La trampa de la pobresa

Les dades macroeconòmiques d’Espanya en creixement i ocupació no són dolentes, però això no es tradueix en cap alegria a peu de carrer. La inflació i l’atur, la precarietat del treball i l’increment de la pressió fiscal contribueixen a que un creixent nombre de famílies arribi amb dificultats a final de mes. Les últimes dades de l’indicador Arope, que mesura el risc de pobresa o exclusió social, situen Espanya com el país d’Europa amb més llars en problemes. Aquest indicador comprèn la població en risc de pobresa (ingressos inferiors al 60% de la renda mediana després de transferències socials) o aquella que no es pot permetre una llista de béns i serveis bàsics (no poder menjar carn o peix cada 2 dies, no disposar de rentadora o mòbil, etc.). Una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa o exclusió social. Concretament, el 26,5%. Per grups d’edat, el percentatge més alt de pobresa correspon als menors de 16 anys (32% del total) i el més baix als majors de 65 anys (21%). Per tipus de llar, la xifra més alta correspon a la llar formada per 1 adult amb 1 o més fills dependents (49%).

Malgrat el creixement econòmic i els rècords d’ocupació, el nombre de persones en dificultats econòmiques està augmentant. En canvi, es redueix a Grècia (26%) i amb els menors índexs de pobresa hi trobem Finlàndia (16%) i Eslovènia (14%). Si liderar el creixement del PIB no ha servit per reduir els nivells de pobresa, què està passant? Hi ha diverses causes que expliquen la situació actual. La creació de llocs de treball no està aconseguint treure població de la pobresa. En els 21 milions d’ocupats hi tenen una participació molt rellevant els sectors de baix valor afegit, com l’hostaleria, el comerç, l’oci o el transport. Activitats que es caracteritzen per la precarietat, els salaris baixos i, per tant, la pobresa. Un 16% dels treballadors espanyols tenen problemes econòmics i estan en risc de pobresa, davant de l’11% de mitjana europea. Aquesta dada evidencia que una bona part de la feina que s’està creant no serveix per escapar de la pobresa. Tampoc s’està aconseguint una gran reducció de la desocupació. Espanya és el país de la zona euro amb més taxa d’atur, encara per sobre de l’11%. I el 63% dels aturats està en risc de pobresa.

El 50% dels estrangers residents a Espanya estava, el 2023, en risc de pobresa o exclusió social, la pitjor dada de tota l’eurozona. S’ha triplicat el nombre de famílies que no poden mantenir la llar a una temperatura adequada, passant del 8% el 2019 al 21% el 2023. I quasi s’ha duplicat el percentatge de llars que no es poden permetre menjar carn o peix almenys dos dies a la setmana: del 3,8% al 6,4%. Els recursos públics es concentren en els pensionistes, cosa que explica que els nivells de pobresa entre els jubilats siguin inferiors als del conjunt de l’eurozona. En canvi, la pobresa infantil s’ha convertit en un dels problemes més importants del país. 1 de cada 3 menors estan en situació de risc, 10 punts més que en el conjunt dels països de l’euro. La pobresa infantil no només suposa un drama humà, sinó que també és una amenaça al creixement econòmic futur, perquè en dificulta el procés formatiu i contribueix al fracàs escolar. Créixer més és important, però també ho és créixer millor. Aquesta és la paradoxa on Espanya suspèn des de fa temps, amb un creixement extensiu, amb la incorporació de mà d’obra estrangera, però no intensiu per absència d’inversió i nul·les millores en productivitat. El creixement del PIB no sempre implica una millora de la qualitat de vida dels residents.

A nivell local, Manresa és també una ciutat empobrida. El PIB per habitant, amb dades de l’Idescat, és un 16% inferior a la mitjana de Catalunya. Alhora la capital del Bages presenta la taxa d’atur més elevada, el 12,26%, 7 punts per sobre de Sant Cugat del Vallès (5,2%) i 3 punts i mig superior a la mitjana de Catalunya (8,6%). L’atur de Santpedor és només el 5,8% i el de Sant Fruitós el 6,5%. Fa 3 anys Manresa ocupava el desè lloc en el rànquing (per sota de Badia del Vallès, Sant Adrià de Besòs, Salt o Figueres) i ara és la primera. El 48% de l’atur del Bages és de llarga durada (superior a 1 any), el que suposa el 7% de la població en edat laboral. I el 4% de la població es troba en atur de molt llarga durada (superior a 2 anys). El 5,1% de les llars de Manresa reben ajuts per pagar el lloguer de l’habitatge quan la mitjana catalana és el 2,1%. Manresa també lidera el rànquing relatiu de Catalunya en perceptors de renda garantida de ciutadania (RGC) amb el 5% (la mitjana catalana és l’1,4%), més que a Salt, Manlleu o Sant Adrià de Besòs. Recordem que la RGC és una prestació social per assegurar un mínim de subsistència a les persones que es troben en situació de pobresa.

Les rendes més baixes es concentren en barris que han entrat en una dinàmica de degradació retroalimentada. La població estrangera suposa el 20% de la total i l’elevada immigració prové de països de renda baixa. Quan el sou és similar a la prestació social que es rep per sobreviure, desapareixen els incentius per treballar i s’entra en una espiral de pobresa crònica. Trencar aquesta espiral és imprescindible per sortir de la trampa de la pobresa. Quan el suborn i l’enxufisme rendeixen més que l’honestedat i la feina ben feta, quan el treball productiu és substituït pels subsidis públics, aleshores la societat està condemnada.