Immigració i producció

Vivim en una societat envellida, amb una elevada esperança de vida però amb baixíssima natalitat autòctona. Per tant, només per mantenir l’statu quo o el sistema social actual depenem de la migració massiva, una variable exterior sobre la qual es té poc control, que presenta un encaix social difícil i resultats econòmics incerts. Fem números. Si calculem la taxa de dependència, que és la relació entre la població que ja no està oficialment en edat de treballar (major de 66 anys) i la població en edat de treballar (persones entre 16 i 66 anys), trobem que el resultat és avui del 26,5%. A Espanya hi ha 8,5 milions de persones amb més de 66 anys i 32,1 milions en edat de treballar. Segons l’INE, però, en 30 anys la taxa de dependència passarà del 26,5% al 47,5%. La població en edat de treballar disminuirà fins a 31,2 milions de persones i els majors de 66 anys es dispararan fins els 14,8 milions.

Com és possible que si la població major de 66 anys s’incrementa en més de sis milions d’individus, la població en edat de treballar es mantingui pràcticament estable? És que potser els naixements esperats en aquest període augmenten molt destacadament? La resposta és negativa. L’INE introdueix el supòsit que el 40% de la població en edat de treballar serà nascuda fora d’Espanya l’any 2053. És a dir, per tal que la taxa de dependència només es dispari del 26,5% al 47,5% en els propers 30 anys, es necessita un fortíssim flux d’immigració. Només amb la població nascuda a Espanya, la taxa de dependència seria gairebé del 80%.

Quants immigrants necessitaríem el 2053 per aconseguir que la taxa de dependència no augmenti respecte els nivells actuals? Doncs atès que amb 14,8 milions de persones més grans de 66 anys requeriríem de 56 milions d’individus en edat de treballar, i només 18 milions d’ells hauran nascut a Espanya, la resposta és 38 milions d’immigrants. En termes anuals, això significa l’entrada a Espanya de 1,27 milions d’estrangers cada any. Són xifres altíssimes, de les més elevades d’Europa en termes relatius, que multipliquen per 2,5 la mitjana dels darrers temps de mig milió d’entrades anuals. La supervivència de l’Estat del Benestar, els termes de la jubilació o la qualitat de l’assistència sanitària, estan lligades a la immigració. Serà aquesta suficient? Doncs com deia Pau Donés a la seva cançò, depende, todo depende. I de què depèn?

La quantitat i qualitat dels fluxos migratoris són incerts. Realment entraran 1,27 milions d’estrangers cada any? I quin serà el seu perfil? Tindran qualificació o no? Treballaran o seran subsidiats? S’integraran a la societat d’acollida o formaran guetos al marge? Aquestes preguntes són més rellevants que mai, especialment si es confirma avui diumenge l’entrada al Parlament català d’un partit que afirma (sic) “no compartir el model multicultural i decadent de societat que ens han imposat (…) no acceptar perdre el domini polític, cultural, ètic i demogràfic de la nostra terra (…) aixecar fronteres a Catalunya i tallar el pas a tot aquell que no ens respecta (…) decidir qui entra a casa nostra i sota quines obligacions (…) aplicar amb mà de ferro la Llei d’Estrangeria catalana per frenar la minorització cultural del nostre poble (…) no acollir més gent d’Amèrica o Àfrica si volem preservar la nostra identitat”. Als països anglosaxons els immigrants tendeixen a ser contribuents nets, mentre que a molts països europeus són consumidors nets dels recursos de l’Estat. Si el perfil d’immigrant és un perfil menys productiu que els treballadors en actiu que substitueixen o si rep més prestacions públiques que les que ingressa via impostos, aleshores la immigració no solucionarà el problema de fons.

Pel que fa a Manresa, el 2% de la població de l’any 2000 era de nacionalitat estrangera. Ara és el 20%. El PIB per habitant és de només 29.100 euros el darrer any, mentre que la mitjana de Catalunya està a 34.800 euros. Amb dades de l’Idescat recollides per Carles Blaya (Regió7 04/05/2024), la capital del Bages ha caigut 83 posicions en 12 anys en el rànquing municipal de renda per habitant. A Manresa, un alt percentatge de recursos familiars provenen de prestacions socials. Només Santa Coloma de Gramenet, amb el 29,2% del total, supera la capital del Bages. L’any 1987, els Serveis Socials municipals tenien una plantilla de cinc professionals, quatre treballadores socials i una educadora, que aquell any varen atendre les necessitats de 950 persones, que representaven amb prou feines l’1,5% de la població. L’any 2022, en canvi, un total de 17.724 persones han necessitat acudir als serveis socials de la ciutat. Això representa quasi el 25% de la població, 1 de cada 4 ciutadans. La problemàtica central que detecten els serveis municipals entre els usuaris té a veure amb la pobresa, amb la manca d’ingressos econòmics suficients i estables per fer front a les necessitats de la vida diària. Com a conseqüència d’això, es produeix un augment d’altres problemàtiques associades com desnonaments, problemes de parella i de violència de gènere, patologies mentals, manca de cura dels menors… Fa temps que Manresa, una gran receptora d’immigració, s’està empobrint. I sortir de la trampa de la pobresa no és ni fàcil ni immediat.