Consum nadalenc

Comidas solidarias por Navidad en Barcelona

Celebràvem ahir el Nadal i, per la importància cabdal del que significa, continuarem encara uns dies sota el seu especial influx. I de la mateixa manera que els pastors, primer, i els reis mags, després, oferiren presents a l’infant de Maria nascut en un indret de Betlem de Judea, d’on Josep descendia, els regals, les felicitacions i els bons desitjos marquen també els nostres costums en dates tan assenyalades. Els efectes econòmics, però, de rebre uns mitjons de regal no són els mateixos que els provinents de la compra habitual. Un estudi fet entre els estudiants de la Universitat de Yale, l’any 1993, estimava entre el 10% i el 33% la pèrdua de valor causada pels regals. La compra en una botiga per part del mateix consumidor porta aparellada un excedent o guany. El motiu és que valorem més els mitjons que adquirim que no pas els diners que perdem. Per tant, la nostra satisfacció millora. Però quan el mateix producte te’l regalen, aquesta relació es pot invertir. Quan comprem un CD amb la nostra música preferida per un preu de 20 euros, hi guanyem. La raó és que valorem subjectivament més el CD que el preu que paguem per ell. També el venedor hi guanya a l’obtenir un benefici. L’intercanvi és un win-win. Tothom guanya, ningú perd. Ara bé, si el nostre parent, amb tota la bona intenció, ens regala un CD d’Adele que costa 20 euros, però que nosaltres només valorem en 15, es produeix una pèrdua neta de 5 euros. El parent llunyà ens hauria pogut donar 15 euros i nosaltres estaríem igual de contents. O, alternativament, regalar-nos 20 euros i nosaltres adquirir l’última producció del grup suec ABBA, reaparegut després de 40 anys amb una nova producció musical, que valorem subjectivament en més.

Segons l’estudi abans esmentat, els diners en efectiu és l’opció preferida pels consumidors a l’hora de rebre regals. En canvi, els regals més comprats continuen sent roba i calçat, llibres, perfums i videojocs. La diferència entre el seu cost i la valoració subjectiva per part de l’obsequiat equival a una pèrdua social. El problema rau en el fet que els regals no s’ajusten a les preferències del receptor. La valoració subjectiva d’un bé és el preu màxim que estaríem disposats a pagar per ell. Quan el cost del regal supera aquest preu psicològic es produeix una ineficiència econòmica i, per tant, una pèrdua de benestar social. Estaríem millor si ens regalessin directament diners. La ineficiència dels regals es quantifica en més del 10% de la despesa total. Si apliquem aquest percentatge a Catalunya, en resulta un import superior a 200 milions d’euros. Aquesta xifra es podria reduir fent el regal en diners, ajustant l’obsequi als gustos de l’obsequiat o rebaixant els preus de compra. Per Nadal celebrem el naixement de Jesús al portal de Betlem, un regal per a la humanitat que no s’hauria de menysvalorar. Especialment, en una societat en crisi que ha perdut la seva identitat i oblidat els seus orígens, arrelats en la racionalitat grecorromana i la fe judeocristiana. Una societat que torna a ser colpejada per la pandèmia, i que necessita rearmar-se econòmica i moralment per evitar la crisi imminent i caure en un llarg període depressiu.

Que les famílies no veuen el futur amb optimisme ho indiquen dos indicadors econòmics bàsics com el consum i la demanda de crèdit. El consum no avança com es podria esperar després de la caiguda del 2020. Les compres anuals de consum durador han disminuït un 9% i encara es troben un 18% per sota de les xifres del quart trimestre del 2019. I les famílies opten per no endeutar-se en un context immillorable des del punt de vista financer i del tipus d’interès. L’interès real, aquell que dedueix la inflació del tipus nominal, està en terreny molt negatiu. L’interès oficial continua en el 0%, mentre que el càncer de la inflació a l’eurozona ja és del 5%. Hom pot pensar que hi ha una magnífica oportunitat de fer-se ric, sense treballar, només endeutant-se en la compra d’actius reals, que es revaloritzen amb la inflació, utilitzant finançament aliè a cost nul. És la recepta prescrita per les nostres autoritats i tantes vegades fracassada. Però ni així.

El pacient familiar es troba tan debilitat per la reducció de la renda disponible, amb sous estancats que no segueixen el preu alcista dels productes bàsics, es troba tan escarmentat de males experiències passades i desconfia tant del futur, que no té ni esma de sortir de casa. En lloc de buscar noves oportunitats de negoci, destina la liquiditat acumulada al pagament del deute bancari. És un senyal clar de la desconfiança que hi ha en el futur. El deteriorament de les expectatives, vinculat a factors estructurals i no només conjunturals, es trasllada a l’economia. Les inèrcies que arrosseguem semblen conduir-nos a l’estanflació, això és, el binomi conjunt d’estancament i inflació al mateix temps. Tant s’ha abusat de polítiques fiscals i monetàries hiperexpansives, que l’organisme social s’ha habituat als estímuls permanents. Som societats depenents del consum d’anfetamines en dosis creixents. Però l’esperança no es pot perdre mai, i menys encara en l’esperit d’aquestes festes nadalenques que estem ara celebrant.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: