pel desorbitat creixement del preu del gas. No està clar, però, que això acabi passant en un entorn monopolístic com és el mercat espanyol.  

D’entrada, aquesta mesura defensada per Espanya i Portugal, que configuren una illa energètica dins d’Europa, necessita el vistiplau de la Comissió Europea, que és qui en té la competència. Els governs socialistes de Pedro Sánchez i António Costa esperen tenir el vistiplau en un termini d’entre tres i quatre setmanes. Això significa que els consumidors no tindran una rebaixa a la factura elèctrica, com a mínim, fins a finals del mes d’abril. Un cop obtinguda l’aprovació, queda pendent de determinar com es paga la diferència entre el preu de produir electricitat a les centrals de cicle combinat amb gas i el topall màxim fixat pel govern. Tot fa pensar que el consumidor no s’endurà tot l’estalvi de la retallada dels beneficis caiguts del cel de les companyies elèctriques, sinó que una part es destinarà a pagar el cost superior del gas sobre el llindar fixat per l’executiu. D’aquesta manera, l’energia gasista no operarà amb pèrdues i es dissipen els problemes de subministrament que això hauria pogut provocar. En qualsevol cas, en un mercat ja molt intervingut, les noves mesures de control les acabaran pagant els consumidors.

Inflació i salaris

Entre els anys 2013 i 2021 les llars espanyoles van patir una inflació acumulada de només el 4%. Va ser una època de gran moderació de preus a Europa. Van coincidir la recuperació econòmica posterior a la crisi de l’euro amb uns preus estables. Semblava que la inflació estava derrotada per sempre i que els polítics començaven a debatre que la preocupació ja no era l’increment generalitzat i sostingut dels preus, sinó la deflació. Ara bé, des del febrer del 2021 la inflació s’ha disparat gairebé un 8%. Per tant, en només 12 mesos, els preus han pujat el doble que en els vuit anys anteriors. Els factors que expliquen el retorn de la inflació són reals i monetaris. Els primers, com els problemes de subministrament i l’encariment energètic i alimentari, són importants. Però els segons, relacionats amb les polítiques monetàries ultraexpansives dirigides de manera coordinada pels Bancs Centrals, són igualment greus i preocupants.

En els darrers anys, la inflació s’ha mantingut estable mentre molts països reduïen l’atur. Ja sabem que Espanya és diferent i manté sempre un diferencial molt negatiu en el mercat de treball. Si bé és cert que l’atur del darrer trimestre del 2021 va baixar al 13,3%, també ho és que la xifra està distorsionada pels treballadors amb ERTO (103.000) i els autònoms en cessament d’activitat (216.000), ambdós sense cap tipus d’activitat laboral. A més, el nombre de persones inactives s’ha incrementat i a les dades de l’EPA hi apareixen 3,8 milions d’ocupats que no han treballat durant la setmana de referència en què s’ha fet l’enquesta. En qualsevol cas, tot fa preveure en les circumstàncies actuals que qualsevol intent de reduir l’atur es traslladarà a un increment de preus. El pendent de la corba de Phillips, que relaciona empíricament els nivells d’inflació i atur, pot arribar a ser molt pronunciat.  

Per la part empresarial, quan la inflació de costos és moderada i no es pugen preus per no perdre quota de mercat, els marges de benefici es redueixen. En un primer moment, les empreses van contenir la pujada de preus suportant el major cost de l’energia en forma de menors beneficis. Però ara els preus pugen i, per tant, els beneficis d’algunes empreses s’estan recuperant. La pressió sobre els marges ha acabat explotant i s’ha traslladat a la resta de béns i serveis. És veritat que no totes les empreses tenen la mateixa capacitat per traslladar al client l’increment de costos. Però correspon a les autoritats garantir l’accés lliure al mercat i promoure la competència, corregir els monopolis i distribuir els guanys extraordinaris que aquests acrediten regularment. Si els salaris resten congelats en temps d’inflació, això significa que el pes principal de l’ajust recau sobre els treballadors. Amb el ritme d’encariment actual dels preus, el poder adquisitiu dels salaris s’haurà reduït a la meitat en només 9 anys. Els agents socials havien confiat ingènuament en la mort prematura de la inflació, no renovant les clàusules de garantia salarial. Però la inflació només estava endormiscada i ha despertat amb un furor renovat i abrivat.

En una reunió amb el govern, els secretaris generals de CCOO, Unai Sordo, i d’UGT, Pepe Álvarez, han avisat que no hi haurà acord si no es garanteix el poder adquisitiu dels treballadors. Sordo denuncia que sempre són els treballadors els que han d’acabar carregant el mort. Per tal que això no es repeteixi, cal recuperar les clàusules de garantia salarial, que han desaparegut dels convenis col·lectius dels darrers anys. Aquesta clàusula obligava a actualitzar les taules salarials del conveni en funció de la inflació per tal que els treballadors no perdessin poder adquisitiu. Mentre que el 70% dels treballadors tenien aquesta clàusula l’any 2008, actualment la protecció no arriba al 15%. Per tant, hi ha hagut una forta caiguda de la indexació dels salaris a la inflació. Mercadona, amb més de 90.000 treballadors a Espanya, ha acceptat per conveni augments de sou segons l’IPC a partir de l’1 de gener d’aquest any. És un bon exemple que s’hauria de generalitzar. La clàusula de revisió salarial ha de tornar als convenis, com a garantia bàsica del manteniment del poder adquisitiu dels salaris.

La realitat, però, és ben diferent. Segons un estudi de CCOO, el 75% dels treballadors amb conveni tindran increments salarials inferiors al 2%. Per tant, la pèrdua de capacitat adquisitiva està assegurada. L’Agència Tributària xifra en el 10% el creixement salarial mitjà entre el 2007 i el 2020, mentre que en aquest període la inflació va repuntar, amb dades de l’INE, el 20%. Exactament el doble. Per tant, els treballadors s’han empobrit i el perjudici amenaça amb escalar a partir d’ara. A més, els efectes són regressius i afecten en major mesura les rendes més baixes. La forta pujada dels preus dels aliments perjudica especialment a les famílies amb menors ingressos. De manera simètrica, els elevats costos energètics castiguen no només sectors industrials electrointensius com el metal·lúrgic, sinó també tot el teixit empresarial de petites i mitjanes empreses. No podem continuar indefinidament amb un model productiu basat únicament en retallades salarials i preus low-cost. Hi ha altres vies per guanyar competitivitat. I són les que s’han de transitar.  

El cost de les sancions

El preu de la llum en el mercat majorista ha superat aquesta setmana els 600 euros/MWh. Després d’aquesta nova pujada, que es produeix en plena ofensiva militar de Rússia sobre Ucraïna, el preu de la llum multiplica per 13 l’import registrat fa un any, quan es pagava a 45 euros/MWh, i és un 90% superior que quan Rússia va envair Ucraïna el 24 de febrer. Un dels components que més contribueix a aquest enlairament és l’escalada que ha registrat el gas en els mercats internacionals i que marca generalment el preu majorista, al ser l’última font més cara que cobreix la demanda. Tampoc mai s’havia pagat el petroli a un preu tan alt en euros. L’escalada dels preus del cru, que ha superat els 130 dòlars i la devaluació de l’euro respecte al dòlar han portat el Brent i les economies europees a pagar-lo per primera vegada molt per sobre dels 100 euros. I el preu s’ha disparat davant la possibilitat que Occident, els EUA més que Europa, iniciï un embargament del petroli i gas russos. El transport s’encareix i els costos energètics, encabritats per l’escalada del gas i de la llum, es disparen.

De mitjana, a la UE el 40% del consum de gas i el 27% del petroli provenen de Rússia. La factura és de 180.000 milions d’euros anuals. Aquests ingressos contribueixen al 75% del pressupost militar del Kremlin i, per tant, ajuden a finançar la guerra amb Ucraïna. És precisament el flux de diners associat a les importacions d’energia i matèries primeres per part d’Europa allò que sosté en bona mesura l’arrogància de Putin. Molt particularment, la dependència del gas rus és directa i enorme en el cas de molts països de l’Europa Oriental. Les darreres sancions, que s’afegeixen a la congelació dels actius exteriors del Banc Central de Rússia, pretenen asfixiar econòmicament el règim de Putin. Però també tenen importants efectes sobre Europa, un gegant econòmic sense autonomia energètica ni capacitat de defensa pròpia. Cada dòlar d’encariment del petroli suposa un cost en termes de PIB espanyol proper a 300 milions. Les famílies i els treballadors s’empobreixen, les empreses redueixen els marges, i si aquestes poden repercutir l’increment de preus perjudiquen els consumidors.

Ara bé, com perjudica a Putin el boicot al petroli i gas russos? Doncs ben poc de moment. Rússia normalment exporta 8 milions de barrils de petroli diaris. Al voltant del 60% es destina a Europa i el 20% a la Xina. Ara, el barril de petroli dels Urals es ven amb un lleuger descompte davant el barril de Brent, però es continua venent. El Kremlin continua fent caixa i el gran beneficiat del descompte és la Xina. El petroli i gas russos que no compra Europa es venen més barats a la Xina. Les sancions a Rússia, per tant, reforcen l’eix Moscou-Pequín. Aquests països fa anys que estrenyen els llaços econòmics. Vladímir Putin i Xi Jinping s’han trobat 40 vegades en reunions oficials els darrers anys. La Xina és el soci comercial més important de Rússia. El Banc Central rus té el 13% de les reserves exteriors en iuans. Els dos països acaben de signar un contracte a 30 anys perquè Rússia li subministri gas natural a la Xina mitjançant un nou gasoducte, arribant també a un acord pel subministrament de 100 milions de tones de carbó. El 2017 varen establir un sistema financer de pagament interbancari per a liquidar transaccions entre iuans i rubles. El seu ús fins ara ha estat limitat i cada cop és més clar que aquests acords es varen fer per evitar les sancions occidentals que seguirien a un atac militar sobre Ucraïna que porten molts anys preparant. Les sancions no aturaran les ambicions del Kremlin ni ofegaran econòmicament a Putin. Més aviat, el principal damnificat serà Europa i la Xina el beneficiat.

Quina podria ser una possible solució a aquest problema? Els Estats Units és un gran productor de petroli i gas, acumulant també immenses reserves en el seu territori. Un esforç productiu intensiu per vendre massivament els seus recursos energètics, tant en el mercat nacional com en l’exterior, debilitaria el règim de Putin a l’abaratir el preu de l’energia i disminuir els ingressos que financen la criminal guerra. Al mateix temps, a mitjà termini, els EUA i la Xina, en guerra comercial des del 2018, haurien d’eliminar recíprocament els aranzels imposats per Trump. L’escalada en la retòrica, les contínues topades diplomàtiques i les sancions mútues entre les dues superpotències contribueixen a la polarització mundial. El conflicte de Rússia amb Ucraïna reforça la unió entre la Xina i el Kremlin, tensionant les relacions entre l’eix Pequín-Moscou i l’aliança transatlàntica entre Europa i els Estats Units. L’acció militar premeditada de Putin sobre Ucraïna és un acte criminal que sega la vida de molts innocents. Una invasió de l’illa de Taiwan per part de l’exèrcit de la República Popular de la Xina podria significar l’inici de la Tercera Guerra Mundial. La millora en l’autosuficiència energètica d’Europa, l’esforç exportador en petroli i gas dels EUA i l’OPEP, així com l’impuls de les relacions comercials amb la Xina en serien els antídots més eficaços. 

Economia de guerra

Tots estem corpresos al contemplar les escenes de destrucció a l’Europa del segle XXI. Qui es pensava que la modernitat de la nostra època era incompatible amb la barbàrie i follia d’altres temps, o que les guerres obertes no es tornarien a repetir, s’equivocava de ple a ple. Un exoficial de la KGB, convertit en dictador de la Rússia postcomunista, porta molt de temps planificant i preparant l’atac a Ucraïna, enganyant els crèduls polítics occidentals que li allargaven la mà tot somrient a la foto de la recepció oficial. Sentint-se hereu de Stalin, Putin vol restituir la glòria de l’imperi soviètic reconquerint el que considera territori propi. I si Joseph Stalin no va dubtar a cometre un genocidi contra el poble ucraïnès, conegut com l’Holodomor, quan aquest es va resistir a cedir les fèrtils terres a l’estat soviètic, Vladímir Putin no dubta a massacrar la població civil quan aquesta gosa lluitar per la seva llibertat. A més, el control del dèspota narcisista sobre míssils nuclears fa confondre la prudència d’alguns dirigents amb la covardia.

Les forces nuclears russes tenen una estructura complexa i, a nivell global, estan dividides en les de caràcter estratègic, de llarg abast, i les de caràcter tàctic, de curt abast. En total, més d’un miler de caps nuclears amb un poder destructiu 50 vegades superior a la bomba atòmica d’Hiroshima. També podrien causar una catàstrofe nuclear a les centrals de Txernòbil, l’ocupació de la qual ha estat un objectiu militar inicial, o Zaporíjia, la més gran d’Europa. Aquestes centrals no tenen, per elles mateixes, cap interès militar, així que la possibilitat sempre hi és. Segurament, sense la dependència del gas rus, Putin no s’hauria atrevit a envair Ucraïna. Però els ingressos provinents dels recursos energètics i matèries primeres sostenen l’arrogància del dictador. La dependència del gas rus és directa i enorme en alguns països de l’Europa Oriental. Bèlgica, França i els Països Baixos importen menys del 10% del seu gas natural de Rússia, com també Espanya i Portugal. Alemanya, en canvi, depèn de Moscou per a la meitat de les seves importacions i Itàlia al voltant del 40%. Per a Àustria, Hongria, Eslovènia i Eslovàquia, la xifra és d’aproximadament el 60%, i per a Polònia, el 80%. Bulgària depèn totalment del gas rus.

Tanta dependència gasista provocarà increments de preus i problemes d’abastiment a Europa. La inflació a Espanya s’ha situat el febrer en el 7,4% interanual, la xifra més elevada dels darrers 33 anys. I cal tenir present que aquestes xifres són anteriors al conflicte bèl·lic i no pas posteriors. Per tant, la guerra agreujarà i farà més intensa la tendència inflacionista. L’estanflació, la suma d’estancament i inflació, és un escenari cada vegada més real que admet fins i tot el Banc Central Europeu. Per la seva banda, les sancions econòmiques d’Europa i els EUA inclouen l’exclusió d’alguns bancs russos del sistema de comunicació interbancari SWIFT i la congelació dels actius exteriors del Banc Central de Rússia, estimats en un total de 640.000 milions de dòlars. Si les autoritats monetàries russes no tenen suficient or i divises per defensar el valor del ruble, aquest es depreciarà. Això és justament el que ha passat aquesta setmana, forçant increments del tipus d’interès de fins el 20% i imposant restriccions a la retirada dels dipòsits bancaris per part dels ciutadans russos. Són situacions que ens recorden les viscudes el 1991 amb la dissolució de la URSS. Perdre els estalvis, tenir controls de capital, no poder fer transaccions en monedes estrangeres, una important contracció del PIB, la fugida de Rússia de moltes empreses multinacionals, la possible cancel·lació de transferències bancàries de sous i pensions… Són conseqüències devastadores per al poble rus que, en qualsevol país de tradició liberal, provocarien la rebel·lió popular contra el dèspota Putin. En aquest sentit, el líder opositor rus Alexéi Navalni, actualment empresonat després de l’intent d’enverinament del Kremlin, ha cridat a manifestar-se per expressar el descontentament contra l’ofensiva militar sobre Ucraïna.

El règim de Putin respon a qualsevol manifestació amb la repressió pura i dura, manipulant també l’entorn informatiu i influint en la manera com molts russos valoren la guerra contra Ucraïna. Els agents de seguretat persegueixen els individus que publiquen missatges contra la guerra a les xarxes socials. I, malgrat la repressió, s’estan produint protestes a moltes ciutats. El fet que la gent surti al carrer quan els costos de fer-ho són alts és un senyal del creixent rebuig intern de Putin. La tragèdia i la injustícia tenen una gran capacitat per mobilitzar les masses, com quan el venedor de fruita tunisià Mohamed Bouazizi es va suïcidar després que una agent de la policia local l’hagués humiliat i requisat tota la mercaderia. Aquest episodi va iniciar la Primavera Àrab el 2011. Putin haurà de reduir la despesa pública per les sancions, fent la vida encara més difícil a la població i augmentant el malestar. El poble rus es mostra insatisfet amb Putin, la comunitat internacional el sanciona, i els oligarques russos haurien d’entendre que Putin ja no garanteix els seus interessos. La caiguda de Putin seria la manera més ràpida d’acabar amb aquesta guerra.

El conflicte amb la Rússia de Putin

Rússia ha decidit atacar obertament Ucraïna, després de reconèixer com a repúbliques independents els territoris de Donetsk i Lugansk, a la regió del Donbàs, on fa anys que Putin finança grups armats prorussos. Amb aquesta decisió, Moscou no només incompleix els Acords de Minsk signats el 2015, sinó que inicia un conflicte internacional amb conseqüències imprevisibles. Fins ara, el cost del conflicte entre Rússia i Ucraïna, que acumula més de 14.000 morts des de 2014, ha estat devastador per a Ucraïna, reduint el PIB dels 183.000 milions de dòlars el 2013 a 91.000 milions el 2016. Encara avui continua estant un 15% per sota del nivell del 2013. No s’ha de desestimar la gravetat de la situació. Quan Rússia es va unir a la guerra civil a Síria, l’estiu del 2015, l’aleshores president dels EUA Barack Obama va afirmar que Síria es convertiria en el Vietnam de Rússia. Però es va equivocar. No ha estat així. Moscou ha acumulat més influència a la regió i ha guanyat amb Assad un soci lleial per a les seves aspiracions de poder. Ara Putin vol controlar Ucraïna, com ja ha fet amb Bielorússia i Kazakhstan. Si Rússia aconsegueix el control o la desestabilitza a gran escala, una nova etapa podria començar a Europa. La sobirania russa sobre Ucraïna provocaria una onada d’inseguretat als països de l’est. I així com l’exèrcit rus és poderós, dedicant el país postcomunista més de l’11% de la despesa pública a defensa, la UE no té un exèrcit comparable. Europa dedica moltíssims recursos a mantenir l’Estat del Benestar, però molt pocs a defensa. La continuïtat del Welfare State europeu dependria de l’ajuda prestada pel Warfare State dels EUA de Joe Biden. Aquest país celebrarà les properes eleccions el 2024. I d’aquestes en pot dependre el futur d’Europa. El triomf de Donald Trump o d’un candidat afí podria destruir la relació transatlàntica en un moment de màxim perill, qüestionant les garanties de seguretat de l’OTAN al vell continent.

Els refugiats ucraïnesos, amb el conflicte, poden fugir massivament del país. Quina capacitat té la UE per acollir-los i integrar-los? De quina manera l’èxode alimentaria el creixement dels partits d’extrema dreta i el seu discurs xenòfob? Podria Espanya, un país en regressió demogràfica i necessitat de població jove i emprenedora, ubicar-los en el seu territori i dinamitzar l’estructura productiva? Si Moscou opta per la confrontació directa amb Occident, Pequín podria ser el seu soci preferent. El món es polaritzaria i un dels blocs emergents seria l’aliança entre Rússia i Xina. Fins i tot aquest darrer, envalentonat per l’exemple rus, podria plantejar la invasió de Taiwan. El conflicte es descontrolaria i les conseqüències serien tràgiques. Les sancions econòmiques imposades faran més mal a Europa que a Moscou, per la dependència que tenim del gas de Sibèria. Les exportacions europees de vehicles a Rússia són fàcilment substituïbles per les xineses. Un motiu més que enfortiria l’eix Moscou-Pequín. En canvi, les exportacions russes de gas al continent, que suposen el 40% del consum, només són substituïbles pel gas liquat molt més car provinent dels EUA. L’encariment del gas i el preu del petroli superant els 100 dòlars per barril és una amenaça econòmica seriosa. Incrementarà les tensions inflacionistes, també del tipus d’interès, i frenarà el creixement econòmic. Concretament, s’estima que per cada 10 dòlars d’encariment del preu del petroli, el PIB espanyol disminueix 25 dècimes. La incipient recuperació, per tant, quedaria estroncada. En paral·lel, altres matèries primeres com el blat o l’alumini també s’estan encarint. Per altra banda, Rússia és una potència militar amb armament nuclear, però sense fortalesa econòmica. La seva població ronda els 145 milions i el PIB amb prou feines supera els 1,5 bilions de dòlars. És inferior al d’Itàlia i només un 10% superior al d’Espanya. El gas i el petroli representen el 15% del PIB i proporcionen el 36% dels ingressos públics.

L’objectiu de Putin a Europa de l’Est és força clar. L’autòcrata rus enyora el passat poder soviètic i vol restaurar l’imperi, amb l’estatus de gran potència i la influència que Rússia va perdre fa 30 anys, amb la desintegració de la Unió Soviètica el 1991. La resposta pot ser, i no és una contradicció, al mateix temps pro-russa i anti-Putin. El tsar Alexandre II, al segle XIX, va intentar modernitzar i occidentalitzar Rússia. Va ser assassinat el 1881. Alexei Navalny, un opositor polític de Putin que vol que Rússia segueixi el camí europeu, va ser enverinat i ara està tancat a la presó. A molt curt termini, Europa necessita de la força militar dels EUA i l’OTAN per lluitar i deposar el dèspota rus. Però la UE i l’economia russa són complementàries i es necessiten mútuament. Europa ha de mantenir oberts tots els canals possibles de relació amb Rússia. És possible que Josep Borrell no sigui el més idoni per ocupar el càrrec d’alt representant de la UE. Figures de gran capital polític, com Angela Merkel, podrien reubicar-se en el firmament europeu amb capacitats de decisió. A llarg termini, la UE hauria d’integrar Ucraïna a l’espai comunitari i, fins i tot, també la Rússia post-Putin. Perquè no oblidem, com deia l’economista francès Bastiat, que l’alternativa al lliure comerç és la guerra. I la guerra ja ha començat.