La trampa de la pobresa

Les dades macroeconòmiques d’Espanya en creixement i ocupació no són dolentes, però això no es tradueix en cap alegria a peu de carrer. La inflació i l’atur, la precarietat del treball i l’increment de la pressió fiscal contribueixen a que un creixent nombre de famílies arribi amb dificultats a final de mes. Les últimes dades de l’indicador Arope, que mesura el risc de pobresa o exclusió social, situen Espanya com el país d’Europa amb més llars en problemes. Aquest indicador comprèn la població en risc de pobresa (ingressos inferiors al 60% de la renda mediana després de transferències socials) o aquella que no es pot permetre una llista de béns i serveis bàsics (no poder menjar carn o peix cada 2 dies, no disposar de rentadora o mòbil, etc.). Una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa o exclusió social. Concretament, el 26,5%. Per grups d’edat, el percentatge més alt de pobresa correspon als menors de 16 anys (32% del total) i el més baix als majors de 65 anys (21%). Per tipus de llar, la xifra més alta correspon a la llar formada per 1 adult amb 1 o més fills dependents (49%).

Malgrat el creixement econòmic i els rècords d’ocupació, el nombre de persones en dificultats econòmiques està augmentant. En canvi, es redueix a Grècia (26%) i amb els menors índexs de pobresa hi trobem Finlàndia (16%) i Eslovènia (14%). Si liderar el creixement del PIB no ha servit per reduir els nivells de pobresa, què està passant? Hi ha diverses causes que expliquen la situació actual. La creació de llocs de treball no està aconseguint treure població de la pobresa. En els 21 milions d’ocupats hi tenen una participació molt rellevant els sectors de baix valor afegit, com l’hostaleria, el comerç, l’oci o el transport. Activitats que es caracteritzen per la precarietat, els salaris baixos i, per tant, la pobresa. Un 16% dels treballadors espanyols tenen problemes econòmics i estan en risc de pobresa, davant de l’11% de mitjana europea. Aquesta dada evidencia que una bona part de la feina que s’està creant no serveix per escapar de la pobresa. Tampoc s’està aconseguint una gran reducció de la desocupació. Espanya és el país de la zona euro amb més taxa d’atur, encara per sobre de l’11%. I el 63% dels aturats està en risc de pobresa.

El 50% dels estrangers residents a Espanya estava, el 2023, en risc de pobresa o exclusió social, la pitjor dada de tota l’eurozona. S’ha triplicat el nombre de famílies que no poden mantenir la llar a una temperatura adequada, passant del 8% el 2019 al 21% el 2023. I quasi s’ha duplicat el percentatge de llars que no es poden permetre menjar carn o peix almenys dos dies a la setmana: del 3,8% al 6,4%. Els recursos públics es concentren en els pensionistes, cosa que explica que els nivells de pobresa entre els jubilats siguin inferiors als del conjunt de l’eurozona. En canvi, la pobresa infantil s’ha convertit en un dels problemes més importants del país. 1 de cada 3 menors estan en situació de risc, 10 punts més que en el conjunt dels països de l’euro. La pobresa infantil no només suposa un drama humà, sinó que també és una amenaça al creixement econòmic futur, perquè en dificulta el procés formatiu i contribueix al fracàs escolar. Créixer més és important, però també ho és créixer millor. Aquesta és la paradoxa on Espanya suspèn des de fa temps, amb un creixement extensiu, amb la incorporació de mà d’obra estrangera, però no intensiu per absència d’inversió i nul·les millores en productivitat. El creixement del PIB no sempre implica una millora de la qualitat de vida dels residents.

A nivell local, Manresa és també una ciutat empobrida. El PIB per habitant, amb dades de l’Idescat, és un 16% inferior a la mitjana de Catalunya. Alhora la capital del Bages presenta la taxa d’atur més elevada, el 12,26%, 7 punts per sobre de Sant Cugat del Vallès (5,2%) i 3 punts i mig superior a la mitjana de Catalunya (8,6%). L’atur de Santpedor és només el 5,8% i el de Sant Fruitós el 6,5%. Fa 3 anys Manresa ocupava el desè lloc en el rànquing (per sota de Badia del Vallès, Sant Adrià de Besòs, Salt o Figueres) i ara és la primera. El 48% de l’atur del Bages és de llarga durada (superior a 1 any), el que suposa el 7% de la població en edat laboral. I el 4% de la població es troba en atur de molt llarga durada (superior a 2 anys). El 5,1% de les llars de Manresa reben ajuts per pagar el lloguer de l’habitatge quan la mitjana catalana és el 2,1%. Manresa també lidera el rànquing relatiu de Catalunya en perceptors de renda garantida de ciutadania (RGC) amb el 5% (la mitjana catalana és l’1,4%), més que a Salt, Manlleu o Sant Adrià de Besòs. Recordem que la RGC és una prestació social per assegurar un mínim de subsistència a les persones que es troben en situació de pobresa.

Les rendes més baixes es concentren en barris que han entrat en una dinàmica de degradació retroalimentada. La població estrangera suposa el 20% de la total i l’elevada immigració prové de països de renda baixa. Quan el sou és similar a la prestació social que es rep per sobreviure, desapareixen els incentius per treballar i s’entra en una espiral de pobresa crònica. Trencar aquesta espiral és imprescindible per sortir de la trampa de la pobresa. Quan el suborn i l’enxufisme rendeixen més que l’honestedat i la feina ben feta, quan el treball productiu és substituït pels subsidis públics, aleshores la societat està condemnada.

Empresaris innovadors vs funcionaris reguladors

Els darrers resultats electorals europeus mostren un gir a la dreta, però sense comprometre l’equilibri habitual de forces polítiques. La majoria tradicional de l’Eurocambra aguanta, malgrat s’afebleixi. El 2014 populars, socialistes i liberals representaven el 63% dels escons; el 2019 van disminuir la representació fins el 57%, i aquesta cop es queden en el 55%. Resta per confirmar si Ursula von der Leyen conservarà la presidència de la Comissió en el primer ple del Parlament, previst a mitjan juliol. Preocupa a l’opinió pública el declivi de la UE i el creixent diferencial en PIB per càpita amb els EUA. La renda mitjana europea en relació a la nord-americana ha caigut del 77% al 65% entre 2000 i 2019; un europeu, per tant, és un 35% més pobre que un resident a Washington. En les darreres dues dècades, a Europa del nord la situació s’ha mantingut estable i ronda el 80% del PIB per càpita americà. L’èxit el trobem a Europa de l’est, que ha progressat del 30% al 55% entre 1995 i 2024. I on sí hi ha clarament una tendència divergent és al sud d’Europa, amb Itàlia (que cau del 81% al 64%) i Espanya (que ho fa del 67% al 63%).

Des d’aquesta mateixa tribuna (Regió7 del diumenge 26 de maig) vàrem analitzar el mal comportament de la productivitat d’Espanya en relació a l’europea. Avui compararem el comportament de la UE amb els EUA. El declivi de la vella Europa preocupa tant que les institucions comunitàries han encarregat informes a Mario Draghi i Enrico Letta, dos exprimers ministres italians de perfil tecnocràtic i europeista, per trobar la recepta de la competitivitat perduda. Poques variables econòmiques són més importants que la productivitat, un indicador de l’eficiència amb què es converteixen els recursos en productes valorats pels ciutadans. La productivitat del treball a Europa és menor que la dels Estats Units. Als EUA, la contribució productiva del treballador suposa 1,5 punts anuals al creixement de la renda per càpita, mentre que a la UE ho fa en 1,1 punts i a la zona euro només en 0,8 punts anuals. Una de les causes de la superior productivitat dels EUA és l’acumulació de més capital tecnològic i intangible per lloc de treball.

La UE inverteix només el 2,27% del seu PIB en innovació i desenvolupament, mentre que la Xina ho fa el 2,40% i els EUA el 3,45%. La despesa en R+D de les anomenades set magnífiques —Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla— va superar els 200.000 milions de dòlars l’any passat, aproximadament la meitat de la despesa equivalent d’Europa en tots els sectors. De mitjana, un treballador nord-americà utilitza entre 3 i 5 vegades més capital que un europeu. Segons alguns autors, el capital intangible aporta entre el 20% i el 33% del creixement de la productivitat laboral. La matriu de Google inverteix en R+D tant com totes les empreses privades de França, i els EUA inverteixen en R+D tant com la UE i Xina juntes. Per cada euro invertit a la UE, els Estats Units inverteixen 1,9 euros i la Xina 90 cèntims. Aquests resultats només serveixen per confirmar el fracàs de l’estratègia dels acords de Lisboa de l’any 2000 i, en general, de tots els plans comunitaris, centralitzats per l’administració pública, per impulsar una economia digital i ecològica 2.0. El darrer, el pla de recuperació per a Europa finançat amb 750.000 milions d’euros, dels quals 140.000 milions eren per Espanya. Les ajudes públiques dissenyades per les autoritats no acaben arribant mai al destinatari que més les necessita o les pot rendibilitzar.

Per altra banda, a Europa s’opta per treballar menys hores que a l’altre costat de l’Atlàntic, una tendència que s’ha intensificat des de la pandèmia. Els treballadors europeus tenen jornades laborals més curtes, gaudeixen de més vacances i hi ha més feines a temps parcial. Per aquest motiu, si es quantifica la producció per hora treballada la diferència no és tan elevada com si es fa en producció per habitant. Europa és menys productiva que els EUA, en part perquè es valoren altres elements com ara el temps lliure. Forma part de l’estil de vida europeu, especialment el del sud d’Europa. També moltes empreses europees són massa petites i estan asfixiades per una regulació excessiva. Les empreses amb més de 250 empleats representen gairebé el 60% dels llocs de treball del sector privat als EUA, mentre que a la UE oscil·len entre el 37% d’Alemanya i el 12% de Grècia. Les empreses grans inverteixen més i tendeixen a ser més productives. Els EUA i la Xina tenen gegants empresarials, especialment en l’àmbit tecnològic, però la UE no té lideratges rellevants i es limita a intentar regular la tecnologia que li ve de fora.

El mercat interior europeu no hauria de ser sinònim de 27 mercats nacionals agrupats de manera desigual, ni tampoc de 27 sistemes fiscals diferents. Cal completar de debò el mercat interior i no permetre que els avenços es produeixin només sota l’amenaça d’un daltabaix, complint les paraules de Jean Monnet que “Europa es forjarà en les crisis i serà la suma de les solucions adoptades per a superar aquestes crisis”.

El retorn a l’or

Abans de la generalització del diner, un bé s’intercanviava per un altre bé en el que s’anomena intercanvi directe. Joan conrea patates, Jaume cols, arriben a un acord i intercanvien 5 patates per 1 col. Els problemes són, primer, que s’ha de donar la doble coincidència de necessitats. Què passa si Jaume no vol patates sinó tomàquets? Segon, els béns intercanviats han de ser fàcilment divisibles. I si Jaume vol patates però ell engreixa vedells? És difícil intercanviar un quilo de patates per un tros de la vaca. I, tercer, la compravenda ha de coincidir en temps i espai. Amb l’aparició dels diners es superen aquestes limitacions.

És important assenyalar que els diners no neixen per imposició legal de l’Estat, com explica el fundador de l’Escola Austríaca Carl Menger, sinó que és una creació evolutiva, espontània i descentralitzada de la societat. De la mateixa manera que ho són el dret, el llenguatge o la família. Hi ha una categoria de béns que compleixen una sèrie de condicions objectives com la seva demanda universal, escassetat, homogeneïtat, divisibilitat, durabilitat o dificultat de falsificació. Els metalls preciosos, l’or per excel·lència, tenen aquestes característiques i gradualment es varen convertir en el mitjà d’intercanvi generalment acceptat per la societat. Són béns que tothom accepta com a mitjà de pagament i cobrament. L’or conserva perfectament el seu valor al llarg del temps, és un bé líquid i segur socialment acceptat que facilita enormement els intercanvis comercials, i pot actuar com unitat de compte de tots els preus. Al llarg de la història, el diner ha estat generalment vinculat a l’or i metalls preciosos.

L’or no és el deute de ningú, sinó un actiu real amb valor per ell mateix. Fixem-nos que aquest metall preciós assegura el compliment de dues condicions socialment desitjables: la sobirania del consumidor i la de l’estalviador. Per la primera, el comprador pot dilatar la seva compra en el temps si el producte ofert no el satisfà, amb la seguretat que el diner-or conservarà el seu valor. Per tant, el productor s’ha d’ajustar als mandats del consumidor. Amb el diner-fiduciari actual, euros o dòlars, hom també pot renunciar a la compra, però la reserva de valor és inexistent i l’accelerada devaluació de la moneda impulsa el consum irreflexiu i sotmet el consumidor als capricis del productor. Mutatis mutandis, el mateix succeeix amb la sobirania de l’estalviador. El diner-or permet mantenir la riquesa en el metall preciós i liquidar-la quan convingui sense pèrdues. Pel contrari, mantenir dipòsits líquids en euros significa estendre un crèdit al Banc Central o a l’Estat. La contínua devaluació està assegurada i el dipòsit en una entitat financera no rendeix cap interès, i en canvi sí comporta el pagament de comissions.

El Patró Or vincula la moneda a una determinada quantitat d’or. De manera natural, el vincle amb l’or suposa un límit natural a la creació d’oferta monetària i a l’expansió del crèdit no basat en l’estalvi previ. En conseqüència, es produeix un fort control de la inflació i l’evolució dels preus es fa molt més previsible, facilitant tant la tasca productiva de les empreses com les decisions de treball i consum de les famílies. El tipus de canvi entre les diferents monedes, totes vinculades a l’or, és fix i el tipus d’interès molt més estable. Aquest escenari monetari és l’artífex del gran desenvolupament experimentat per la civilització occidental durant el segle XIX.

Però el Patró or té molts enemics poderosos. L’Estat sempre ha adulterat el valor de la moneda per poder assolir els seus objectius particulars. I el cartalisme és el plantejament que sosté que els diners són un mitjà de pagament acceptat per l’Estat. En contra del que s’ha argumentat fins aquí, defensa que els diners sorgeixen de l’Estat i no com un mitjà que facilita el comerç. El govern pagaria la compra dels béns i serveis amb l’emissió d’un paper d’acceptació obligada dins les seves fronteres. La moneda fiduciària, que ara esdevé un passiu de l’Estat, substituiria el diner-or i les autoritats monetàries no tindrien cap límit natural per a crear diners del no-res a tipus d’interès artificialment reduïts. Acompanyant l’expansió monetària amb el descontrol en l’emissió de préstecs bancaris, s’haurien sembrat les condicions de les crisis financeres periòdiques que tan acostumats estem a patir. I aquestes són les actuals condicions del sistema monetari internacional, que el 15 d’agost de 1971 va trencar el vincle entre el dòlar i l’or.

Malauradament, aquest macabre experiment monetari, que és l’excepció i no pas la norma del devenir històric, és defensat tant pels economistes keynesians o intervencionistes d’esquerres, que consideren l’or una bàrbara relíquia del passat, com pels economistes neoclàssics o intervencionistes de dretes, que consideren l’or, en paraules de Xavier Sala i Martín, un fetitxisme monetari o superstició irracional. Els primers sotmeten el diner als capricis del govern, que no dubta a monetitzar el dèficit segons convingui, i els segons defensen que bancs centrals independents gestionin la política monetària segons normes preestablertes i conegudes. Al capdavall, és més el que els uneix que no el que els separa.

L’il·lustrat francès Voltaire va dir encertadament que el valor del paper moneda sempre acaba sent, a la curta o a la llarga, el valor intrínsec del diner fiduciari, que és zero. Abans que això passi, urgeix el retorn a l’or.