Immigració i producció

Vivim en una societat envellida, amb una elevada esperança de vida però amb baixíssima natalitat autòctona. Per tant, només per mantenir l’statu quo o el sistema social actual depenem de la migració massiva, una variable exterior sobre la qual es té poc control, que presenta un encaix social difícil i resultats econòmics incerts. Fem números. Si calculem la taxa de dependència, que és la relació entre la població que ja no està oficialment en edat de treballar (major de 66 anys) i la població en edat de treballar (persones entre 16 i 66 anys), trobem que el resultat és avui del 26,5%. A Espanya hi ha 8,5 milions de persones amb més de 66 anys i 32,1 milions en edat de treballar. Segons l’INE, però, en 30 anys la taxa de dependència passarà del 26,5% al 47,5%. La població en edat de treballar disminuirà fins a 31,2 milions de persones i els majors de 66 anys es dispararan fins els 14,8 milions.

Com és possible que si la població major de 66 anys s’incrementa en més de sis milions d’individus, la població en edat de treballar es mantingui pràcticament estable? És que potser els naixements esperats en aquest període augmenten molt destacadament? La resposta és negativa. L’INE introdueix el supòsit que el 40% de la població en edat de treballar serà nascuda fora d’Espanya l’any 2053. És a dir, per tal que la taxa de dependència només es dispari del 26,5% al 47,5% en els propers 30 anys, es necessita un fortíssim flux d’immigració. Només amb la població nascuda a Espanya, la taxa de dependència seria gairebé del 80%.

Quants immigrants necessitaríem el 2053 per aconseguir que la taxa de dependència no augmenti respecte els nivells actuals? Doncs atès que amb 14,8 milions de persones més grans de 66 anys requeriríem de 56 milions d’individus en edat de treballar, i només 18 milions d’ells hauran nascut a Espanya, la resposta és 38 milions d’immigrants. En termes anuals, això significa l’entrada a Espanya de 1,27 milions d’estrangers cada any. Són xifres altíssimes, de les més elevades d’Europa en termes relatius, que multipliquen per 2,5 la mitjana dels darrers temps de mig milió d’entrades anuals. La supervivència de l’Estat del Benestar, els termes de la jubilació o la qualitat de l’assistència sanitària, estan lligades a la immigració. Serà aquesta suficient? Doncs com deia Pau Donés a la seva cançò, depende, todo depende. I de què depèn?

La quantitat i qualitat dels fluxos migratoris són incerts. Realment entraran 1,27 milions d’estrangers cada any? I quin serà el seu perfil? Tindran qualificació o no? Treballaran o seran subsidiats? S’integraran a la societat d’acollida o formaran guetos al marge? Aquestes preguntes són més rellevants que mai, especialment si es confirma avui diumenge l’entrada al Parlament català d’un partit que afirma (sic) “no compartir el model multicultural i decadent de societat que ens han imposat (…) no acceptar perdre el domini polític, cultural, ètic i demogràfic de la nostra terra (…) aixecar fronteres a Catalunya i tallar el pas a tot aquell que no ens respecta (…) decidir qui entra a casa nostra i sota quines obligacions (…) aplicar amb mà de ferro la Llei d’Estrangeria catalana per frenar la minorització cultural del nostre poble (…) no acollir més gent d’Amèrica o Àfrica si volem preservar la nostra identitat”. Als països anglosaxons els immigrants tendeixen a ser contribuents nets, mentre que a molts països europeus són consumidors nets dels recursos de l’Estat. Si el perfil d’immigrant és un perfil menys productiu que els treballadors en actiu que substitueixen o si rep més prestacions públiques que les que ingressa via impostos, aleshores la immigració no solucionarà el problema de fons.

Pel que fa a Manresa, el 2% de la població de l’any 2000 era de nacionalitat estrangera. Ara és el 20%. El PIB per habitant és de només 29.100 euros el darrer any, mentre que la mitjana de Catalunya està a 34.800 euros. Amb dades de l’Idescat recollides per Carles Blaya (Regió7 04/05/2024), la capital del Bages ha caigut 83 posicions en 12 anys en el rànquing municipal de renda per habitant. A Manresa, un alt percentatge de recursos familiars provenen de prestacions socials. Només Santa Coloma de Gramenet, amb el 29,2% del total, supera la capital del Bages. L’any 1987, els Serveis Socials municipals tenien una plantilla de cinc professionals, quatre treballadores socials i una educadora, que aquell any varen atendre les necessitats de 950 persones, que representaven amb prou feines l’1,5% de la població. L’any 2022, en canvi, un total de 17.724 persones han necessitat acudir als serveis socials de la ciutat. Això representa quasi el 25% de la població, 1 de cada 4 ciutadans. La problemàtica central que detecten els serveis municipals entre els usuaris té a veure amb la pobresa, amb la manca d’ingressos econòmics suficients i estables per fer front a les necessitats de la vida diària. Com a conseqüència d’això, es produeix un augment d’altres problemàtiques associades com desnonaments, problemes de parella i de violència de gènere, patologies mentals, manca de cura dels menors… Fa temps que Manresa, una gran receptora d’immigració, s’està empobrint. I sortir de la trampa de la pobresa no és ni fàcil ni immediat.

El treball en els temps de la IA

Aquest dimecres s’ha celebrat l’1 de maig, el Dia del Treball, a pràcticament tot el món. Una jornada reivindicativa que té les arrels en el món obrer de la Segona Revolució Industrial. Immersos com estem en l’anomenada Indústria 4.0, la del Big Data i la Intel·ligència Artificial (IA), és necessari reflexionar sobre dos punts bàsics de la convivència del treball amb la IA: Fins a quin punt les noves tecnologies destruiran llocs de treball? I, en segon lloc, incrementaran la tan necessària productivitat?

Pel que fa a la primera, no es pot predir si la substitució de treballadors per màquines generarà un atur tecnològic del 50% en pocs anys. Seria alarmista i obertament fals. Que la feina, i els sous, dels futurs advocats o operaris seran molt diferents als actuals és possiblement cert, però encara és massa d’hora per detallar de quina manera. Cada revolució tecnològica ha transformat les nostres capacitats humanes. La revolució neolítica va canviar les habilitats de caça i recol·lecció per la ramaderia i l’agricultura. La revolució industrial va introduir la mecanització i va reduir la dependència de la força humana o animal. Si en el primer luddisme van ser els treballadors manuals els que van témer la competència dels telers mecànics, amb la irrupció dels sistemes GPT (generatius, preentrenats i transformadors) són ara les activitats intel·lectuals fàcilment digitalitzables les que es veuen en perill. A la història, moltes professions han desaparegut amb els avenços tecnològics, especialment per l’automatització dels processos: delineants, telefonistes, copistes, ascensoristes… Aquesta vegada no serà una excepció. Però alhora, nous sectors d’activitat, abans inexistents, emergeixen amb el canvi tecnològic: les màquines d’escriure han desaparegut, però els ordinadors actuals i la informàtica ocupen bona part de la població en feines gratificants i ben pagades; els carruatges tirats per cavalls ja no circulen pels carrers, però el cotxe i l’automoció conformen un sector industrial de gran importància arreu del món. Les revolucions tecnològiques no disparen l’atur perquè creen molts més llocs de treball que no pas en destrueixen. El lector que ho desitgi pot repassar-ne els cinc motius fonamentals a l’article La fi del treball? (Regió7, 30 d’abril de 2023).

Pel que fa als guanys en productivitat derivats de la IA és probable que no siguin immediats, ja que habitualment es produeixen llargs retards en la difusió tecnològica. És el conegut efecte en forma de J. Abans d’arribar al tram ascendent, cal travessar una inflexió inicial a la baixa. L’economista Robert Solow es queixava que l’ordinador i les tecnologies de la informació són omnipresents als llocs de treball, però que això no queda reflectit a les estadístiques en un augment de la productivitat. L’invent de l’electricitat com a nova font d’energia a la Segona Revolució Industrial també va requerir molts canvis previs en l’organització de les empreses i l’arquitectura de les fàbriques abans de poder aprofitar tot el seu potencial. El que van fer els empresaris industrials és substituir les grans màquines de vapor que hi havia al centre de les fàbriques per grans motors elèctrics que feien exactament el mateix: moure un eix central al qual estaven connectades les corretges que feien moure els telers i màquines filadores. I substituir una màquina per una altra no millora la productivitat. Fins i tot, quan es tracta de moure un eix central, el motor de vapor pot ser superior a l’elèctric. L’avantatge de l’electricitat és que cada màquina pot tenir un motor propi dissenyat per fer-la funcionar individualment. Així és com els edificis d’oficines amb ascensors elèctrics van començar a substituir les xemeneies de les grans fàbriques tèxtils. Les cases s’ompliren també de tot tipus d’electrodomèstics (rentadores, assecadores, neveres, televisors, ràdios, aparells d’aire condicionat…) que facilitaren l’entrada de la dona en el mercat laboral.

Quelcom semblant succeeix amb la IA. Aquesta tecnologia, a diferència de la pura robotització, té capacitat de crear nous continguts i les seves potencials aplicacions es troben en gairebé tots els àmbits de l’activitat humana. Funciona no només amb paraules, sinó també amb codi de programari, àudio, imatges i vídeo. Poden trobar i associar fets o idees, detectar estructures lògiques i conceptuals en el llenguatge, sintetitzar i reprocessar la informació per donar respostes a preguntes complexes i matisades. A diferència de les innovacions anteriors en intel·ligència artificial no generativa, que es van adaptar a funcions específiques, la intel·ligència artificial generativa és una tecnologia de propòsit general amb capacitat de respondre les indicacions en molts àmbits diferents, des de la poesia a la ciència passant pel dret, la medicina o les finances. Però, quin és l’ús més habitual que els nois i noies fan del ChatGPT? No és pas aquest. Senzillament, l’utilitzen per fer els deures de l’escola sense esforç i de manera immediata. Traslladen la pregunta o exercici al bot de la pàgina web i copien la resposta. Ni tan sols l’han d’escriure a mà. Un senzill “copiar i enganxar” és suficient. I, per suposat, tampoc cal llegir ni entendre la resposta de l’assistent virtual. És clar que aquest ús de la nova tecnologia no millorarà els rendiments ni la productivitat real, sinó més aviat el contrari. I deixarem per un proper article la manera com la IA agreujarà la desigual distribució de renda entre el treball i el capital.

La força dels petits estats

Les fronteres que separen els estats actuals poden semblar molt estables i permanents, però és difícil trobar-ne una que no hagi variat en els darrers dos segles. Els estats neixen i desapareixen; els grans poders polítics es formen i s’esvaeixen. El 1910, aproximadament el 80% del planeta pertanyia a només un grapat d’imperis europeus. Quan es van constituir les Nacions Unides tenien 51 membres; ara en tenen 193. Si ordenem la població dels països del món de la més alta a la més baixa, la posició central tindria 8,5 milions, aproximadament la població de Suïssa (i poc més que la de Catalunya). La meitat dels estats del món tenen menys territori que Portugal, i 41 estats membres de l’ONU són microestats amb una població inferior al milió d’habitants. Al final de la Segona Guerra Mundial, només n’hi havia dos, Islàndia i Luxemburg.

Durant gran part de la història, els imperis han estat la forma dominant d’organització política. Ordenant la societat de dalt a baix, imposen els designis del líder individual o classe dirigent, però no l’expressió de la voluntat d’un poble. Quan els estats-nació van començar a sorgir al segle XIX, els pensadors van debatre la importància de la grandària del país. L’economista alemany Friedrich List va argumentar que els petits estats lluitarien per prosperar i competir amb les potències imperials. L’economista liberal britànic John Stuart Mill, per la seva banda, va argumentar que la mida i la diversitat eren els enemics de la democràcia, ja que el funcionament de les institucions democràtiques és molt problemàtic en un país gran on hi conviuen diferents nacionalitats. La centralització debilita els superestats. La Unió Soviètica en va ser un bon exemple. Per contra, el model de la UE, amb decisions adoptades sense coerció i per consens, és una font sovintment subestimada de resiliència.

A partir de la II Guerra Mundial, la globalització, els avenços tecnològics i la reducció de les barreres comercials van permetre als països perifèrics ocupar una posició més rellevant en l’economia global. Els superestats, per altra banda, eren vulnerables a amenaces com la rebel·lió, el canvi climàtic, les epidèmies, les desigualtats internes i el desenvolupament tecnològic desigual. La diversitat interna i les divisions polítiques dels països grans contrasten amb els objectius més clars i compartits dels països petits. Quatre ingredients del seu èxit són la sòlida base d’identitat nacional, el lideratge intel·ligent, el coneixement integral del país i la correcta planificació estratègica. Els petits estats estan guanyant força en els àmbits econòmic i tecnològic. Set dels deu primers països a l’índex d’innovació de Bloomberg, que mesura la qualitat de la innovació en una economia concreta, són estats petits. I el vuitè són els Països Baixos.

Els territoris més grans del món són els de la Xina, l’Índia, els Estats Units, Rússia i la Unió Europea. En un entorn de conflictes bèl·lics com l’actual, amb guerres a Ucraïna i el Proper Orient, molts polítics no deixen passar l’oportunitat per reclamar més centralització política a Europa. L’amenaça que Rússia ataqui també els països bàltics és real, però la petitesa pot ser una fortalesa i no una debilitat en l’escena internacional. I uns Estats Units d’Europa amb capital a Brussel·les poden ser totalment inoperants, també en l’àmbit de la defensa territorial. Cal més coordinació econòmica entre països i integració del mercat únic europeu en un marc de plena descentralització política. Cal replicar l’èxit del Airbus, un formidable exemple del que els europeus poden aconseguir junts, superant les fronteres nacionals i unint els seus coneixements al servei d’un gran projecte industrial. L’Airbus il·lustra perfectament la capacitat d’innovació dels europeus en tecnologies punta. Integrant els mercats nacionals per formar un únic espai aeri europeu, Europa ha permès a les companyies aèries emancipar-se de la tutela nacional, donant-los la llibertat de funcionament dins de la Unió, decidint les rutes i els preus en funció de consideracions econòmiques i financeres. L’èxit d’aquesta liberalització és molt eloqüent, escalable i aplicable a altres camps industrials, inclòs el de defensa.

Els petits països poden dotar de contingut moral el sistema de relacions internacionals. Els grans estats desitgen el domini, mentre que els petits estats busquen l’estabilitat i la pau, condició necessària per a la seva supervivència. La notable excepció és Israel, que compta amb el suport dels EUA. Les guerres sempre han estat un motor important en la formació i el desenvolupament dels estats. I viceversa. L’Estat, que té el monopoli legal de la violència, pot iniciar la guerra amb l’ús de la violència i la conquesta territorial. En paraules de Charles Tilly “la guerra fa a l’Estat, i l’Estat fa la guerra”. Són dues realitats que es retroalimenten en un cercle viciós de mort i destrucció. La formació de l’Estat modern està intrínsecament lligada a la necessitat de recaptar recursos humans i financers per finançar guerres i conflictes. Les guerres són un factor clau en la creació d’institucions estatals centralitzades i el desenvolupament d’un sistema fiscal espoliador. En canvi, els estats petits són per naturalesa més pacífics i menys perillosos. Els polítics sense escrúpols hi tenen menys oportunitats per satisfer els seus instints de grandesa. Per assegurar la pau hem d’abstenir-nos d’estructures polítiques a gran escala. Menys és sovintment més i més petit és més segur.

El conflicte del Proper Orient

Durant anys, l’Iran ha intentat lluitar contra Israel creant el que els israelians anomenen un “anell de foc” al voltant del país. Ho ha fet aportant armes i finançament a grups de resistència, el conjunt d’actors alineats amb Teheran, que inclou Hezbollah, Hamàs, la Gihad Islàmica Palestina i militants de Cisjordània. També té connexions amb Síria i els houthis del Iemen. L’acció d’Iran disparant drons i míssils contra les instal·lacions militars israelianes és la resposta a l’atac d’Israel al seu consolat a Síria. Suposa el primer atac directe llançat contra Israel des del territori iranià, tot i que Israel i els seus aliats el van acabar neutralitzant quasi totalment. S’ha creuat el Rubicó i el següent capítol és incert i ple de perills. Si Israel respon atacant el territori iranià, la situació podria descontrolar-se. Els dos estats podrien trobar-se en hostilitats directes que es traduirien en nombroses baixes i desestabilitzarien encara més una regió sempre inestable i perillosa. Un conflicte així es podria estendre ràpidament. L’Iran s’alinearia de manera inequívoca amb la Xina i Rússia, i el règim de Teheran tindria opcions d’utilitzar el seu programa nuclear, que està en fase avançada, per produir armes nuclears.

Per altra banda, és cert que l’ofensiva iraniana ha tingut més d’escenificació teatral que d’intent de provocar danys de gravetat a Israel, donant suport a la idea que l’atac acabi sent un fet aïllat sense perills d’escalada. Amb les eleccions nord-americanes a la cantonada, l’actitud cauta de l’administració Biden, reclamant una resposta diplomàtica a l’atac iranià i advertint Israel que no donarà suport a cap contraatac de represàlia, es pot interpretar com un esforç clar per evitar l’agreujament de les tensions al Proper Orient. En el seu punt de mira hi ha l’estabilitat del mercat energètic, i la preocupació que el conflicte pugui amenaçar la fortalesa econòmica dels EUA i iniciar novament pressions inflacionàries. El record de la crisi dels anys 70 del segle passat és molt recent i no es pot tornar a repetir.

En qualsevol cas, l’atac torna a posar el petroli en el punt d’atenció. Tot i que el preu del barril de Brent no s’ha disparat, amb mercats aparentment en calma, és possible que la tensió geopolítica acabi provocant una nova crisi energètica. De fet, companyies com Citigroup donen com a probable un escenari de preus del cru per sobre dels 100 dòlars per barril, i altres com Société plantegen arribar a 140 dòlars, cosa que suposaria un encariment superior al 50% amb capacitat per comprometre seriosament la salut de l’economia mundial. El petroli juga un paper rellevant en el conflicte del Proper Orient. Actualment, l’Iran és el quart productor més important de l’OPEP, amb una producció diària lleugerament superior als 3 milions de barrils, que representa més del 3% de l’oferta mundial. A més, cal assenyalar que qualsevol maniobra que posi en risc el subministrament de petroli de l’Iran pot acabar afavorint els interessos de Rússia, que podria aprofitar la conjuntura per guanyar quota de mercat i col·locar el cru a preus superiors als que dicta el límit establert per Occident.

Un augment de les tensions amb l’Iran pot afectar el mercat del petroli per tres vies diferents. En primer lloc, una aplicació més estricta de les sancions petrolieres contra l’Iran provocarà una pèrdua de subministrament petrolier d’entre 500.000 i un milió de barrils diaris, fent que el mercat del petroli continuï sent deficitari durant la resta de l’any. Els preus, per tant, pujarien. En segon lloc, si la resposta d’Israel es materialitza en un atac a la infraestructura energètica iraniana, les pèrdues de subministrament serien més significatives. En darrer terme, també hi ha el risc que la Guàrdia Revolucionària d’Iran bloquegi l’Estret d’Ormuz, a través del qual es mouen aproximadament 20 milions diaris de barrils de petroli. Aquest seria l’escenari que obriria la porta a nous màxims històrics del petroli i causaria un dany molt més significatiu a l’economia global.

L’OPEP necessita mantenir l’equilibri entre uns preus suficientment elevats que facin rendible l’extracció de petroli, però sense perjudicar en excés la demanda. Per això, es pot esperar que intenti evitar un repunt excessiu dels preus motivat per la tensió entre l’Iran i Israel. D’altra banda, i si es descontrolen les tensions, els EUA sempre poden tornar a fer ús de les seves reserves estratègiques de cru per contenir l’escalada. En qualsevol cas, sembla clar que l’increment dels preus del petroli limitarà la capacitat dels bancs centrals per oferir més estímuls monetaris i deixarà per més endavant la baixada dels tipus d’interès.

Una altra conseqüència derivada de l’atac iraní sobre territori jueu serà la intensificació de les sancions econòmiques al règim dels aiatol·làs. Tant Janet Yellen, secretària del Tresor dels EUA, com Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, així ho han anunciat. Prohibir les relacions comercials portarà l’Iran a coordinar-se més intensament amb Rússia i la Xina. Concretament, el principal beneficiat seria el règim de Xi Jinping, que podria accedir a molt bon preu a noves reserves de petroli, naturalment sense cap respecte per un compromís mediambiental. L’eix Pequín-Moscou-Teheran en sortirà reforçat, mentre que la divisió amb Washington i els seus aliats occidentals s’agreujarà.

El Bon Pastor

En l’evangeli del Bon Pastor, Jesús es presenta com el pastor que guia, protegeix i dóna la seva vida per les ovelles. És un símbol poderós de l’amor, la cura i el sacrifici extrems de Jesús pels seus seguidors. En els temps actuals, la profunda secularització de la societat ens allunya de la religió i són legió els qui segueixen altres líders o tendències, allunyats dels valors cristians. Jesús ens adverteix sobre els falsos pastors. Aquells que no tenen el veritable interès del ramat en ment, sinó els seus propis interessos. Aquests falsos pastors intentaran enganyar els seguidors per aconseguir poder i beneficis personals. Jesús insta a estar alerta i a discernir entre la veritat i la falsedat, reafirmant la seva pròpia identitat com el guia autèntic i fidel.

Les comunitats cristianes de les nostres diòcesis són força reduïdes i la crisi de vocacions es tradueix en una manca de capellans. La relació del mossèn amb els fidels de la parròquia és la mateixa que la del pastor amb el ramat. Es necessiten mútuament. A la missa del Dijous Sant, el Papa Francesc va demanar als sacerdots que abandonin els egoismes i les ambicions, els rigorismes i les insatisfaccions, les resistències i les recriminacions; i que mostrin amor, compunció i llàgrimes. Les situacions difícils i la manca de fe, sosté el pontífex, a l’entrar en contacte amb un cor compungit no susciten polèmica, sinó perseverança en la misericòrdia. El testimoniatge autèntic obre les portes a la fe i enforteix la comunitat cristiana. L’exemple de Francesc i Clara d’Assís, amb el seu seguiment radical de l’evangeli, la seva humilitat i recerca de la pau, varen tenir un profund impacte en la societat de l’època. Per algun motiu el cardenal Jorge Mario Bergoglio va escollir el nom de Francesc pel seu pontificat.

La vida de sant Francesc és un exemple viu de santedat i compromís cristià. La seva humilitat, generositat i amor universal van inspirar molts a seguir el seu exemple, deixant un llegat durador que continua inspirant milions de persones. No va acumular doctorats en teologia ni ambicionar càrrecs en la jerarquia eclesial. La credibilitat del seu compromís cristià va ser suficient per promoure una nova forma de vida evangèlica. Avui i com al segle XIII, els pastors de l’església han de ser exemples de santedat.  

Teclats i pantalles

Fa poc va morir Daniel Kahneman, premi Nobel d’Economia el 2002 pels treballs sobre l’economia del comportament i integrar aspectes de la investigació psicològica en la ciència econòmica, especialment pel que fa al judici humà i la presa de decisions sota incertesa. La seva teoria és que les decisions humanes s’aparten del model d’homo economicus que defensen els economistes matemàtics, això és, un ésser sense consideracions morals que només està obsessionat amb assolir la màxima rendibilitat. Una visió tan reduccionista de l’ésser humà, de fet, ha estat desacreditada des del primer moment i és aliena al treball de nombroses disciplines socials. Més interessant és el seu treball sobre el funcionament de la ment durant la presa de decisions. Kahneman distingeix dos processos cognitius. El primer, al que anomena pensament ràpid, és automàtic i emocional, no requereix esforç mental i és el responsable de crear sensacions i intuïcions errònies. El segon, també anomenat pensament lent, és reflexiu i racional. És el responsable de les activitats mentals i indispensable per a les capacitats d’abstracció on la ment ha de donar forma a alguna cosa que no té, imaginant com aquesta cosa es transforma, es mou, canvia de color o de forma. El pensament lent no s’activa si no es treballa i només es desenvolupa amb activitats que requereixen un esforç mental. La institució per excel·lència responsable del seu creixement és l’escola, des d’infantil i primària fins la secundària i universitat.

La professora Karin James, de la Universitat de Bloomington, conclou en un estudi que els nens que escriuen a mà aprenen a llegir més ràpid i són capaços de retenir la informació i les noves idees amb més facilitat. Els estudis sobre els beneficis de l’escriptura destaquen que teclejar paraules o escriure-les manualment en un paper executa processos físics i cognitius totalment diferents, i amb conseqüències també diferents per a les persones. La tecnolatria no és un discurs científic, sinó una ideologia alienant. També un estudi recent de la Universitat de Trondheim conclou que la cal·ligrafia augmenta la connectivitat entre diverses regions del cervell que afecten l’aprenentatge i la memòria. Els autors, Van der Weel i Van der Meer, col·locaren elèctrodes al cap de centenars d’estudiants i registraren l’activitat elèctrica dels seus cervells mentre escrivien a mà o amb ordinador. Comparant els resultats de les dues proves, es van adonar que escriure a mà no només activa àrees neuronals relacionades amb la codificació de la memòria, sinó que també faciliten l’aprenentatge.

La massiva introducció de la tecnologia digital a les aules, substituint els llibres per les pantalles i l’escriptura a mà per l’escriure amb el teclat, no és neutre. Influeix en el tipus de pensament adoptat, el ràpid i emocional, afectant els resultats de l’aprenentatge. Escriure a mà és una habilitat complexa que estimula i desafia el cervell molt més que el teclejar, requerint la connexió de diferents parts del cervell. L’ús de llapis i paper ajuda a aprendre més i recordar millor. La majoria dels sentits s’activen a l’escriure amb bolígraf sobre el paper, i el contacte entre les diferents zones del cervell l’obren a l’aprenentatge. Escriure a mà no és com anar en bicicleta, que mai no s’oblida. El cervell és plàstic i té capacitat per aprendre, però també per desaprendre. Les sinapsis o connexions neuronals s’han de provocar i mantenir o, en cas contrari, desapareixen per donar pas a les vies que s’estan utilitzant. Si deixem d’utilitzar el nostre cervell per a allò que és bo, no arribarà mai al seu potencial màxim i restarà encongit i desaprofitat. Un de cada tres adults no ha escrit res a mà els últims sis mesos. L’escola, la institució responsable del procés de lectoescriptura, ha canviat. Amb la substitució dels llibres i les llibretes per les pantalles i els mòbils, es perd l’hàbit de llegir i ens lliurem als teclats i als poderosos estímuls de pantalles profundament addictives. Cada vegada més nois i noies tenen dificultats per escriure amb naturalitat. La digitalització comporta alguns beneficis, no ho negarem, però les noves generacions estan perdent habilitats bàsiques com la lectura, la comprensió lectora i l’escriptura.

La tecnologia digital és intrusiva, amb tot un sistema que genera addicció, distreu del treball a l’aula i dirigeix l’atenció cap els videojocs, els xats o el scroll infinit. A Catalunya, 1 de cada 5 joves de la generació Z està diagnosticat amb un problema d’ansietat, depressió o TDAH. No es pot prohibir un món digital on viuen molts adolescents i joves, però sí s’ha de regular i limitar. Calen normes, prevenció i respostes davant els usos problemàtics. França i Holanda ho han fet, Madrid i Andalusia també. Galícia i Castella-La Manxa, que disposen de resultats de les proves PISA abans i després de la prohibició, obtenen conclusions significatives: la limitació del mòbil a l’aula millora el rendiment acadèmic i disminueix el bullying o assetjament escolar. Per tant, una senzilla norma de funcionament pot millorar sense cap cost afegit els objectius educatius i alhora les patologies derivades de l’ús i abús de les pantalles. No sempre calen més recursos públics per millorar els resultats. En aquest cas, i sense necessitat d’un major esforç pressupostari, seria suficient amb la regulació adequada.

Inflació i sobrepagament d’impostos

La societat catalana afronta unes noves eleccions el 12 de maig. Pere Aragonès, atrapat entre l’exigència del PSC que el projecte Hard Rock de Tarragona segueixi endavant i la dels Comuns de renunciar-hi, no ha pogut aprovar la llei de pressupostos de l’any polític. I amb només 33 diputats al Parlament sobre un total de 135, ha decidit convocar els catalans a les urnes. L’acord dels republicans amb els socialistes, l’immobilisme amb els comuns i la negativa a negociar amb Junts, que exigia únicament la supressió de l’impost de successions, assenyala que a Pere Aragonès no li venia pas malament les eleccions anticipades. A Pedro Sánchez, que posa la seva legislatura en mode d’espera sense obligar-se a noves concessions fins després de les europees, tampoc. Si es confirmen els pronòstics d’un triomf de Salvador Illa a Catalunya, es perfilaria una aliança d’esquerres en forma de bipartit (PSC-ERC) o tripartit (PSC-ERC-Comuns). La reedició del tripartit d’esquerres afavoriria els interessos de Pedro Sánchez, que treuria rèdit a la seva política de reconciliació i desallotjaria els independentistes de la presidència de la Generalitat.

En aquest possible escenari, l’Institut Ostrom, un think tank català que té l’objectiu de reconstruir els fonaments d’una societat competitiva i pròspera, ha publicat un informe per a tots els partits polítics, on detalla 10 accions públiques necessàries. En l’àmbit fiscal, hi destaca la deflactació de l’impost de renda, la reducció del nombre de trams i la rebaixa dels tipus marginals de l’IRPF, que oscil·len entre el 19% per les rendes baixes i el 47% per les rendes altes, i són els més elevats de l’Estat. La deflactació és necessària per adaptar l’impost de renda als nivells creixents d’inflació. Tal com estem, paguem més impostos fins i tot en els casos en què perdem poder adquisitiu. L’augment generalitzat dels preus es trasllada parcialment, si les relacions laborals ho permeten, als salaris. Sense deflactar l’impost, els majors rendiments laborals estan subjectes a més tributació per impost de renda, encara que la capacitat real de compra dels salaris hagi disminuït. A la pràctica és com si el sou hagués baixat perquè es perd capacitat adquisitiva. Deflacten els governs del País Basc, Madrid, Galícia, Andalusia i Múrcia. A Catalunya, en canvi, no és així i la inflació incrementa la factura fiscal dels contribuents sense que s’hagin de pujar els tipus impositius.

S’està gravant la renda nominal, afectada per la inflació, i no la veritable capacitat econòmica dels contribuents. Aquesta sobrecàrrega fiscal és especialment evident en impostos progressius com l’IRPF. La inflació pot ocasionar que alguns contribuents superin els llindars exempts i les deduccions a què tenen dret. Davant d’augments nominals de la renda, els contribuents es veuen empesos a trams superiors de l’escala de tipus aplicats a l’impost, per la qual cosa augmenta la càrrega fiscal sense que la capacitat econòmica hagi augmentat. A la campanya de la Renda que acaba de començar, s’estipulen fins a sis esglaons de rendiments per als quals s’aplica un tipus impositiu diferenciat i progressiu. Des de l’any 2007, moment en què va entrar en vigor l’actual estructura de l’IRPF, no s’ha produït cap ajustament pel que fa al nivell de preus, per la qual cosa, en realitat, els contribuents estarien pagant un sobreimpost acumulat des de l’any 2008. El cost acumulat entre 2008 i 2021 que pateixen els catalans per declaració a causa de la no indexació de l’IRPF és de 800€.

La Generalitat té cedit el 50% de la quota de l’IRPF. Entre les seves competències disponibles, cal destacar la fixació dels mínims personal i familiar, l’escala autonòmica i les deduccions a la quota íntegra per circumstàncies personals i familiars, per inversions no empresarials, per subvencions i ajuts públics no exempts. Amb la modificació d’aquests elements seria possible reduir el sobreimpost suportat pels ciutadans. La hisenda autonòmica hauria de fer ús de la seva capacitat fiscal per adaptar-se millor a la situació de debilitat econòmica que estan vivint les llars a Catalunya. La política tributària hauria de tenir una actitud proactiva amb l’objectiu de mitigar els costos patits per les famílies. Des del punt de vista de l’eficiència econòmica, s’altera la proporció òptima entre el sector públic i privat en augmentar la recaptació, alhora que es transmet la percepció que les Administracions Públiques no estan subjectes a les mateixes restriccions que llars i empreses. Pel que fa a la redistribució de la renda, els ciutadans, malgrat obtenir ingressos menors en termes reals, poden suportar una càrrega fiscal superior. Finalment, la despesa pública més gran que es deriva dels augments de la recaptació genera més tensions inflacionistes, fet que dificulta el procés d’estabilització dels preus.

És necessària, per tant, l’actuació del futur govern de la Generalitat a l’hora d’abordar la indexació de l’IRPF i mitigar el sobreesforç fiscal realitzat pels contribuents catalans a causa de la inflació. Els mínims exempts i els beneficis fiscals (reduccions i deduccions) també s’haurien d’adaptar per tenir en compte l’impacte de la inflació. La Generalitat hauria de deflactar la part autonòmica de l’IRPF per evitar-ne la progressivitat, que provoca una tributació més gran quan es produeix una pujada salarial. Sense deflactar, tota actualització salarial està destinada a pagar més impostos.

Empresaris i polítics

Els empresaris són persones que han desenvolupat la capacitat de detectar oportunitats de negoci o necessitats socials no cobertes en el seu entorn, creant així la riquesa que permet elevar el nivell de vida. Sense privilegis legals, ho fan en competència, que és un procés de descobriment i cooperació social. En un mercat competitiu l’única forma de fer-se ric és beneficiant també els altres. Els empresaris són escassos i resulten imprescindibles per al progrés. Si els comparem amb els consumidors i els treballadors, que històricament han estat la part més important de la població, els emprenedors són molts menys. Persones innovadores, amb talent i energia, que assumeixen un risc i aposten el seu capital per a crear riquesa. Per això calen unes institucions i un clima social que els respecti i doni suport.

Abans de la revolució industrial, que va suposar un punt d’inflexió en la història de la humanitat, els humans consumien bàsicament allò que produïen. No hi havia divisió del treball i sembraven, cuidaven el bestiar, es feien la seva pròpia roba i construïen els seus habitatges amb mitjans molt rudimentaris. Hi havia poc comerç, la majoria de la població vivia al camp i del camp, sense comoditats i amb una economia de subsistència. El conflicte o una mala collita significaven gana i desnutrició, malaltia i mort. La tecnologia era molt primitiva i era impossible produir medicines, energia i vies de comunicació. La divisió del treball a gran escala, en canvi, va permetre que cadascú es concentrés en allò que pot fer millor, fragmentant la funció productiva en milions de petites tasques que es complementen mútuament gràcies al sistema de preus del lliure mercat. Amb la revolució industrial, vàrem passar de ser generalistes en la producció i especialistes en el consum a ser especialistes en la producció i generalistes en el consum. Ens especialitzem en un àmbit productiu molt reduït, però consumim una gran varietat de béns i serveis.

De tot el ventall de l’àmbit productiu, l’empresari és un professional en estat d’alerta constant que s’especialitza en detectar oportunitats de negoci, on la majoria de la gent no les veuen o no estan disposats a assumir el risc i el cost de perseguir-les a canvi d’un benefici potencial i incert. L’empresari és un mandatari dels consumidors, ja que les vendes estan determinades per les seves preferències i valoracions. Si l’empresari deixa de produir el que els consumidors demanen, l’empresa farà fallida. El compte de pèrdues i guanys és l’instrument per saber si l’empresa està creant valor social o l’està destruint. Els beneficis són el senyal d’estar servint adequadament els interessos dels consumidors. Les pèrdues, en canvi, indiquen que no ho està fent bé i els consumidors li sostreuran el negoci per confiar-lo a un altre que ho pugui fer millor. Al contrari del que defensen els marxistes amb la seva teoria de l’explotació, els beneficis i les pèrdues compleixen un rol social. Si volem una societat pròspera, necessitem empresaris que inverteixin temps i energies en els seus projectes, arriscant el seu capital sense cap garantia d’èxit. Calen mercats oberts a la competència, sense monopolis, amb regulacions senzilles i impostos no confiscatoris que permetin respirar a l’empresari i els treballadors.  

En l’últim informe del Global Entrepreneurship Monitor (GEM) de Catalunya, es quantifica la intensitat emprenedora al nostre país. La taxa d’activitat emprenedora a Catalunya és el 6,9%. 337.000 persones estan involucrades en activitats empresarials per crear una empresa. És una taxa lleugerament superior a la mitjana espanyola del 6%, però tanmateix força inferior a l’europea del 9,2%. La intenció emprenedora depèn en bona part de la valoració que en fa la societat, així com de les percepcions de l’emprenedor sobre les oportunitats que hi ha en l’entorn. El prestigi i el reconeixement social vinculats a la iniciativa emprenedora són un factor de motivació i a Catalunya el valor és molt inferior als estàndards europeus. Les conclusions del GEM són que a Catalunya només el 26% de la població percep bones oportunitats per emprendre, la meitat que a la UE (50%). Les capacitats dels catalans per desenvolupar un negoci són similars a les de la UE. Però a Catalunya hi ha menys models empresarials de referència que a Europa, més por al fracàs (57% aquí versus 48% a la UE) i una marcada percepció sobre les dificultats per iniciar un negoci que quasi duplica la mitjana europea. Per tant, a Catalunya patim una escassa identificació d’oportunitats de negoci en l’entorn, una baixa valoració social de l’activitat emprenedora i moltes dificultats institucionals a la pràctica dels negocis. En l’imaginari de molts nens i nenes de Catalunya, el senyor Pla del Club Super3 és el principal antagonista de la sèrie i un empresari mesquí que només pensa en fer-se ric amb l’especulació.

L’avenç del nostre poble va estar liderat per empresaris i una població no refractària als valors i idees sobre els quals es fonamentava el progrés. El procés competitiu de mercat contribueix al benestar personal i també al comunitari. Però els polítics ho han substituït per la igualtat i la justícia social. La redistribució de recursos i els impostos elevats, els estats hipertrofiats i les regulacions excessives solen impedir el progrés dels qui més ho necessiten. L’esperit innovador desapareix, el dinamisme s’esfuma i l’estancament econòmic alimenta el conflicte social.

Estètica fiscal

ERC ha presentat aquesta setmana la seva proposta de concert econòmic a la basca per treure Catalunya del règim comú de finançament autonòmic. Tot en mode precampanya i sense marge per negociar res amb el govern espanyol, a causa de l’avançament electoral de les eleccions catalanes. En aquest model, Catalunya recaptaria tots els impostos que paga i després aportaria una quantitat al govern central pels serveis rebuts i una altra a un fons de solidaritat comú. La consellera d’Economia, Natàlia Mas, ha desqualificat el sistema de finançament actual, dissenyat per Antoni Castells l’any 2009 amb el govern tripartit PSC-ERC-ICV de José Montilla, però no ha quantificat res -¿com es calcularien la quota i el fons de solidaritat territorial?- n’hi ha fet, naturalment, cap tipus d’autocrítica. La crítica sí ha vingut del Congrés, per part de la vicepresidenta María José Montero, quan ha afirmat que el fracàs educatiu català no és per manca de recursos, sinó per una gestió incorrecta dels mateixos.

L’escriptor castellà Francisco de Quevedo y Villegas es va preguntar si la revolta dels pagesos catalans al Corpus de Sang, l’any 1640, era “por el huevo o por el fuero”, és a dir, si el conflicte tenia un rerefons econòmic -contribucions dineràries i aranzels, finançament i competències- o més aviat es fonamentava en intangibles simbòlics i emocionals com si som regió o nació, sobre els relats històrics i l’estat jurídic de les llengües, sobre himnes i banderes, sobre sentiments identitaris i singularitat històrica. En termes més actuals, és el que l’economista Albert Hirschman anomena interessos i passions. Interessa a Catalunya tenir un concert econòmic com el del País Basc, però les passions i el manteniment del statu quo ho fan del tot impossible. Es diu que Jordi Pujol i Soley, a la transició democràtica d’Espanya, va rebutjar aquesta possibilitat per la impopularitat que suposa la recaptació d’impostos. Almenys això és el que defensa Pedro Luis Uriarte, conseller d’Economia i Hisenda del primer govern d’Euskadi, en un llibre publicat el 2015 que el mateix Pujol va desmentir més tard.  

El sistema de finançament autonòmic espanyol combina un alt grau de descentralització de la despesa pública amb una forta centralització dels ingressos públics. És a dir, serveis públics tan importants com la sanitat o l’educació són competència de les comunitats autònomes, però els principals impostos, IVA i IRPF, estan centralitzats i només transferits parcialment. Les autonomies poden crear alguns impostos poc rellevants (mediambientals o sobre grans superfícies) i en tenen plenament cedits altres (patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). No s’exerceix un control efectiu sobre la recaptació, amb l’excepció del País Basc i Navarra, que gaudeixen d’un règim foral propi. Al final, un alt percentatge de la recaptació autonòmica es destina a un fons comú que es reparteix “solidàriament” amb criteris polítics discutibles. Els incentius perversos que genera aquest sistema sobre els governs autonòmics són obvis. Es tendeix a incrementar la despesa pública, que beneficia teòricament els ciutadans de cada territori particular, finançant-se amb diners del fons comú que paguen els ciutadans d’altres comunitats. La proposta d’ERC de sortir del règim comú, presentada a la premsa abans de portar-la al Ministeri d’Hisenda o la Moncloa, és electoralista. Les possibilitats que aquest finançament singular el defensi Salvador Illa, probable guanyador de les properes eleccions catalanes, són nul·les.

Catalunya és la tercera comunitat autònoma que més aporta i, després, es queda en la posició 10 de recursos rebuts per habitant. Per cada euro que paguem els catalans, aproximadament 45 cèntims no retornen a Catalunya. És el debatut dèficit fiscal, que alimenta l’independentisme per motius de butxaca, i que s’estima per sobre del 8% del PIB català. Els desequilibris fiscals de Catalunya es tradueixen en l’ofec financer crònic de la Generalitat i en la sobrecàrrega impositiva dels catalans. En l’estudi Panorama de la Fiscalitat Autonòmica i Foral 2024, elaborat pel Consell General d’Economistes i el Registre d’Economistes Assessors Fiscals, s’estima que Catalunya és la comunitat autònoma que més tributa en rendes mitjanes de 30.000 a 45.000 euros anuals. En canvi, el País Basc és el territori amb menor càrrega fiscal per a les rendes d’entre 30.000 i 110.000 euros anuals. També les comunitats de Madrid i el País Valencià tenen menor tributació i moltes altres ofereixen deduccions, generalment per a contribuents amb circumstàncies especials i rendes baixes. Els ciutadans amb major talent del planeta estan en condicions de triar on volen viure, més enllà del lloc on han nascut o s’han educat. Prenen la seva decisió a partir de l’equilibri entre la carrera professional que se’ls ofereix, la qualitat de vida i la renda disponible després d’impostos. La fiscalitat de Catalunya no afavoreix en res l’atracció de talent, enfront d’altres competidors com Madrid, Amsterdam, París, Berlín, Londres o Zuric. Catalunya és la comunitat que té més tributs propis. La major càrrega impositiva perjudica empreses, professionals i famílies.

La política tributària no hauria de ser només recaptatòria, amb l’increment continuat de la pressió fiscal, sinó que hauria de mantenir i incentivar l’activitat productiva, fomentant l’estalvi individual i la capitalització de les empreses. Quelcom que no aconseguirà aquesta proposta de finançament singular presentada en clau merament electoral. I és que, com deia Miguel de Unamuno, “a los catalanes les pierde la estética”.

Gerontocràcia i pensions

Amb les darreres dades disponibles de l’Institut Nacional d’Estadística, la població d’Espanya és de 47,5 milions. Els menors de 20 anys, poc més de 9 milions, suposen el  19% del total, mentre que els majors de 65 anys ja superen el 20%. Amb la regressió demogràfica, aquesta diferència augmentarà. La taxa de fecunditat és de només 1,19 fills per dona, però l’esperança de vida, la més alta del món juntament amb Japó i Itàlia, augmenta. El major pes demogràfic de la població amb més experiència de vida és aplicable també a l’àmbit econòmic, social i polític. El salari mitjà brut dels menors de 25 anys que treballen -l’atur juvenil és molt elevat- era de només 1.315 euros mensuals l’any 2022. En canvi, la pensió de jubilació mitjana és de 1.437 euros. És evident que una població ocupada cada vegada més reduïda i amb sous baixos no pot mantenir un elevat número de pensionistes amb pensions a l’alça. La democràcia degenera en gerontocràcia pel pes polític de la gent gran. Ningú pot governar a Espanya sense el suport dels 10 milions de pensionistes. El pes social, polític i econòmic d’aquest col·lectiu, altament mobilitzat a les eleccions i molt actiu en la defensa dels seus drets, és enorme.

Els polítics, en general, tendeixen a donar suport a lleis i mesures que afavoreixen els ciutadans grans i perjudiquen els joves. Els dos darrers presidents dels Estats Units han estat els més vells de la història. Ronald Reagan, quan va accedir a la presidència el 1981, tenia 69 anys. Però Donald Trump es va convertir en president amb 70 anys l’any 2016 i Joe Biden, el 2020, amb 78 anys. Si el primer guanya les eleccions d’aquest any, jurarà el segon mandat amb 78 anys; si ho fa Biden, ho farà amb 82. La gerontocràcia, associada a societats en declivi i règims inoperants incapaços de renovar-se, era pròpia de dictadures i teocràcies, sistemes en què la substitució dels líders és molt més arriscada que a les democràcies, però avui això està canviant. Biden i Trump confonen sovint els noms d’altres líders o s’equivoquen de país. El primer sembla veure encara el món en els termes de la Guerra Freda en què es va formar políticament. I el segon segueix pensant que la delinqüència al carrer o l’heroïna són problemes greus dels Estats Units, quan en realitat ho varen ser de la seva Nova York natal als anys vuitanta. Xi Jinping té 70 anys, ha anul·lat la clàusula constitucional que limitava la permanència màxima en el poder, i ostenta el mandat més unipersonal a la Xina des de Mao, que va morir en el càrrec als 82 anys. Vladímir Putin té 71 anys i està obsessionat en restaurar el passat imperial de Rússia, envaint els països que faci falta.

A Espanya, malgrat que Pedro Sánchez té només 52 anys i alguns ministres poc més de 30, es porta molt de temps promovent polítiques que afavoreixen el poder adquisitiu dels jubilats i desatenen els problemes més urgents dels joves com l’abandonament escolar, el fracàs educatiu o l’atur elevat. L’explicació és ben senzilla. El percentatge de votants grans és molt alt, i la mobilització és molt superior a la dels joves, per la qual cosa és lògic que els líders legislin a favor seu. Els economistes italians Atella i Carbonari, de la universitat de Roma, sostenen que les gerontocràcies tenen tendència a retallar la inversió en l’educació pública i els serveis productius del govern, perjudicant el creixement global de la societat. Des de mitjans de la dècada de 1990, el rendiment econòmic europeu ha experimentat una contracció important en comparació amb períodes anteriors. El model europeu es mostra insuficient quan el desenvolupament es basa en la innovació i les empreses nacionals ja no poden protegir-se de la competència estrangera. La revolució tecnològica digital s’ha vist obstaculitzada a Europa per un mercat laboral excessivament regulat i un nivell insuficient de competència. Les elits polítiques, en la defensa dels interessos de la gent gran, tendeix a preservar el statu quo amb conseqüències econòmiques negatives en èpoques de canvis ràpids que demanen altes dosis de flexibilitat i innovació.

A Espanya, actualment, no hi fórmules de transició gradual entre l’etapa de treballador i la de pensionista. Per regla general, la percepció d’una pensió és incompatible amb el treball remunerat, amb només algunes excepcions clarament desincentivades pel sistema (la jubilació activa, parcial, flexible i la compatible amb el treball autònom). Per tant, i per regla general, el treballador passa de treballar a jornada completa a no treballar. Una solució als problemes plantejats seria que els treballadors no passin de treballar a jubilar-se en una sola nit, sinó que es contempli una reducció gradual de la jornada laboral mitjançant una reformulació de la jubilació parcial. La jubilació no hauria de ser obligatòria i homogènia per a tots els treballadors, sense tenir en compte l’estat de salut d’aquests, sinó que un cop assolida l’edat normal de jubilació, el sistema hauria de permetre, si així ho desitja el treballador, la plena compatibilitat entre la percepció del salari i la pensió. El jubilat hauria, per tant, de poder continuar treballant, a temps complet o parcial, a la mateixa empresa o una de diferent.