La venda frustrada de CX i la nostrada Caixa Manresa

Aquesta setmana, l’Estat ha suspès, per segona vegada, la venda de Catalunya Banc. Malgrat haver rebut més de 12.050 milions d’euros en ajudes públiques i després de traspassar actius tòxics al banc dolent (Sareb) per valor de 6.700 milions, cap de les ofertes presentades ha estat suficientment competitiva. Tot i els esforços de Luis de Guindos per destacar la recapitalització i solvència de l’entitat financera, les propostes de compra dels bancs interessats no han superat els 1.000 milions que el ministre d’economia esperava ingressar. La Comissió Europea estableix el 2016 com a data límit de venda i ara s’inicia un període incert, marcat per la reducció de personal, tancament d’oficines o, fins i tot, possible integració de Catalunya Banc dins de Bankia, l’altra caixa nacionalitzada.

Aquesta operació fallida obliga a reflexionar, com a mínim, sobre dos aspectes. El primer és l’error majúscul de socialitzar les pèrdues bancàries. El rescat de les entitats financeres, especialment antigues caixes sota control polític, més enllà de la connivència existent entre l’Estat i la Banca, no és justificable. Aplicar la norma jurídica general de liquidació ordenada de les entitats en fallida o, fins i tot, la conversió parcial del deute en recursos propis, hauria estat suficient per sanejar el sistema financer, sense necessitat d’imposar al contribuent els enormes costos del rescat, superiors als 100.000 milions.

En segon lloc, és inevitable no lamentar profundament la pèrdua de Caixa Manresa. Certament, “ser gran no és una qüestió de mida”, com testimonien encara les Caixes d’Ontinyent i Pollença (la primera, amb 250 empleats i 45 oficines; la segona, amb només 21 oficines i menys de 100 treballadors). En els moments actuals, quan moltes famílies i petites empreses estan ofegades per manca de finançament, l’existència d’una entitat solvent arrelada al territori es troba a faltar més que mai, tant com l’esperit d’una societat civil manresana menys submissa amb el poder i més semblant a la que va bastir, en el segle XIV, monuments emblemàtics com la Seu o la Sèquia.