El llegat d’Hugo Chávez

Així com l’elecció d’un nou Pontífex, jesuïta i auster, genera expectatives de canvis esperançats en el govern de la cúria vaticana i de l’església catòlica, la mort del dirigent veneçolà Hugo Chávez obliga a fer balanç dels resultats aconseguits durant els 14 anys de l’anomenat “socialisme del segle XXI”. Com s’han rendibilitzat les rendes del petroli, superiors al bilió de dòlars i equivalents al 40% del seu PIB?

Com sol succeir, l’Estat s’apropia d’aquestes riqueses naturals i les utilitza, en primer lloc, per reforçar les seves estructures de control econòmic i social, debilitant les classes mitjanes i construint un aparell assistencial subjugador de les masses. Les polítiques de despesa pública i expansió monetària descontrolades, les expropiacions indiscriminades o la intervenció del tipus de canvi han originat problemes de dèficit fiscal i deute públic, inflació i augment d’impostos, escassetat de productes bàsics, racionament d’aigua i talls de llum al país llatinoamericà.

Al mateix temps que l’Estat absorbeix el 45% del PIB, s’erosiona la propietat privada i la iniciativa empresarial. Si la renda per capita de Veneçuela, el 1998, duplicava la de Perú o Colòmbia, i era semblant a la de Xile i Uruguai, tots ells mancats de petroli, avui la renda dels xilens i uruguaians supera la dels veneçolans, mentre que peruans i colombians estan només un 20% per sota. Chávez deixa un país més empobrit o menys pròsper que els seus veïns, caient de la quarta posició del rànquing llatinoamericà en renda per capita el 1998, a la setena posició el 2012.

Els indicadors socials, derivats directament del creixement econòmic, tampoc han progressat adequadament. L’índex de desenvolupament humà, basat en el nivell de vida, l’educació i l’esperança de vida, augmenta a Veneçuela menys del 19% en vint anys, mentre que en el conjunt d’Amèrica Llatina ho fa un 29%. I és que, a llarg termini, la lliure iniciativa sempre sol superar l’assistencialisme estatista.