Pla de xoc

Argentina és un país amb molts recursos, cridat a ser una potència mundial sota la influència de l’estadista Juan Bautista Alberdi (1810-1884), però arruïnat posteriorment per generacions de polítics corruptes i cleptòmans. Es compleixen ara sis mesos de l’accés al govern argentí de Javier Milei, el primer president anarcocapitalista de la història. És encara d’hora per fer un balanç provisional de l’acció de govern, però els seus nombrosos enemics l’ataquen per la reducció del PIB argentí del 5,1% durant el primer trimestre del 2024 en termes interanuals. En té Milei la culpa? No. El PIB argentí porta encadenant retrocessos des del 2022 i aquesta tendència és anterior a les mesures adoptades pel catedràtic d’economia de la Universitat de Buenos Aires. És més, aquest ja va avisar que l’estabilització macroeconòmica del país comportaria importants sacrificis a curt termini, necessaris per créixer de manera equilibrada i saludable en el mitjà i llarg terminis.

Quan un pacient alcohòlic i addicte a les drogues inicia una teràpia de desintoxicació, patirà una sèrie de malestars com ansietat, tremolors, dificultats per a dormir, vòmits i altres que, en conjunt, formen la síndrome d’abstinència. De manera similar, un país addicte a la despesa pública, finançada pel Banc Central i amb marcada intencionalitat política, és un país malalt atrapat en la trampa de la pobresa i la corrupció. Qualsevol retallada de la despesa pública, si no es compensa amb consum familiar o inversió empresarial, ha de causar una disminució temporal de la despesa agregada i, per tant, de la producció i l’ocupació. Estava anunciat. El que resulta curiós és que els qui critiquen la disminució del PIB són els mateixos que, al Parlament, han votat en contra d’una llei compensadora dels efectes de la disminució de despesa pública. En els últims 30 anys, Argentina només ha registrat 6 exercicis amb superàvit pressupostari. El deute públic va passar del 85% del PIB el 2022 al 155% el 2023, la xifra més alta de tota Hispanoamèrica. Els governs peronistes i kirchneristes van intentar evitar els mercats internacionals, conscients de l’escàs crèdit del país. Tampoc augmentaren significativament els impostos, temorosos de la impopularitat social. La solució ha estat monetitzar el dèficit públic, fent que el Banc Central financés el govern amb diners de nova creació.

Però des de l’arribada al poder, Javier Milei ha implementat un pla d’ajust de la despesa pública que ha contribuït a un superàvit fiscal equivalent al 0,2% del PIB. Paral·lelament, el Banc Central ha deixat de fabricar pesos argentins, fet que ha contribuït a contenir la inflació. La taxa mensual de l’IPC s’ha reduït del 25% al 4% durant la primera meitat del 2024. A més, les expectatives d’inflació futura també han disminuït i el tipus de canvi del peso argentí amb el dòlar ha frenat la seva contínua depreciació, aconseguint estabilitzar-se. El diferencial entre el tipus de canvi oficial i el tipus de canvi real ara oscil·la entre el 20% i el 40%, quan abans es movia entre el 60% i el 200%. Tot i que encara no s’ha produït una liberalització dels mercats i dels preus, per culpa de les traves de l’oposició, sí que s’han donat avenços significatius en el mercat de l’habitatge. La derogació de la Llei de Lloguer ha augmentat un 184% l’oferta d’immobles a la Ciutat de Buenos Aires, reduint un 20% el preu dels lloguers. N’haurien de prendre nota el govern socialista de Jaume Collboni a Barcelona, amb els seus socis comunistes i populars, que prefereixen regular els preus del lloguer i sobreestimular la demanda tot castigant l’oferta. Els resultats aconseguits són sempre contraris als pretesos.

Però res no és gratis en economia, i un programa d’ajust com l’implementat per Milei porta associat una caiguda inicial de l’activitat. És la reducció del PIB que ja hem comentat. El Fons Monetari Internacional espera enguany una disminució, però una pujada del 5% el 2025, amb una reducció dels indicadors d’inflació. Així doncs, el creixement tornaria a ser una realitat tot just un any després, però amb fonaments sostenibles. La retirada dels estímuls fiscals i monetaris té un efecte depressiu a curt termini, exactament igual que amb la droga i l’alcohol, però comporta un efecte expansiu a mitjà i llarg termini, contribuint positivament al desenvolupament del país. Primer, perquè la reducció del dèficit i deute públics redirecciona el capital disponible cap el finançament d’activitats privades més productives. Segon, i això està encara pendent d’aprovació al Parlament, perquè la liberalització de l’economia trenca l’asfixiant estatisme mentre que la lliure iniciativa privada desvetlla les forces del mercat. Javier Milei ha plantejat més de 300 mesures de desregulació i flexibilitat orientades a facilitar un major dinamisme als mercats. Aquests canvis són fonamentals per revertir la deriva del país, ja que Argentina figurava al lloc 145 de l’Índex de Llibertat Econòmica quan Milei va guanyar les eleccions.

Espanya comparteix molts problemes amb Argentina. El dèficit públic és crònic i el deute de l’Estat s’enfila al 110% del PIB. La corrupció institucional s’escampa arreu de la societat i la despesa pública creix sense control. Per sort, es beneficia de pertànyer a la Unió Europea, participa a les institucions comunitàries i rep amonestacions per les infraccions comeses, malgrat no en faci cas. Espanya, com Argentina, necessita un règim d’abstinència que s’ha de traduir en un pla de xoc macroeconòmic. Els efectes a curt termini mai són agradables, però no hi ha alternativa.