Empresaris innovadors vs funcionaris reguladors

Els darrers resultats electorals europeus mostren un gir a la dreta, però sense comprometre l’equilibri habitual de forces polítiques. La majoria tradicional de l’Eurocambra aguanta, malgrat s’afebleixi. El 2014 populars, socialistes i liberals representaven el 63% dels escons; el 2019 van disminuir la representació fins el 57%, i aquesta cop es queden en el 55%. Resta per confirmar si Ursula von der Leyen conservarà la presidència de la Comissió en el primer ple del Parlament, previst a mitjan juliol. Preocupa a l’opinió pública el declivi de la UE i el creixent diferencial en PIB per càpita amb els EUA. La renda mitjana europea en relació a la nord-americana ha caigut del 77% al 65% entre 2000 i 2019; un europeu, per tant, és un 35% més pobre que un resident a Washington. En les darreres dues dècades, a Europa del nord la situació s’ha mantingut estable i ronda el 80% del PIB per càpita americà. L’èxit el trobem a Europa de l’est, que ha progressat del 30% al 55% entre 1995 i 2024. I on sí hi ha clarament una tendència divergent és al sud d’Europa, amb Itàlia (que cau del 81% al 64%) i Espanya (que ho fa del 67% al 63%).

Des d’aquesta mateixa tribuna (Regió7 del diumenge 26 de maig) vàrem analitzar el mal comportament de la productivitat d’Espanya en relació a l’europea. Avui compararem el comportament de la UE amb els EUA. El declivi de la vella Europa preocupa tant que les institucions comunitàries han encarregat informes a Mario Draghi i Enrico Letta, dos exprimers ministres italians de perfil tecnocràtic i europeista, per trobar la recepta de la competitivitat perduda. Poques variables econòmiques són més importants que la productivitat, un indicador de l’eficiència amb què es converteixen els recursos en productes valorats pels ciutadans. La productivitat del treball a Europa és menor que la dels Estats Units. Als EUA, la contribució productiva del treballador suposa 1,5 punts anuals al creixement de la renda per càpita, mentre que a la UE ho fa en 1,1 punts i a la zona euro només en 0,8 punts anuals. Una de les causes de la superior productivitat dels EUA és l’acumulació de més capital tecnològic i intangible per lloc de treball.

La UE inverteix només el 2,27% del seu PIB en innovació i desenvolupament, mentre que la Xina ho fa el 2,40% i els EUA el 3,45%. La despesa en R+D de les anomenades set magnífiques —Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla— va superar els 200.000 milions de dòlars l’any passat, aproximadament la meitat de la despesa equivalent d’Europa en tots els sectors. De mitjana, un treballador nord-americà utilitza entre 3 i 5 vegades més capital que un europeu. Segons alguns autors, el capital intangible aporta entre el 20% i el 33% del creixement de la productivitat laboral. La matriu de Google inverteix en R+D tant com totes les empreses privades de França, i els EUA inverteixen en R+D tant com la UE i Xina juntes. Per cada euro invertit a la UE, els Estats Units inverteixen 1,9 euros i la Xina 90 cèntims. Aquests resultats només serveixen per confirmar el fracàs de l’estratègia dels acords de Lisboa de l’any 2000 i, en general, de tots els plans comunitaris, centralitzats per l’administració pública, per impulsar una economia digital i ecològica 2.0. El darrer, el pla de recuperació per a Europa finançat amb 750.000 milions d’euros, dels quals 140.000 milions eren per Espanya. Les ajudes públiques dissenyades per les autoritats no acaben arribant mai al destinatari que més les necessita o les pot rendibilitzar.

Per altra banda, a Europa s’opta per treballar menys hores que a l’altre costat de l’Atlàntic, una tendència que s’ha intensificat des de la pandèmia. Els treballadors europeus tenen jornades laborals més curtes, gaudeixen de més vacances i hi ha més feines a temps parcial. Per aquest motiu, si es quantifica la producció per hora treballada la diferència no és tan elevada com si es fa en producció per habitant. Europa és menys productiva que els EUA, en part perquè es valoren altres elements com ara el temps lliure. Forma part de l’estil de vida europeu, especialment el del sud d’Europa. També moltes empreses europees són massa petites i estan asfixiades per una regulació excessiva. Les empreses amb més de 250 empleats representen gairebé el 60% dels llocs de treball del sector privat als EUA, mentre que a la UE oscil·len entre el 37% d’Alemanya i el 12% de Grècia. Les empreses grans inverteixen més i tendeixen a ser més productives. Els EUA i la Xina tenen gegants empresarials, especialment en l’àmbit tecnològic, però la UE no té lideratges rellevants i es limita a intentar regular la tecnologia que li ve de fora.

El mercat interior europeu no hauria de ser sinònim de 27 mercats nacionals agrupats de manera desigual, ni tampoc de 27 sistemes fiscals diferents. Cal completar de debò el mercat interior i no permetre que els avenços es produeixin només sota l’amenaça d’un daltabaix, complint les paraules de Jean Monnet que “Europa es forjarà en les crisis i serà la suma de les solucions adoptades per a superar aquestes crisis”.