Dèficit Fiscal i Comptes Públics Regionalitzats (II)

La diferència entre la despesa que l’Estat realitza a Catalunya i els impostos que els catalans paguem a l’Estat és sistemàticament negativa, sigui quin sigui el mètode utilitzat, el del flux monetari o el del flux del benefici. Concretament, per cada euro que paguem els catalans, 45 cèntims no retornen a Catalunya. És el debatut dèficit fiscal, que alimenta l’independentisme per motius econòmics o de butxaca. L’any 2010, el dèficit fiscal de Catalunya, pel mètode del flux monetari, va ser de 16.543 milions d’euros (el 8,5% del PIB català), equivalent a 2.260 euros per persona. El total acumulat, entre 1985 i 2010, equival a 300.000 milions d’euros, això és, 40.000 euros per català. Les xifres són contundents i encara caldria afegir-hi el dèficit de la Seguretat Social, l’altra gran caixa financera de l’Estat juntament amb la Hisenda Pública. En condicions econòmiques normals, els catalans també patim un dèficit de la Seguretat Social, donat que les cotitzacions socials de les persones ocupades a Catalunya, superiors a la mitjana estatal, són més grans que les pensions i els subsidis d’atur pagats, que estan per sota de la mitjana de l’Estat.

Suportar aquests dèficits és dolorós, especialment en moments de crisi. Però és potser la constatació que el signe de les balances fiscals és sempre i invariablement negatiu, amb independència de quin sigui el partit polític instal·lat a la Moncloa, el que inclina l’opinió pública i mobilitza bona part de la societat civil catalana cap a la secessió. No importen les incerteses associades a quina part del deute públic d’Espanya hauria Catalunya d’acceptar. El mateix percentatge que l’esforç impositiu (19%)? O el pes relatiu de la població catalana dins del total d’Espanya (16%)? No seria més lògic i equitatiu acceptar la part del deute públic originat per la inversió de l’Estat a Catalunya (només l’11%)? I si es carrega amb la part corresponent dels passius estatals, per què no ens hauríem de quedar també amb la fracció equivalent dels actius de l’Estat? Són preguntes que inquieten el govern de Rajoy. Per això, en un intent de desactivar la forta càrrega de les balances fiscals, el ministre Montoro ha encarregat al professor Ángel de la Fuente la confecció d’uns futurs comptes públics regionalitzats.

Sense conèixer a priori si contribuiran a afegir llum o fum a la informació fiscal (personalment m’inclino per la segona), hi ha un aspecte del dèficit de les balances que el govern de la Generalitat hauria d’aclarir. Considerant que el cost de les estructures d’Estat d’una hipotètica Catalunya independent fos de 2.000 milions d’euros anuals, a què es destinarien els 14.000 milions d’euros restants? Es gastarien a la capital catalana o en hotels i sales de joc de la BCN World, perpetuant l’oblit crònic de les llastimoses infraestructures de la Catalunya Central i originant un incipient dèficit fiscal intracatalà? O s’utilitzarien per reduir els altíssims impostos que paguem els catalans i augmentar la renda disponible dels consumidors?