Pàgina d'inici > Economia > Canvi climàtic i model energètic

Canvi climàtic i model energètic


Estem patint dies de calor extrema. No hem arribat a l’estiu astronòmic ni encara estem a Sant Joan, però la canícula apreta fort i situa els termòmetres molt per sobre dels 30ºC, superant fins i tot els 40ºC en zones d’interior. A nivell global, es succeeixen els desastres meteorològics amb grans incendis forestals, onades mortals de calor i inundacions extremes. És possible que aquest peatge només sigui el tast inicial del que suposarà el canvi climàtic en els propers anys.

Quin consens hi ha per reduir les emissions de CO2 a nivell global? Deu països són responsables de dues terceres parts de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. Són, ordenats de més a menys, Xina, EUA, la UE, Índia, Rússia, Japó, Brasil, Indonèsia, Iran i Canadà. D’aquests, tots menys l’Índia, Rússia i l’Iran tenen objectius de zero emissions netes en el futur, però només el Japó, el Brasil i el Canadà han promulgat legislació climàtica. Les emissions xineses continuen augmentant, preveient arribar a un màxim el 2030, sense previsió de cap reducció important. L’objectiu climàtic acordat internacionalment és limitar l’augment de la temperatura global a dos graus centígrads. De moment, a nivell local, algunes temperatures ja superen en 10 graus la mitjana d’anys anteriors.

Hi ha un abisme entre els objectius declarats, les polítiques reals i els mals resultats aconseguits. Els estudis econòmics de William Nordhaus, Nobel d’Economia el 2018, indiquen que hi ha tres accions que els països poden fer per reduir aquesta diferència: fixar un preu, harmonitzat a nivell internacional, a les emissions de diòxid de carboni, promoure les tecnologies baixes en carboni i millorar l’arquitectura dels acords climàtics internacionals, que descansen exclusivament en la voluntarietat dels pactes. Al no haver cap acord internacional vinculant en aquest àmbit, cada nova cimera internacional sobre el clima que succeeix al ja llunyà Protocol de Kioto és un fracàs assegurat. Kioto volia limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, podent cada país comprar o vendre els seus drets de contaminació a altres països. La idea era que el sistema crearia un mercat d’emissions que donaria als països, empreses i governs, incentius per reduir les seves emissions al menor cost possible. I el darrer acord de París, un fracàs igualment, tenia com a objectiu limitar l’augment de la temperatura mitjana global.

Mentre la comissió IPCC de l’ONU fa una crida a la reducció radical de les emissions per evitar un increment de la temperatura superior a 1,5ºC, Nordhaus és més prudent i situa l’umbral a 3,5ºC el 2100 per tal d’evitar que els costos econòmics superin els beneficis ambientals. Nordhaus, a més de realitzar una anàlisi cost-benefici, introdueix la taxa de descompte o tipus d’interès per comparar situacions en moments del temps molt distants. Els nostres descendents no només heretaran un planeta amb més calor. També heretaran una millor tecnologia i unes institucions menys corruptes, hem de pensar, que els permetran ser més rics i benestants que nosaltres. Si és de justícia donar més pes als africans perquè són pobres, aleshores igualment s’ha de donar més importància a les generacions presents perquè són més pobres que les futures. Fins i tot quan el món assoleixi zero emissions netes, difícilment s’acabarà amb els combustibles fòssils. En un informe de l’Agència Internacional de l’Energia, aconseguir aquesta fita significaria fer servir encara la meitat del gas natural d’avui, una quarta part del petroli… Però el doble d’energia nuclear i sis vegades més minerals com el cobalt, el coure, el liti, el níquel i les terres rares, que són fonamentals per a diverses tecnologies d’energia neta, incloses les turbines eòliques i els vehicles elèctrics.

Els EUA i Europa són responsables de la meitat del total d’emissions de CO2 des de l’inici de l’era industrial. En canvi, només el 2% prové del continent africà. A mesura que els països rics exigeixin reduir les emissions de carboni i els països en desenvolupament es centrin en les necessitats de creixement de la seva població, els dos grups de països entraran en conflicte. El fracàs dels països rics a l’hora d’ajudar els països pobres serà una font de tensió, perquè els països en desenvolupament suporten de manera desproporcionada el pes dels danys que no han causat. L’energia solar o eòlica són excel·lents per satisfer algunes necessitats mediambientals, però insuficients per alimentar la multitud famolenca i sostenir la industrialització incipient dels països endarrerits. A més, diversos països pobres del món, com Moçambic o Tanzània, tenen importants reserves d’hidrocarburs que intentaran aprofitar. Amb quina autoritat poden els països rics, utilitzant la coartada del canvi climàtic, aturar el desenvolupament dels països pobres?

Pel que fa a Catalunya, recordem que les famílies i les pimes suporten un sobrecost elèctric de centenars de milions d’euros derivat d’un canvi de tarifa acordat per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat del 2018. Com a conseqüència, les indústries catalanes paguen un 45% més que les basques i castellanes pels peatges elèctrics. I si hom pensa que l’alternativa a aquest greuge està en l’augment a casa nostra de les energies renovables està equivocat. Els permisos públics i tràmits administratius necessaris a Catalunya per implantar nous projectes eòlics o solars són barreres infranquejables que impedeixen fer realitat el somni de molts empresaris. I així no aconseguirem mai ni la competitivitat econòmica ni la sostenibilitat ambiental.    

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: